Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Pedra de tartera, de Maria Barbal.

A la novel·la més famosa de Maria Barbal (Tremp, 1949), Pedra de Tartera, a la pàgina 130 explica el comentari que li fa una autoritat nacional a la protagonista:
….va dir ell: “Se ha acabado la vergüenza en este país. Gracias a Dios estamos salvados. Esperemos que su conducta no tenga mancha desde ahora. Si sois buenas españolas, nada teneis que temer. Ahora marchense y recuerden lo que les he dicho”. Tenia un bigotí negre i espès……S’esforçaven a fer-nos creure dolents, repetien la mateixa cançò i jo temia per les meves filles……

Molts del comentaris, anònims la majoria, que es deixen als diaris digitals, blocs,… respiren l’aire d’aquesta resposta donada a la Conxa, la protagonista de la novel·la. Crec que encara s’entesten en fer-mos sentir culpables d’alguna cosa. Jo no sé de que s’hem de sentir culpables. Si ells s’ofenen, el problema és d’ells, no meu.

Divulgar la ciència.

Al preàmbul del seu llibre “Mariners que solquen el cel”, l’astònom i matemàtic Vicent J. Martínez parla sobre la importància de divulgació de la ciència:
La importància de la divulgació científica de qualitat ha estat un punt de trobada amb molts col·legues de diferents disciplines i ha servit per a fer nàixer iniciatives com ara la Càtedra de divulgació científica en la Universitat de València. He tingut la sort de moure’m entre científics que han considerat que la comunicació social de la ciència és una tasca important que els científics professionals han de considerar entre les seues activitats. John Mitton ho explica de manera senzilla: “el contracte social no es completa fins que els resultats han estat comunicats”; també Virginia Trimble, exvicepresidenta de la Unió Astronòmica Internacional, ho remarcava recentment: “atès que el nostre treball està finançat per gairebé la totalitat dels nostres conciutadans, tots tenim la responsabilitat de fer-los coneixedors d’alló que han obtingut amb els seus diners”.

Esportistes a l’exili

Molta gent va haver de marxar de la península durant la guerra, a  ‘exili. Un d’aquests va ser José Arribas(1921-1989 ) que als 15 anys va exiliar-se a França amb la seva mare i germans, i deixant al pare en la defensa de Bilbao davant els nacionals, on aquest deixaria la vida.
Va ser entrenador de futbol i gràcies a ell l’equip del Nantes va pujar de categoria i va guanyar tres lligues i dos sots-campionats, a més de campió de la copa de la lliga i tres sots-campionats de copa. Després va ser seleccionador francès conjuntament amb Jean Snella. A més va entrenar al Olimpique de Marsella i al Lille.
Quant de talent desaprofitat per culpa de la guerra i dels que la van provocar!
Font: revista Athletic club, número 28 de desembre de 2010.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Units per la cervesa (Bèlgica)

El passat diumenge dia 2 el diari Avui publicava un article d’Albert Segura sobre l’actualitat del país del belgues que començava dient: “La cervesa és gairebè l’únic que els queda en comú, a flamencs i valons. Aixó ho va admetre fins i tot l’encara primer ministre belga el polèmic Yves Leterme.”
Després explicava que al revès del que passa per ací, que cada país té les seves marques preferides, que seria impensable demanar una Moritz o un Estrella a Madrid, o una Mahou a Barcelona, allà els flamencs prefereixen la cervesa valona Orval i els valons la flamenca Westmalle.
Després parla sobre com i on s’el·labora la cervesa trapenca i acaba l’article amb unes paraules de Jef van den Steen, un flamenc autor del llibre Trapencs. Set cerveses celestials: “Jo soc flamenc, però si una cervesa és dolenta no me la beure per molt flamenca que sigui”

Adeu fum

El diumenge vaig anar al Corsari a vore la segona part del Barça-Levante i vaig notar els efectes de la prohibició de fumar als bars. Per fi vaig poder gaudir d’un  lloc públic sense haver d’eixir a prendre l’aire de quant en quant. En acabar el partit, a la porta hi eren mitja dotzena de fumadors al costat d’una estufa de petroli que els havien posat. Quantes vegades he eixit d’un bar per poder respirar i no tenia cap estufa per no gelar-me?
Durant molts anys he aguantat als fumadors i no m’he queixat, ara ells haurien de fer el mateix. Els posen estufes, que augmentaran la contaminació de l’aire al carrer i encara es queixen. Als no fumadors no ens posaven res, o ja s’han oblidat? Ara podré dur al meu fill de cinc anys a algun bar a sopar sense por a que es torne fumador passiu. Podré gaudir d’un partit de futbol, un cafè, una cervesa sense tenir fums. No em caldrà llençar la roba neta altra vegada a la rentadora per culpa del fum, ….
Trobe que els fumadors es queixen massa i algunes televisions aprofiten per atacar lel govern. Quants anys hem esta molts no fumadors sense queixar-mos i aguantant fum?

Esportistes edetans

El passat diumenge dia 2 de desembre al diari El 9 esportiu, el periodista Xavi Ballesteros feia un reportatge titulat “I qui ve per sota?” dedicat a la pedrera dels equips de bàsquet del Principat, és a dir, Barça, Penya i Manresa i parlava sobre el jugador edetà Josep Pérez amb les paraules següents:
..En el júnior trobem Josep Pérez, base de qualitat infinita que s’està reciclant. Anotador compulsiu en categories inferiors, ara està agafant més la direcció. Compagina el júnior amb el filial de la LEB Plata, on juga 25 minuts de mitjana. El seu tècnic al júnior Joan Carles Pie assegura que és el camí:”Amb cada equip aprèn coses diferents, fa un treball específic i té recorregut”…..
Els que hem vist jugar al pare no ens estranyem de res d’aquests comentaris, pot ser el bàquet és du a l’ADN?
La foto l’he treta del diari esmentat. Josep és el del cantó de dalt a la dreta.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Torrons

No entenc a la gent del meu poble que es conforma amb la merda de torrons que venen als supermercats, o regalen en les paneres de Nadal. Quan ixes fora descobreixes que hi ha coses molt bones per provar, i una és el torrò de Xixona fet pels diferents artesans xixonencs repartits per la nostra geografia, que a l’estiu fan gelats i a l’hivern torrons. El primer que vaig descobrir va ser El xixonencs del carrer cremat de Terrassa, que fins i tot envia torrons per encàrrec a Amèrica. Un torro boníssim. Hi vaig passar alguna tarda xerrant amb el propietari i les noies que treballaven allà pels anys noranta del segle passat. El segon, a Sant Feliu de Guíxols, també amb la mateixa qualitat, La xixonenca i el tercer a Girona, Victoriano Candela (el de la foto), també de molt bona qualitat.
A la majoria de pobles que he visitat he trobat xixonencs treballant en els seu negoci i amb bona qualitat, cosa que ací sembla que no sabem apreciar. Per cert amb tant xixonenc treballant fora, d’artesans, mestres o altres feines, qui hi viu a Xixona?
També cal recordar els torrons de Casinos i Agramunt.

La fageda d’en Jordà (Garrotxa)

La fageda d’en Jordà és un espectacular bosc de faigs que neix d’una colada de lava del volcà Croscat. Es poden fer rutes a peu per dins o si aneu amb nens xicotets, fer un passejada amb les tartanes tirades per cavalls que fan de reclam turístic.  Al costat està la cooperativa de La Fageda, on fan un dels millors iogurts que he provat (a València no hi arriben). Abans d’arribar passàrem per la ciutat d’Olot i quan estàvem aplegant li vaig comentar al nen: “mira un volcà, Pere” i ell va contestar, “però si no tira fum”. Clar, està acostumat als dibuixos del gormitis i es pensa que tots els volcans han de llençar fum i foc. Amb xiquets més grans es pot visitar els volcans del Croscat i Santa Margarida.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

A vore qui és més pilota?

Avui és un dia d’aquests que el llegir la premsa et deixa amb cara d’estúpid i de no saber que fer. Al Levante Emv, qué és de “lo millor” que tenim al sud de Sènia, grans reportatges sobre el tren a Madriz. Quin benefici traurem els valencians d’aquest tren? cap: més turisme de les tres Ps? platja, passeig i pipes? Quin benefici treurà el port de València? cap. Al Nodo9 deien l’altre dia que augmentarà el nombre de vaixells que descarregaran mercaderies. Per anar a a on? A Madriz? No enganyeu, els vaixell procedents de Xina i Amèrica aniran al port de Marsella o Nàpols on si estan comunicats amb la resta d’Europa, evidentment un mercat més ampli que el madrileny. Mentre no estiga feta la línea de mercaderies d’ampli europeu fins a Montpeller no hi ha res a fer, ens anirem arruinant poc a poc, que és la intenció del governs de Madriz (ja siga PP o PSOE). Ja pot la UE recomanar el contrari que a ells els entrarà per una orella i els ixirà per l’altra. La questiò es escanyar economìcament el nostre país, amb l’ajuda del PPCV o PSPV de torn.
Per completar la lectura del diari d’avui, a la pàgina 62 i 63 publireportatge del Sr Rus pagat per la diputació de tots, amb 18 fotos de l’alcalde de Xàtiva i la Sra. Mora rodejats de cuineres caseres. Quin país!

Blake Edwards(1922-2010)

Ahir ens va deixar un dels reis de la comèdia.

Meglio stasera, che domani? o mai Domani chi lo sa, quel che sara Non
mi dire d’aspettare Il domani che verra E una porta che tu chiudi Fra
me e te Se stasera ti decidi a rispondermi di si, I domani che verrano
li dedico solo a te Meglio stasera, che domani o mai Domani chi lo sa,
quel che sara Nasce il giorno e il giorno muore, e la notte portera
L’incertezza del domani, chissa, chissa

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Retorn a Besalú (La Garrotxa)

Després
de Banyoles continuàrem cap a Besalú, l’antiga capital del comtat del mateix
nom, i molt famosa i fotografiada pel seu pont medieval dalt del riu Fluvià.
Per Pere, malgrat no ser conscient va ser un retorn després de més de quatre
anys. La carretera ja no passa per dins de la ciutat, així que vàrem aparcar a
l’entrada del poble i vàrem entrar a la ciutat pel pont (dels jueus segons la
novel·la de Martí Gironell), cosa que mai havia fet. Passejarem pel poble,
anàrem al banys jueus reformats recentment i s’ atansàrem fins al monestir de Sant
Pere. De camí, Pere va menjar-se la seva primera magdalena de Cal Tuset
(farcida de xocolata). Més tard, en Castellfollit en compràrem mitja dotzena
per menjar-se-les a casa, a Llíria. Sempre havia anat entre setmana i es nota
molt la massificació turística del cap de setmana i més en el pont de la
immaculada constitució. Les tendes de records  farien caixa.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari