Entre el Túria i el Ridaura

Ara gràcies a Ronaldinho molta gent ja sap que el sud del Brasil és de tradició Gaúcha. Molt abans d’aquest fets ja havia viatjat per aquesta zona on tinc família i vaig comprovar-ho per mi mateix: menjant molta carn de vedella, prenent chimarrao en una cuja (en Argentina  diuen mate i el recipient és més petit), cançons i balls gaúchos i feijoada per dinar. Aquest monument al gaúchos està el poble de Palmeira das Missoes a l’estat de Rio Grande do sul. En aquests tres estats que formen el sud del Brasil (Rio Grande, Santa Catarina i Paranà) poca gent negra trobareu, ja que la majoria de la població és d’origen europeu, sobretot alemanys, polonesos i italians. Només cal mirar un llista telefònic per vore el cognoms de la gent d’on són.

Un dels llocs més concorreguts de Londres és Covent Garden i també va ser dels primers lloc que vaig anar. Allà està ple de tendes i es fan moltes actuacions d’artistes de carrer. En un racó vaig vore un carret de flors per vendre que portava el nom de Liza Doolittle, la protagonista del musical de George Cukor My Fair Lady, amb Audrey Hepburn i Rex Harrison. També vaig recordar quan la banda de la Unió tocava aquest musical en els seus concerts sota la direcció de Pablo Sánchez quan jo era adolescent i estudiava solfeig a la banda. Molt més tard te n’assabentes que la pel·lícula està basada en un musical protagonitzat per Julie Andrews i que hauria d’haver estat ella la protagonista, enlloc d’Audrey Hepburn, ja que la primera era la que interpretava el paper al teatre, però els productors no varen voler. De tota manera el resultat de film és molt bo.  Sempre quedarà el dubte de que haguès pogut passar si l’haguès fet Julie Andrews, que tenia més dots de cantant que Audrey.

Un dels llocs més tranquils de Londres per passejar o llegir un llibre en  tranquil·litat , si l’oratge ho permet, és aquest jardí que hi ha al Holland Park de la capital londinenca. Aquesta foto és del 1992, per tant tota aquesta palissa que ens donen els d’iniciativa amb el zen i altres coses nipones, ja fa molts anys que estava inventada.

Quant era xicotet vaig vore una pel·lícula musical de la Walt Disney que ací es va titular La bruja novata (Bedknobs and Broomsticks), amb Angela Lansbury i David Tomlison com a protagonistes, a més d’uns nens repulsius. En aquesta pel·lícula eixia un carrer de Londres on es feia un mercat d’antiguitats. Molt més tard vaig aconseguir, el que crec que és el millor disc dels Dire Straits, Communiqué, on està la cançò Portobello Belle. Amb aquests antecedents és normal que uns des llocs que havia de visitar a Londres era aquest carrer amb les seves tendes.

Anys més tard, dos pel·lícules que varen ser rodades pels voltants em varen recordar la meva visita. La primera és Lluvia en los zapatos, de Maria Ripoll, amb Penelope Cruz i la segona Notting-Hill, amb Hugh Grant i Julia Roberts.

Bella donna’s on the high street
Her breasts upon the off beat
And the stalls are just the side shows
Victoriana’s old clothes
And yes her Jeans are tight now
She gonna travel light now
She’s gonna tear up all her roots now

She got a turn up for the boots now
Yeah she thinks she’s tough
She ain’t no English rose
But the blind singer
He’s seen enough and he knows
Yes and he do a song
About a long gone Irish girl
But I got one for you Portobello Belle

She sees a man upon his back there
Escaping from a sack there
And Belladonna lingers
Her gloves they got no fingers
Yeah, the blind man singing Irish
He gets his money in a tin dish
Just a corner serenader
Upon a time he could have made her, made her
Yeah, she thinks she’s tough
She ain’t no English rose
Ah, but the blind singer
He’s seen enough and he knows
Yeas and do a song
About a long gone Irish girl
Ah but I got one for you Portobello Belle

Yes and these barrow boys are hawking
And a parakeet is squawking
Upon a truck there is a rhino
She get the crying of a wino
And then she get the reggae rumble
Bella donna’s in the jungle
But she is no garden flower
There is no distress in the tower
Oh, bella donna walks
Bella donna taking a stroll
She don’t care about your window box
Or your button hole
Yes and she sing a song about a long gone Irish girl
But I got one for you Portobello Belle

On està aquesta estàtua que possiblement represente a l’emperador Trajà? a Roma? No, està a la capital del Regne Unit, just enfront d’un troç de l’antiga muralla romana de Londres, que ells anomenen London Wall o Roman Wall. Està prop de la Torre de Londres, a l’estació de Tower Hill tube. La veritat és que no esperava trobar res dels romans a Londres (vull dir fora del British Museum), però mira cercant una altra cosa (la Torre) vaig trobar-me amb aquesta que era més curiosa. Respecte a la Torre, no vaig entrar, jo no pague tantes lliures per vore les joies de la reina. La monarquia que la finance un altre, com crec que diria Matthew Tree

Al costat de Regents Park, a la capital anglesa està la “casa” de Sherlock Holmes, on han posat un petit museu dedicat al detectiu de ficció que va crear Arthur Conan Doyle al segle XIX. Evidentment és una casa fictícia i tampoc està exactament al 221. Mentre molts turistes només que volien entrar al Madame Tussoauds Museum (museu de cera amb reproduccions de famosos), jo vaig preferir donar una volta pel parc i visitar la casa del detectiu. Com hi havia massa cua per entrar vaig preferir fer-me un pinta en un pub de prop. Com la cua encara continuava vaig entrar a la tenda del museu i vaig comprar un tovallola d’aquestes que posen als pubs anglesos, sota les pintes, per no mullar la fusta de la barra, dedicada al detectiu.  Al final no vaig visitar la casa, ja tenia prou amb la pinta i la tovallola i els records de les novel·les i pel·lícules del detectiu.

No té res a vore amb el detectiu, però si amb el carrer, Gerry Rafferty:

Princess street és un dels carrers principals de la capital d’Escòcia. En ella hi han un jardins on està el monument a Walter Scott, i la National Gallery of Scotland, i també moltes tendes on deixar-te les lliures del Bank of Scotland (quina enveja, quan ací encara teníem el Banco d’Ejpaña). El més curiós és que els jardins estan plens de bancs per seure que estan dedicats per persones a altres persones o familiars. Del que es pot deduïr que aquests bancs estan finançats per particulars per fer un homenatge a altres persones i de pas fer un servei a la comunitat sense que l’ajuntament d’Edinburgh es gaste una lliura (igualet que ací). Molts escocesos volen la indepedència, com molta gent ací vol la nostra, però ells la podran aconseguir molt abans que nosaltres, només per la seva educació i el seu nivell cultural (malgrat l’ús preferent de l’anglès enfront el gaèlic) i que, evidentment, el Regne Unit no és Ejpanya.

A l’entrada de la Universitat de Halle (Alemanya) hi ha un monument al matemàtic Georg Cantor. Aquest monument va ser retirat pels nazis ja que consideraven la teoria de conjunts com matemàtica jueva. S’ha de ser molt estúpid per posar adjectius religiosos a les matemàtiques, però és que a més Cantor era luterà, de pare luterà i mare catòlica, malgrat el cognom d’origen jueu.
Font: Un descubrimiento sin fin, de Enrique Gracián. Editorial RBA.

Deprés de la visita al museu del whisky, vaig posar-me per uns carrerons i vaig anar a parar a la casa dedicada al tres escriptors escocesos del segle XIX, Robert Burns, R.L. Stevenson i Walter Scott.  Al vore-la vaig decidir entrar i vore el seu interior. Quin no ha llegit o ha vist alguna adaptació al cinema de L’illa del tresor? o Ivanhoe?. A l’interior, per la meva ment van passar, John Silver, Ivanhoe, Ballantrae, Rob Roy,el talismà i el rei Ricard, la fletxa negra, els mars del sud, Jekyll i Hyde, Robert Taylor, Wallace Beery, les ampolles de rom,…..Molts records de la infància i l’adolescència. Aquesta casa fa més per la memòria dels tres escriptors que el mastodòntic monument a Walter Scott que hi ha a Princess street.

Pujant a vore el castell d’Edimburg vaig canviar d’objectiu. Vaig canviar la visita al castell per la visita al museu del whisky. La visita va ser entretinguda (obviously in english) i ens ensenyaren com es feia l’aigua de foc que deien els indis del cinema. Allà vaig descobrir l’origen irlandès de la beguda i la diferent manera de fer-lo en les dues illes. Al llarg del temps he acabat preferint l’irlandès, segurament degut a la triple destilació que fan en Irlanda. Ara és un beguda que s’ha d’aprendre a beure, amb moderació i no barrejada amb coses rares. Almenys aquesta és la meva opinió, però cadascú pot fer el que vulga, no?
Per cert no vaig comprar cap ampolla, era caríssim, i llavors vaig entendre el perquè de les cues a la tenda Duty-free del ferry Calais-Dover.

Un dels millors records que tinc de la ciutat egarenca és el seu festival de jazz. Tots els anys que hi vaig viure vaig anar a algun concert i després he tornat al pícnic jazz de Vallparadís quan ja vivia a l’Empordà. Els primers concerts a l’aire lliure no es feien en aquest pícnic jazz que dura tot el dia, sinò que es feien a la Plaça Vella o a l’amfiteatre de la Plaça Catalunya al costat de l’avinguda de Barcelona (que és on jo vivia en Terrassa, tret d’un any que vaig viure al centre).
La foto  correspon a un concert del 1993 a la Plaça Catalunya de La Vella Dixieland, una formació que a mi sempre m’agradat molt, sobretot quan ha estat acompanyada per Txell Sust.

Al setembre de 1992 va coincidir que la primera jornada de lliga d’aquella temporada començava amb el partit del Barça contra el R. Madrid.  Tenia dubtes sobre si anar o no anar. Ja sé sap que per aquests partits mai hi han entrades. Vaig arriscar-me, agafí el trenet de Terrassa i el metro i vaig anar al Camp Nou a vore si en quedaven, i miracle hi havien i bé de preu (dues mil pessetes, crec recordar). Supose que la gent estava esgotada econòmicament després dels jocs olímpics, de l’anterior lliga amb copa d’europa inclosa, o potser al ser la primera jornada de lliga la gent no s’esperava un bon partit. No ho sé, jo vaig trobar entrada a les taquilles i més econòmica que les que m’oferien el revenedors.
El partit el guanyà el Barça amb gols de Bakero (de cap) i Stoichkov (a la 2a part). Entremig un gol de Michel de penal, en el qual  al xutar va enviar la bota que portava a l’esquerra d’on estava mirant el partit. Crec que no li varen tornar la bota.

Avui ha mort un dels millors directors de cinema de l’estat. Molts hem crescut mirant les seves pel·lícules a la televisió i algunes al cinema. Sempre recordarè la primera vegada que vaig vore Plácido en pantalla gran al campus de ciències de Burjassot. Ja no escoltàrem més referències a l’imperi austro-hongarès. Hitchcock solia fer una aparició en les seves pel·lícules, Berlanga sempre posava alguna referència al desaparegut imperi.

El mes d’agost del 1992 el vaig passar a Londres i una de les visites obligades era l’estadi on uns mesos enrere el Barça havia guanyat la seva primera copa d’Europa (Goooool de Koeman, quins grans records). Així que vaig agafar el metro i em vaig plantar a l’estadi, al menys a vore-lo per fora. Hi havia molt d’enrenou, ja que crec que actuava Michael Jackson aquells dies.  L’errada més gran que vaig fer aquells dies va ser no haver comprat entrades per vore la final de la Community Shield entre el Leeds United i el Liverpool. Després quan vaig llegir a la premsa el resultat, no m’ho vaig perdonar mai, Leeds 4-Liverpool 3, amb 3 gols d’Eric Cantona abans de marxar al Manchester United. Quin gran partit em vaig perdre!
Un dia passejant pel centre de Londres vaig passar per la porta lateral de l’hotel on estava Michael Jackson i de sobte va eixir una furgoneta negra amb vidres negres, custodiada per la polícia i tota la gent que ho va vore es va posar a córrer darrere fent fotos. La furgoneta va passar prop d’on jo era, per tant crec que puc dir que he estat a pocs metres de Michael Jackson, però sense vore’l. Supose que a un fan d’ell li haguera agradat, però a mi, i més en aquella època, m’importava ben poc.

Al jocs de 1992, residia a Terrassa, la ciutat del hoquei herba. Com no havia comprat entrades pels esdeveniments, vaig decidir aprofitar que estava a Terrassa i vaig anar a l’estadi olímpic a vore si en quedaven, Pel hoquei masculí cap, però pel femení totes les que volgueres. Vaig anar dos dies de les eliminatòries prèvies i vaig vore un bons partits amb un bon ambient a les grades. La foto pertany a un Holanda-Nova Zelanda i l’afició holandesa era molt festiva i animava molt l’ambient. Per alguna cosa es diuen els llatins del nord.
Dies més tard em vaig anar a Londres i alguns dies més tard em vaig assabentar que l’equip espanyol havia guanyat la medalla d’or. La veritat és que no m’ho podia creure, ja dels equips que havia vist a les eliminatòries l’espanyol,  no era precisament el millor. Avantatges de jugar a casa, dòna ales, com el Red-Bull.
Aquells dies, quan baixava amb el trenet al cinema Verdi (al barri de Gràcia), els trens que pujaven en direcció contraria cap a Terrassa, anaven plens d’hindús i paquistanís fàcilemet identificables pels seus mocadors al cap.