Entre el Túria i el Ridaura

Al llibre La caça del meteorit (Pagès editors) Jules Verne s’autoparòdia ell mateix a la pàgina 144 del capítol 11:
I llavors, els inventors a llançar-se de cap a inventar! I els diaris,a recollir les seves propostes més estrafolàries! Per què no construir un canó tan potent que, feia un quants anys, envià una bala a la lluna o aquell que, més endavant, mitjançant un retrocès extraordinari, intentà modificar la inclinació de l’eix terrestre?… Sí, però aquestes dues experiències, hom no ho ignorava, tan sols eren pura fantasia, deguda a la ploma d’un escriptor francès una mica massa imaginatiu, potser!

Una de les errades més corrents que pot passar és traduïr malament els nombres grans dels EUA a Europa. Els bilions, trilions als EUA no són el mateix que a Europa. Ací un bilió és 10¹² i a Amèrica del Nord és 10⁹ . El mateix passa amb el trilíó, ací és 10¹⁸ i a l’altra part de l’Atlàntic és de 10¹². Tot açò ho he recordat en llegir la traducció al català de la novel·la de Jules Verne La caça del meteorit de Pagès editors. A la pagìna 138 del càpitol XI un dels personatges el jutge Proth, fa la divisió de 31 trilions entre 1500 milions i li dòna aproximadament 21 mil, cosa que no és possible en la nostra llengua, ja que 18 menys 9 fan 9 (que no és l’ordre dels mils). La raó és que aquests trilions són els ianquis i llavors si dòna aquest resultat, ja que 12 menys 9 són 3 (l’ordre dels mils). Crec que hi ha una errada de tradució de les unitat i aquest 31 trilions americans serien 31 bilions europeus.
Repasseu les potències de 10 i la notació científica.

Coses estranyes trobes a la xarxa.

Cha-cha-boom!

Besame besame mucho

Each time I bring you a kiss

I hear music divine

So besame besame mucho

I love you forever

Say that you’ll always be mine

Cha-cha-boom!

Dearest one, if you should leave me

Then each little dream will take wings

And my life would be through

Oh besame besame mucho

Ooh I love you forever

You make all my dreams come true

Ooh this joy is something new

My arms they’re holding you

I never knew this thrill before

Who ever thought I’d be

Holding you close to me

Whispering, “It’s you I adore”

Yes so dearest one, if you should leave me

Then each little dreams will take wings

And my life would be through

Oh so besame besame mucho

Yeah I love you forever

Make all my dreams come true

Ooh this joy is something new

My arms are holding you

I never knew this thrill before

Who ever thought I’d be

Holding you close to me

Whispering, “it’s you I adore”

Oh so dearest one, if you should leave me

Then each little dream will take wings

And my life would be through

Oh so besame besame mucho

I love you forever

Make all my dreams come true

Ooh love you for ever

Make all my dreams come true

Ooh love you for ever

Make all my dreams come true

Jo després d’aquesta portada de L’Equipe, apostaria per Xavi Hernández. No oblideu que aquest diari és del mateix grup editorial que la revista France Football que dòna el premi. S’admeten apostes: Messi, Xavi o Iniesta?

Una de dels sorpreses d’aquest cap de setmana a l’Empordà és descobrir que la Creperie Bretonne Annaíck té un delegació a València i just davant de la Catedral i el Miquelet. Jo només coneixia la de Girona i la que tenen a Cotlliure, però sembla que el negoci ha prosperat els darrers anys i ara té delegacions a Figueres, Barcelona i València. O siga, que tots el països catalans podem gaudir de les creps, galettes, sidra i altres delícies bretones. Sembla que els bretons tenen un idea més clara del país que els propis catalans.

El passat dissabte vaig passar per Girona. Els camps que veies des de la carretera de Palafrugell estaven blancs de rosada i feia fred. Feia molt de temps que no entrava a Girona pel nord i aparquí a la Devesa. La primera parada, un mercat de coses velles i llibres al davant de l’esglèssia de Sant Feliu, al costat de la lleona i després a fer un cafè i llegir la premsa al cafè de l’Arc, enfront de la catedral. Aquest bar, encara resisteix, i que dure, ja que després vaig trobar-me la desagradable sorpresa del tancament de L’Excàlibur i la cafeteria llibreria que hi havia darrere. També ha tancat L’Angelot (aquest ja ho sabia,El Punt ho havia publicat a la contraportada), i el restaurant vegetarià La Polenta, ara és hindú. Massa canvis, per sort encara hi coses que no canvien: La creperia bretona, els torrons de Xixona de la rambla, les tavernes basques, el Bistrot,….. Aquests mesos val la pena visitar l’exposició de l’Obra social de la caixa de Girona sobre els fotògraf Agustí Centelles i la dels 20 anys de la càtedra de filosofia Ferrater Mora de la UdG. Tambè vaig vore una exposició més per fans del cínema al museu del cinema amb fotos d’actors i actrius signades i dedicades a un col·lecionista.

Acabe de llegir el llibre d’Elena Yeste sobre el revisionisme i la falsificació històrica. Està editat per Pagès editors de Lleida i el títol és L’era de la hipermemòria. És curt i agradable de llegir. Acaba amb el següent paràgraf:

I així, on hi ha hagut violència, massacres, víctimes, emergeixen veus que capgiren les coordenades interpretatives del passat; memòries sepultades que tornen al present amb arguments i retòriques ancestrals; passats nostàlgics, hagiogràfics, irreverents, negacionismes que se’emmirallen amb passats bàrbars, en una època en que tot és relat. Hipermemòria.

Uns dies abans acabava de llegir La guerra cívil espanyola de Paul Preston on ja acusava a alguns “historiadors” de revisionistes (a mi m’agrada més negacionistes) i Elena va més enllà, diu els noms (Pio Moa en el cas de la guerra cívil). Però en dòna molt més exemples: els cas Anna Frank, la Shoa, el genocidi de Ruanda, ……
Un dia després vaig entrar a la llibreria del Centre Bonastruc sa Porta de Girona, on tenen molts llibres sobre el tema jueu i em vaig fixar que hi havia una lleixa dedicada a l’antisemitisme i el negacionisme. Com diu Elena has de llegir aquests autors per poder demostrar les seves mentides.

La primera vegada que vaig visitar Terol em va sorprendre molt, ja que la gent sempre parlava del famós Torico i del famosos amants. Em va sorprendre perquè vaig descobrir l’art mudèjar i em va agradar molt. Abans no li feien cap de promoció, però ara els temps han canviat i a l’autovia que va de Sagunt cap a l’Aragó ja t’inviten a entrar a la ciutat. Fins i tot el nom de l’autovia és autovia mudèjar.

Una de les ruïnes que es poden visitar a Tarragona són les restes del circ romà. Només queda una volta del que era el circ complet i costa fer-se una idea de la grandària que podia tenir. Però gràcies al cinema, i en particular a William Wyler i la seva obra Ben-Hur ens podem fer una idea de com era i quina classe d’entreteniments es feien a l’època del imperi. Ara el panem et circenses l’han canviar pel pa i futbol.

Al llibre de Paul Preston, “La guerra civil espanyola” (Editorial Base-2006), a la pàgina 242, al final del capítol VII hi diu el següent:
 Quina diferència amb les racions diàries de “píndoles del doctor Negrín”, les llenties a base de les quals subsistia el gruix de la població de Madrid”
Aixó em recorda que el meu avi no volia llentilles, ja que deia que al front de Terol i durant la guerra ja se n’havia fartat. Quan li les posaven a taula feia mala cara, ja es va saturar d’elles durant els anys de la guerra. Ara, encara era afortunat, podia menjar llentilles, altres ni aixó, i tot gràcies a Franco i als altres que li donaren suport en el colp d’estat.

ja és soci.