Va d'educació

El tercer trimestre, per a mi, sempre ha fet aquella olor de colònies. A primària, quan anava de colònies, jo encara no sabia què significava exactament aquesta paraula i l’associava a les olors. Potser perquè quan era petita, pràcticament només em posava colònia quan marxàvem de colònies amb l’escola, ja que sempre hi constava a la «llista de coses per a fer la motxilla» i és clar, jo també en portava. De fet, tothom en portava uns mil·lilitres en una mítica ampolleta de plàstic que acostumava a ser de color rosa, blau o blanc. I sempre hi havia aquell moment del matí que tothom es pentinava i se’n posava. Era un moment ple d’olor de colònies.

Les colònies, per la major part de nosaltres, eren un moment molt especial perquè ens ho passàvem molt bé. Eren cinc dies intensos en convivència amb «l’altra classe» en entorns naturals molt bonics de Catalunya. Per uns dies, ens despreníem de la nostra quotidianitat i amb poquetes coses a la motxilla que carregàvem a l’esquena, com caragols amb la seva closca, formàvem una petita colònia durant uns dies. I passaven moltes coses interessants: activitats de descoberta, visites a pobles o indrets d’interès, excursions, tallers, animacions, banys al mar o a la piscina, etc. També ens repartíem responsabilitats: parar o desparar taula, netejar menjador o lavabos, entre d’altres que ja no recordo. I a la nit, fèiem jocs il·luminats amb les llanternes o cantàvem cançons en rotllana al voltant d’un foc. Sí, un foc! Un dels meus moments preferits i plens de màgia on cantàvem i dansàvem al seu voltant. ¿Com no havia de ser màgica una de les activitats més antigues de la humanitat? Era una experiència única que, malauradament, la major part dels infants i joves d’avui en dia, ja no poden experimentar a causa del risc d’incendi i totes les regulacions i normatives pertinents (i sobretot, a causa de la pèrdua del sector primari).

Recordo que les mestres estaven en tot moment amb nosaltres, tot i que algunes activitats eren dinamitzades pels joves monitors i monitores de les cases. Havien deixat les seves famílies durant una setmana per donar-nos aquesta experiència. Quina generositat! Vam aprendre tantíssimes coses: a compartir, a conviure, ser més responsables, a tenir cura de les nostres coses, a aprendre de les companyes, a conèixer llocs nous i viure noves experiències, a enyorar-nos de la família, a alliberar-nos dels germans i germanes, a superar pors personals o assolir nous reptes. Quantes coses no els hem agraït prou!

Les colònies de l’escola són vivències que tothom hauria de viure. I malauradament tinc la sensació que no és del tot així. No tots els infants i joves poden gaudir de l’experiència de les colònies. I les raons poden ser ben diverses.

Les colònies no estan a l’abast de tothom perquè esdevenen activitats que poden ser força cares i això pot excloure a una part important de l’alumnat. Si els centres realitzem colònies amb molts serveis educatius o activitats contractades, evidentment, el cost s’incrementarà i exclourà una part important de l’alumnat. Les beques «motxilla econòmica» que ha començat a rebre l’alumnat amb necessitats socials, facilita que aquest argument no sigui un obstacle per anar de colònies. Però també n’hi ha d’altres.

Molts nens i nenes no poden venir de colònies perquè les seves famílies tenen por (de separar-se dels fills i filles, de que els passi alguna cosa, etc.) o no confien prou en els equips docents i no els donen permís per anar-hi. La sobreprotecció dels infants i joves a la nostra societat (en determinats aspectes) també es manifesta en el moment d’anar de colònies. És molt difícil abordar aquesta qüestió, però és possible produir algun canvi si detectem aquesta raó i en parlem amb la família. Cal fer-ho des de la comprensió mútua i la confiança i cal explicar molt bé els motius pels quals és saludable una experiència com aquesta. Aquest diàleg pot ajudar a fer el pas. Tot i que de vegades la família necessita més temps per prendre la decisió i sovint, aquest vot de confiança no es produirà fins el curs o cursos següents.

Aquestes pors són molt més presents amb les famílies de la comunitat gitana i musulmana i sobretot, quan es tracta de les seves filles. Donar permís per anar o no de colònies també és una qüestió de gènere. Sovint una mateixa família no dubta que el seu fill vagi de colònies, però sí que ho fa amb la seva filla. Novament, un diàleg des de la confiança i la comprensió de les seves raons ens poden ajudar a identificar quines condicions s’haurien de donar per deixar-les venir. Per exemple, els pot ajudar saber amb antelació amb qui compartiran habitació o saber que hi haurà la possibilitat d’establir alguna videotrucada abans d’anar a dormir. No és fàcil, però cal intentar-ho.

D’altres raons poden ser religioses. La necessitat de resar, pot generar alguna vergonya i facilitar que aquell nen o nena expressi que no vol venir de colònies. O bé, la poca confiança en el menjar si necessiten, per motius religiosos, no ingerir certs aliments. Novament, conèixer les raons i buscar solucions és la millor opció per donar confiança i gaudir d’unes colònies.

I no cal dir, l’existència de molts altres motius personals que no sempre podem arribar a identificar: pors o terrors nocturns, dificultat d’agafar el son fora de casa, incontinència, necessitat de dormir amb un peluix, no saber nedar o anar amb bicicleta, posar-se un banyador per anar a la piscina o la platja, por de sentir-se sol o sola, por d’allunyar-se de la família, etc. Són raons que poden ser invisibles si no indaguem els motius pels quals no volen/poden venir de colònies. I ser capaç de parlar de les dificultats, trobar solucions i superar-les per anar de colònies, és evident que ja és un aprenentatge. Les i els docents no hem de tirar mai la tovallola i hem de lluitar per a què tot el nostre alumnat pugui tenir aquesta experiència.

Encara que no reeixim en el nostre intent, els nois i noies sabran que hem lluitat per ells i elles. I ens ho agrairan.

A l’institut on treballo, tenim molt present la importància de les colònies en la formació dels nois i noies. Hi anem a cada curs escolar i fem tot el possible per a què vingui tothom. Hem aconseguit organitzar colònies a preu molt econòmic, ja que gran part de les activitats les organitzem nosaltres. També vetllem per a què el cost, no sigui un obstacle per poder-hi anar i donem moltíssimes facilitats de pagament o busquem ajudes on calgui. Hem tingut converses precioses amb les famílies per aconseguir que confiessin en nosaltres i finalment, signessin l’autorització pertinent. Amb d’altres, aquestes converses no han reeixit el primer any, però han estat la llavor per aconseguir-ho en els cursos següents. Tot l’equip docent, especialment a primer d’ESO, ens esforcem de valent per sembrar la llavor de la confiança.

Tanmateix, malgrat que lluitem per unes colònies per a tothom, sempre hi ha algun alumne que finalment no podrà anar-hi per qüestions de comportament que no aconseguim reconduir. Si l’alumnat no respecta ni reconeix l’autoritat del professorat, no podem assumir la responsabilitat d’emportar-nos-el de colònies, tot i saber que perdrà una experiència profitosa. Ens costa molt prendre aquesta decisió, però mesos abans ja donem l’oportunitat de reflexionar i millorar certes actituds i comportaments amb l’estímul de les colònies. De vegades no és possible aconseguir aquests canvis, però d’altres vegades sí. I això també forma part del procés d’aprenentatge. Per l’alumnat que ha estat capaç de reconduir conductes, el fet de poder gaudir de l’experiència de les colònies, ha esdevingut un punt d’inflexió important en el seu procés de creixement personal.

Les colònies són moments de llibertat, de salut, d’aprenentatge i moments de creixement personal. El professorat tornem esgotats però plens de satisfacció de donar aquesta experiència a l’alumnat. I cal dir que no rebem pagues extres, ni dietes, ni res de res. I potser aquesta és una de les raons per les quals molts centres decideixen no fer-ne, fer només un viatge en finalitzar una etapa (a sisè o quart d’ESO) o tenen dificultats per trobar professorat voluntari per anar de colònies.

El mes de maig arriba novament el moment d’anar de colònies. Sempre fa una mica de mandra marxar i deixar la família a casa, però un cop a l’autocar i observant les cares d’alegria de tot el grup, és fàcil animar-se i deixar-se portar per la màgia d’uns dies que possiblement no oblidaran. Les colònies ajuden a créixer als alumnes i pel professorat és un dels moments del curs que més ens omplen d’olors de tota mena.