Entre el Túria i el Ridaura

…… Havia disgustat molt a la tia Margot veure la Madeleine, una noia amb estudis, capaç de parlar francès correctament, presentable arreu i capaç de trobar una feina honorable……

I més endavant:

...Només per aixó ja podia haver endevinat que es trobava al seu país, però ara, a més, totes les veus parlaven català i aixó n’era la prova definitiva; i aquest aspror l’emocionava d’una manera que cap altra llengua més harmoniosa no el podria emocionar mai. No era un llengua bella, estava disposat a admetre, i la gent que la parlava no eren ni ben plantats ni ben educats; però eren la seva llengua, el seu país i la seva gent.

Tot açò ho escriu Pat 0’Brian a la seva novel·la Els catalans (edicions 62), escrita el 1953 a Cotlliure, on residia l’autor des de 1949 fins a la seva mort, i més famós per les seves novel·les d’aventures navals amb el capità Aubrey i el Doctor Maturin.
Sembla ser que la substitució del català pel francès als pobles del nord dels Pirineus és un fet més recent del que volen fer-mos creure.

Aixó ho escriu Jon al pàgina 185, al final del capitol 13. I tant que quedava molt, el resultat 5 morts al descens.

A les pàgines 8 i 9 del pròleg de la novel·la  Una tragèdia francesa,  l’escriptor Tzvetan Todorov (francès d’origen búlgar) escriu:
…. Curiosament, aquí la guerra dels francesos contra els alemanys passa a segon terme, mentre el primer pla de l’escenari és ocupat per la guerra civil implacable que enfronta milicians i resistents, francesos contra francesos. Els alemanys no són del tot absents en aquesta història, però els pertoquen uns papers limitats. D’una banda, les seves institucions encarnen la ideologia feixista que els milicians invoquen (sense Alemanya, la milícia no hauria existit mai), i també imposen una interpretació de l’antisemitisme, encarnat a la Gestapo, que arriba fins a la destrucció física dels jueus. De l’altra banda, l’exercit alemany proporciona la força bruta, indispensable per a executar uns projectes que es decideixen en un altre lloc. Però en general, els responsables del que va passar són francesos i ben francesos”
Mentre a França, poc a poc, es va fent memòria històrica, ací continuem ocultant-la i oblidant-la, corrent els risc de cometre dues o tres vegades la mateixa errada.

A la novel·la més famosa de Maria Barbal (Tremp, 1949), Pedra de Tartera, a la pàgina 130 explica el comentari que li fa una autoritat nacional a la protagonista:
….va dir ell: “Se ha acabado la vergüenza en este país. Gracias a Dios estamos salvados. Esperemos que su conducta no tenga mancha desde ahora. Si sois buenas españolas, nada teneis que temer. Ahora marchense y recuerden lo que les he dicho”. Tenia un bigotí negre i espès……S’esforçaven a fer-nos creure dolents, repetien la mateixa cançò i jo temia per les meves filles……

Molts del comentaris, anònims la majoria, que es deixen als diaris digitals, blocs,… respiren l’aire d’aquesta resposta donada a la Conxa, la protagonista de la novel·la. Crec que encara s’entesten en fer-mos sentir culpables d’alguna cosa. Jo no sé de que s’hem de sentir culpables. Si ells s’ofenen, el problema és d’ells, no meu.

Al preàmbul del seu llibre “Mariners que solquen el cel”, l’astònom i matemàtic Vicent J. Martínez parla sobre la importància de divulgació de la ciència:
La importància de la divulgació científica de qualitat ha estat un punt de trobada amb molts col·legues de diferents disciplines i ha servit per a fer nàixer iniciatives com ara la Càtedra de divulgació científica en la Universitat de València. He tingut la sort de moure’m entre científics que han considerat que la comunicació social de la ciència és una tasca important que els científics professionals han de considerar entre les seues activitats. John Mitton ho explica de manera senzilla: “el contracte social no es completa fins que els resultats han estat comunicats”; també Virginia Trimble, exvicepresidenta de la Unió Astronòmica Internacional, ho remarcava recentment: “atès que el nostre treball està finançat per gairebé la totalitat dels nostres conciutadans, tots tenim la responsabilitat de fer-los coneixedors d’alló que han obtingut amb els seus diners”.

Molta gent va haver de marxar de la península durant la guerra, a  ‘exili. Un d’aquests va ser José Arribas(1921-1989 ) que als 15 anys va exiliar-se a França amb la seva mare i germans, i deixant al pare en la defensa de Bilbao davant els nacionals, on aquest deixaria la vida.
Va ser entrenador de futbol i gràcies a ell l’equip del Nantes va pujar de categoria i va guanyar tres lligues i dos sots-campionats, a més de campió de la copa de la lliga i tres sots-campionats de copa. Després va ser seleccionador francès conjuntament amb Jean Snella. A més va entrenar al Olimpique de Marsella i al Lille.
Quant de talent desaprofitat per culpa de la guerra i dels que la van provocar!
Font: revista Athletic club, número 28 de desembre de 2010.

El passat diumenge dia 2 el diari Avui publicava un article d’Albert Segura sobre l’actualitat del país del belgues que començava dient: “La cervesa és gairebè l’únic que els queda en comú, a flamencs i valons. Aixó ho va admetre fins i tot l’encara primer ministre belga el polèmic Yves Leterme.”
Després explicava que al revès del que passa per ací, que cada país té les seves marques preferides, que seria impensable demanar una Moritz o un Estrella a Madrid, o una Mahou a Barcelona, allà els flamencs prefereixen la cervesa valona Orval i els valons la flamenca Westmalle.
Després parla sobre com i on s’el·labora la cervesa trapenca i acaba l’article amb unes paraules de Jef van den Steen, un flamenc autor del llibre Trapencs. Set cerveses celestials: “Jo soc flamenc, però si una cervesa és dolenta no me la beure per molt flamenca que sigui”

El diumenge vaig anar al Corsari a vore la segona part del Barça-Levante i vaig notar els efectes de la prohibició de fumar als bars. Per fi vaig poder gaudir d’un  lloc públic sense haver d’eixir a prendre l’aire de quant en quant. En acabar el partit, a la porta hi eren mitja dotzena de fumadors al costat d’una estufa de petroli que els havien posat. Quantes vegades he eixit d’un bar per poder respirar i no tenia cap estufa per no gelar-me?
Durant molts anys he aguantat als fumadors i no m’he queixat, ara ells haurien de fer el mateix. Els posen estufes, que augmentaran la contaminació de l’aire al carrer i encara es queixen. Als no fumadors no ens posaven res, o ja s’han oblidat? Ara podré dur al meu fill de cinc anys a algun bar a sopar sense por a que es torne fumador passiu. Podré gaudir d’un partit de futbol, un cafè, una cervesa sense tenir fums. No em caldrà llençar la roba neta altra vegada a la rentadora per culpa del fum, ….
Trobe que els fumadors es queixen massa i algunes televisions aprofiten per atacar lel govern. Quants anys hem esta molts no fumadors sense queixar-mos i aguantant fum?