marginàlies

els versos escomesos amb ulls
d’enclusa no apaivaguen
el descoratjament
ni la pruïja de la gola

ni llegir qui més et fa sentir
a plaer amb la vida dels altres

decau la llum i s’apregona
el tremolor de dents i mans
en pensar que no són pocs
els qui viuen per matar el temps
qui li dona corda i l’infant
que mira el cel i d’ell en diu ca nostra

servils i promptes oferim
la nostra sang a tirans i dèspotes
per alimentar la seva
tot esperant la vida eterna