Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Harpo al país dels soviets

Harpo al país del
soviets.

 

Harpo
Marx visita la Unió Soviètica fent una gira teatral com a gest
d’amistat després que el president F.D. Rosevelt reconeguès l’estat
soviètic. El primer incident ja el té a la frontera ruso-polonesa
ja que en el tren li havien donat rubles en efectiu, cosa que era
il·legal, només es podien aconseguir a Moscú o al mercat negre. Tota
la guarnició mobilitzada i més quan regirant les maletes troben
ganivets, disfresses, pistoles i diferents eines que usava al seu
espectacle.

A
l’arribar a Moscú, en l’estació del tren li està esperant la
camarada Malekinov (Melacrino segon Harpo), que li farà de guia en
la seva estància a la Unió Soviètica. En realitat era una espia
per controlar la seva estada i que no veiès res no observable, com
Harpo descobrirà més endavant.

Passejant
per Moscú Harpo conta: “ Jo volia explorar alguns carrerons
laterals, però la meva guia m’obligava a anar en línia recta per
una ruta estreta i recta……..A vegades podia veure, per un
carrerò, el que ella no volia que vera. Darrere els edificis de
pedra del carrer Tverkya, als dos costats, la més completa misèria:
cases de veïns desfetes, finestres sense vidres cobertes amb fustes,
paper i mantes, i enfront dels edificis, munts de runes i fustes que
cremaven sobre la neu.”

I així, durant tot el capítol XVIII del llibre Harpo, parla!, va
descrivint la seva estància al país del soviets, amb anecdòtes
sucoses de com funcionava el que ja era un dictadura comunista, sota
el règim de Stalin.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Harpo i Hitler

Jo havia planejat prendrem amb calma el viatge fins a Moscú des de la meva arribada a Hamburg, donar un volta per Alemanya i fer turisme. Però no va poder ser. En Hamburg vaig veure l’espectacle més aterrador i depriment que mai haja vist: una filera de tendes amb l’estrella de David i la paraula “Jude” pintada al damunt, i dins, darrere dels mostradors semi-buits, persones anorreades, recollides en si mateix com si no saberen què els havien colpejat ni d’on arribaria el colp següent. Hitler tan sols portava sis mesos al poder i el seu boicot ja estava funcionant. No havia tornat a tenir tan clara la conciència de ser jueu, des del meu bar mitzvah. Era la primera vegada des de que tenia el xarampió que em trobava massa malalt per menjar alguna cosa.
Vaig travessar Alemanya el més ràpid que vaig poder.

Harpo parla! pàgina 396

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart

Ermerinda, Vicenta, Ermerinda, Bàrbara i Regina, aquests són els noms de les protagonistes d’aquesta novel·la que ha escrit l’escriptora de Bètera, Raquel Ricart. Aquestes i moltes dones i homes més, que viuen la seva vida quotidíana i normaleta a un poble prop de València al llarg del segle XX (Bètera?). M’agradat molt, sobretot la manera de contar la història amb molts salts temporals, sense respectar la linealitat del temps i sobretot, perquè de les vides normals de la gent del poble fa una mot bònica història que es llegeix molt bé.
Un premi merescut, almenys en la meva modesta opinió de lector.

Ruta botànica per Alcubles

L’eixida d’aquest mes d’abril és una ruta botànica per les muntanyes d’Alcubles. Eixim del poble per la part de la cooperativa i enfilem cap a la muntanya per un barranc que ens porta al lloc on esmorzar. Un abeurador conegut com el chariz. Després pugem cap a dalt de la muntanya i  baixem al poble per la zona on es troba la cueva sabuquera, entrant a Alcubles per l’ermita de santa Barbara.
Aquest cap de setmana es feia una fira de la Serrania i després de dinar fèrem un visita a la fira i les defenses i refugi de l’aeròdrom que hi havia al poble durant la guerra civil. Un dels pilots que va volar per la zona era el fill del president de la república, Romulo Negrín.
Que no falte el vi i una samarreta per recordar al sr. Camps que l’Ebre és un riu que porta aigua al mar que serveix per alimentar la pesca de la zona de Vinaròs, Benicarlò,…

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Puntal dels llops-castellet de Bernabé.

L’última sortida del mes passat va ser la pujada al Puntal dels llops des de la rotonda del pi i fer una volta per la part de baix del turò fins a arribar al poblat ibèric del castellet de Bernabé, per tornar a la rotonda del pi per la carretera d’Alcubles. L’esmorzar va ser a dalt del mirador del puntal, com sempre acompanyat de la bota de vi. Des de dalt es pot vore una bona vista del camp de Llíria i Casinos.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Alfons XIII, segons Harpo Marx

Els meus personatges favorits eren el rei Alfons d’Espanya i el seu chamberlain de l’himne. El rei Alfons tenia tan mala oïda que no podia distingir un pas-doble de l’Obertura de Guillem Tell. Per això viatjava amb un ajudant especial que l’única feina que tenia consistia en avisar al rei amb una senyal quan sonava l’himne nacional espanyol, i així Alfons sabera quan saludar. Ser chamberlain de l’himne d’un rei era la millor feina de que havia tingut notícia……
Harpo parla! de Harpo Marx (pàgina 343) 

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Humor marxista IV

 Així descriu Harpo Marx a un xofer francès:

La cafetera tenia dues velocitats, quan la conduïa Guy: tota velocitat o aturada total, sense cap matís entre una i l’altra. Malgrat tot, mai va tenir cap accident, i no perquè fos prudent, sinò perquè els vianants i els altres conductors si que ho eren. Quan el sentien venir, es llevaven del mig. Podien escoltar-lo venir perquè Guy semblava creure que el clàxon era un accelerador addicional. El accelerador pròpiament dit no era prou. Per mantenir la velocitat màxima, premia el gas fins al fons i estrenyia contínuament el clàxon, inclòs quan baixava per un camí rural completament buit. Els ramats, les cabres i els ases d’un quants quilòmetres al voltant miraven des de dalt dels turons quan escoltaven el tut tuuuuuut de la vella cafetera.

Harpo parla!, de harpo Marx (pàgina 317)

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Humor marxista III

Uns acudits marxistes (dels germans Marx, és clar)

– Un escriptor a un altre: Endevina quin gran escriptor fa anys avui.
– L’altre respon: tu, no?
– i el primer respon: calent, calent,…..William Shakespeare.

– Un pintor diu: No teniu ni idea del difícil que és vendre un quadre.
– L’acompanyant replica:  per què no treus el marc? et donarè l’adreça d’uns fabricants de tendes de campanya.

– Un escriptor a un altre: que pot haver res més estrany que una primera edició d’una obra meva?
– L’altre respon: sí, un segona edició.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Celtic de Glasgow

El passat cap de setmana el Celtic va visitar San Mamés en un partit amistòs. La revista Athletic Club publicava un reportatge sobre aquest club escocès en el número d’aquest mes, on contaven coses com aquestes:
– The Old firm:  En 1909 la copa d’Escòcia es va quedar deserta. La final entre el Rangers i el Celtic  va quedar empatada, mentre es jugava el segon partit de desempat, es va escampar el rumor que els dos equips s’havien posat d’acord en empatar i forçar un tercer partit per treure més diners de recaptació. Llavors el públic va invadir el camp, varen cremar les guixetes i varen atacar a la policia. Un diari, “The Scottish Referee” va batejar el clàsic escocès com “The old fim of Rangers-Celtic Ltd”. Axió donà peu a que el terme “Old fim” (empresa vella) simbolitzès l’entesa entre els dos club per beneficiar-se econòmicament malgrat l’antipatia que es tenen mútuament. Una rivalitat al camp enorme, però que no impedeix que negocien junts els patrocinis, els dret televisius i la sol·licitud per jugar la Premir league.

– Copa d’Europa de 1967: va guanyar la copa d’Europa en 1967 contra el
totpoderós Inter de Milà, entrenat per Helenio Herrera. Un jugador del
Celtic, Jimmy Johnstone declarava: “Allà estaven els italians amb el seu
metre vuitanta d’estatura, els seus bronzetjats Ambre Solaire, els seus
somriures i cabells engominats, feien olor a perfum! Y allà nosaltres,
els nans. Jo, sense dents, igual que Bobby Lennox; almenys, al vell
Ronnie Simpson, li’n quedava un, no sé si dalt o baix. Ens miraven des
de dalt somrient, i nosaltres, per no ser menys, ensenyavem les genives;
segur que es preguntàvem de quin circ havien sortit” . Resultat, guanyà
el Celtic 2 a 1 i Helenio Herrera declarà: ” Em trec el barret davant
del Celtic”. Tret d’un jugador, els demès eren tots de a menys de 35 km de l’estadi del centre.  Un periodista escocès va dir: “Digue-me un entrenador que haja guanyat la copa d’Eupopa amb  onze jugadors del barri”
– Fundació: El Celtic és un club de tradició irlandesa i catòlica fundat per emigrants irlandesos i els seu  nom ho recorda, i a l’escut té un trèvol de 4 fulles de la bona sort i símbol d’Irlanda.  Al camp, Celtic park, es veuen poques banderes escoceces, la majoria són d’Irlanda, al revès que els Rangers que porten l’Union Jack.
Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Play i again, Sam! Woody Allen

Uns extracte de la versió teatral del guió de Woody Allen per la pel·lícula Play it again, Sam! de Herbert Ross. La versió catalana és de Ricard Reguant i està editada per Edicions 62.

         
Bogart: No hi ha cap secret, nano.
Les dones són fàcils. No  n’he trobat mai
cap que no sabés el que era un bufetada als morros o una bala del 45.

         
……

         
Àlex: ….a Casablanca, quant vas
perdre a la Ingrid Bergman,
no et vares trobar molt fotut?

         
Bogart: No hi ha res que no pugui
curar un bon got de whisky amb soda.

         
…..

         
Bogart: Fes-me cas i oblida
aquesta solemne bestiesa de les relacions. El mon està ple de dones. Només has
de fer un xiulet i en tindràs a munts.

 

…………………………………………………………………………………………………………..

 

         
Bogart: ……..I no et posis
nerviós: l’única desgràcia que pots tenir és que sigui verge o un bòfia.

         
Àlex: Amb la sort que tinc , segur
que serà les dues coses……..

                ………………………………………………………..

 

         
Memè: Àlex, ets fantàstic… Els
metges em deien que era una frígida incurable. Fins ahir a la nit no m’ho creia,
però ara… Vull donar-te les gràcies per demostrar-me que no era cert.

         
Àlex: Si tens alguna amiga amb el
mateix problema, porta-me-la.

 

……………………………………………………………………………………………………………….

 

         
Àlex. …. Recordo una vegada,
quan era casat, que vaig haver d’anar al estranger i, abans de sortir, em vaig
posar a vomitar. Quant vaig tornar, qui va vomitar va ser la meva dona.

         
……………………………………………………..

         
Mercè: ……Toni parlava de tu
com un animal estrany que havia vist dotze vegades seguides Casablanca.
Realment, no ets un persona massa normal,….

         
…………….

         
Mercè: …..per la televisió fan
una de Liz Taylor. A veure si saps quina?

         
Àlex: No

         
Mercè: Aquella que ella està
casada i s’embolica amb el millor amic del seu marit.

         
Àlex: Ah si? I com acaba?

         
Mercè: Qui?

         
Àlex : La pel·lícula.

         
Mercè: El marit els descobreix.
Els mata tots dos i després es suïcida.

         
Àlex: Anem a veure en Bergman, els
seus problemes són més metafísics.

         
………………………………………….

………………………………………………………………………………………………………..

 

         
Mireia: Oh, Àlex. La teva fama ha
arribat a tots els racons del món. La notícia surt a la primera plana de tots
els diaris.

         
Àlex: Ho sento per tu, petita.
Podries haver tingut l’exclusiva….Però has perdut l’oportunitat.

         
………………………………………………….

         
Àlex: t’ho dic perquè ho sento
així. Tots dos  sabem que tornaràs amb en
Toni. Tu ets qui li dóna les energies necessàries per continuar lluitant. Si
perds l’avió que va a Madrid, et sabrà greu i ho lamentaràs. Avui potser no,
demà tampoc, però sí més aviat del que et puguis pensar, i per tota la vida.

         
Mercè: Això que acabes de dir és
molt bonic.

         
Àlex: És l’escena final de
Casablanca. Tota la vida he volgut tenir l’oportunitat de dir-la, i avui, per
fi, ho he aconseguit.

         
……………………………………

         
Bogart: Ja no em necessites. Ja no
et podria ensenyar res que no sàpigues.

         
…………………

 

……………………………………………….

         
Bàrbara: …..M’entusiasma
Humphrey Bogart. No crec que torni a sortir mai més un actor com ell.

         
Àlex: Si. Però el que realment
interessa d’en Bogart és el talent amb què va recrear  el personatge dur i solitari. Tot un tipus en
Bogart…..

 

 

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Nao chore mais

O meu amigo diz que eu so escrivo en portugues (mal). So pra ele, una cançao de Gilberto gil e Bob Marley.

No woman no cry (x2)

No woman no cry (x2)

Bem que eu me lembro

Da gente sentado ali

Na grama do aterro sob o sol

Ob observando hipcritas

Disfarcados rondando ao redor

Amigos presos, amigos sumindo assim

Pra nunca mais

As recordaces, retratos do mal em si

Melhor deixar pra tras

Nao, nao chores mais (x2)

Nao, nao chores mais (x2)

Bem que eu me lembro

Da gente sentado ali

Na grama do aterro sob o cu

Ob observando estrelas

Junto a fogueirinha de papel

Quentar o frio

Requentar o pao

E comer com voce

Os ps, de manha, pisar o chao

Eu sei, a barra de viver

Mas se Deus quiser

Tudo tudo tudo vai dar p (x4)

Tudo tudo tudo vai dar p (x4)

No Woman no cry (x2)

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Que provincians que som!

Ja tenim el que faltava, l’aeroport de Castelló, per ara sense avions, però és clar s’ha d’inaugurar abans de les eleccions.
Tots contents, cada provincieta amb el seu aeroport. Faça falta o no. Lleida a Alguaire, on ja volen poques companyies. Quants dies de boira fa l’any pel Segrià? Girona-Costa brava amb Ryanair depedència. l’Altet a Alacant, més veterà, però també molt dependent del turisme (potser m’equivoque). Fan falta tants aeroports? Reus al Baix Camp.
Voleu dir que calien els aeroports nous de Lleida i Castellò? Amb aquests diners no s’haguerm pogut fer la via d’ample europeu de mercaderies pel corredor mediterrani?

Els noms dels Marx. (Harpo parla III)

A la pàgina 174 Harpo (Adolph Marx) dòna la seva versió de l’origen dels seus noms artístics:

– …..Art Fischer començà a repartir una ma de pòquer, i diguè:
 – Una carta tancada per….Harpo. Una carta per…. Chicko. Una per….
Ara que s’havia compromés, tenia que repartir noms a tota la taula.
 Els dos primers havien estat fàcils. Jo tocava l’arpa i el meu germà perseguia les xiques. Per un moment Art es quedà aturat. Després continua amb el repartiment. Una carta per Groucho (que duia la pasta en un moneder) i, finalment una per Gummo (que voltava per darrere de l’escenari i espiava a la gent sigilòsament com si duguès sabates de goma).

Nota: En anglès arpa és Harp. Xica és Chick, més tard per una errada en un programa passa a ser Chico. Grouch vol dir, en anglès queixar-se i grouch bag és moneder. Gum és goma i Zep al·ludeix a Zeppelin (Zeppo, el cinquè germà)

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Harpo parla!, de Harpo Marx II

Més humor “marxista”:

– Vaig debutar com a solista de piano tocant The Holy city…….No hi va haver molta gent al meu debut. Vaig haver de competir amb un linxament a l’altre costat de la ciutat, i el teatre només estava ple en una quarta part. (Humor molt negre. Pàgina 144).

– …..Jenny era un gran xica, però un poc nimfòmana…..Perseguia qualsevol cosa que portès pantalons llargs: gerents de teatres, empleats d’hotel, idiotes locals o dignataris igualment locals. Per sort, nosaltres èrem un espectacle infantil amb pantalons curts, i ella no ens considerava caça permesa. (pàgina 145)

-…acabaven de demanar-li (a Chico) que tocara en un cine de barri d’enfront, on el pianista, un xic anomenat George Gershwin, havia estat despatxat perquè els clients es queixaven de que la seva música feia mal a les seves orelles. (pàgina 114)

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari