alhora i junts
En les properes eleccions del 12 de maig vinent, em trobo en una dicotomia: quina és la millor opció per fer avançar el procés d’independència de Catalunya i la consolidació d’una República Catalana?
Es una tria ben difícil, ja que em trobo que els principals partits independentistes (és a dir, aquells que tenen prou escons al parlament per tirar endavant propostes: ERC -33 escons- i Junts -31 escons-). No han fet grans avenços per assolir la independència.
ERC. Per una banda, és decepcionant veure com el partit que ostenta la Generalitat i de qui depenia l’aprovació anual dels pressupostos del Govern espanyol, no ha sabut/volgut aprofitar aquesta força per empènyer les circumstancies cap a un escenari que més proper als anhels dels seus votants. Al meu entendre, l’ERC d’Aragonès ha malbaratat inexplicablement una oportunitat d’or d’aplicar una política ferma que ens acostés a una independència que tots els seus votants li demanaven. Resumint, em costa molt creure que aquest deixar-ho estar no s’expliqui per que els interessos particulars d’un pocs no hagin passat per davant de la voluntat de tot un poble. Vull afegir que el pitjor no es sentir-se frustrat respecte el paper que està jugant ERC en el procés d’independència (perquè van prometre treballar per una independència i no la van aconseguir), sinó que el pitjor és que em sento enganyat (diuen que mantenen el projecte de la república però, en canvi, fan molt poca cosa per assolir-lo, i desaprofiten sistemàticament oportunitats de fer valer la força que els seus escons els han fet tenir al Congreso espanyol, per exemple).
JUNTS. Per altra banda, si bé el Junts de Puigdemont va mantenir – almenys al seu discurs- una fermesa respecte a la necessitat dels catalans d’aplicar una política dura als governs d’Espanya, quan en va tenir la oportunitat va cedir i va arribar a un pacte per investir un govern espanyol… tanmateix, és just admetre que va arrencar cessions, a canvi de la investidura del govern espanyol, que han estat molt celebrades arreu: (1) va demanar l’oficialitat del Català a Europa; i (2) va arrencar l’amnistia del govern espanyol per uns delictes (que no son considerats com a tals a Europa i que, arribats a tribunals europeus tots sabem que serien descartats).
Encara que les cessions que junts va arrencar al govern espanyol a canvi de la seva investidura fossin cessions molt cridaneres -que ho son- , aquestes cessions son estrictament això: purament simbòliques i contraproduents per a la lluita per la independència- Son sombòliques perque… la oficialitat del català a Europa exactament de què serveix en termes de construcció nacional? i, per altra banda, son contraproduents perquè l’amnistia desmobilitza.
Desitjo que l’explicació de la investidura del govern espanyol, sigui la de facilitar la formació d’un govern espanyol feble, que estigui permanentment necessitat del suport català durant els propers quatre anys i, per tant, disposat a complir les demandes catalanes. Això podria ser una bon escenari sempre que Junts no continuï demanant coses simbòliques i contraproduents a canvi del seu suport al govern espanyol.
El propers anys diran si Junts ha sabut aprofitar la influència sobre el govern espanyol per acostar-nos a la consolidació de la República, que ERC ha malbaratat els darrers anys.
ALHORA. En aquest context, ha aparegut el nou partit de Clara Ponsatí, Alhora. Amb un discurs que subscric fil per randa (deixo per una altra ocasió comentar propostes programàtiques d’aquest partit): “si els que ens havien de portar a la independència no hi ha fet fins ara, tampoc ho faran en un futur proper”. És per aquest motiu que tots aquells que creiem en la fundació d’una República Catalana com a projecte polític, ens ha d’alegrar la creació d’un partir polític que planteja que cal un canvi de rumb radical de l’independentisme: fer propostes serioses que ens acostin de debò a la independència.
Malgrat que coincideixo (molt) més amb alhora que no pas amb Junts, crec que aquesta ocasió és la millor oportunitat per fer que una mateixa força governi simultàniament el Parlament de Catalunya i al “Congreso de los Diputados”. Cal trencar el vot dual d’una vegada per totes i convertir en realment decisiva una mateixa força política que ocupi els dos nodes de poder. Fem-ho.