PEDRES, MARS, OCEANS

Fa molts anys que vaig decidir donar suport a un determinat partit polític a Catalunya a través d’una d’aquestes plataformes que aglutinen escriptors, músics, actors, cuiners, periodistes, gent de la cultura ben diversa. M’ho va demanar l’Alfred Bosch, que a més de bon escriptor era un magnífic professor d’història de l’Àfrica. L’experiment es deia Catalunya Si i va col·locar algun dels seus membres en les llistes electorals d’Esquerra en diferent comicis i alguns fins i tot aconseguiren suport parlamentari. Abans, a Mallorca, ja havia signat manifestos en suport al PSM (ara integrat dins Mes).

En les darreres setmanes he tingut oferiments de fins a tres partits polítics diferents perquè signés manifestos a favor dels seus candidats. Les tres propostes les he rebut de persones que respecto molt per la seva feina (i algunes les admiro i tot) i tots han estat molt respectuosos quan he explicat que en el seu moment ja havia donat suport a un grup-manifest-col·lectiu -digueu-ne com volgueu- i que, per tant, no em semblava ni just ni ètic signar altres compromisos d’altres partits amb els quals, puc estar d’acord en moltes coses i en desacord en altres.

Tot i això, la meva reflexió és la següent: si servidor que no deixa de ser un escriptor-editor-periodista-agitador cultural-professor (el que vulgueu) de gamma mitjana ha rebut ofertes de tots aquests partits en tan pocs dies, què deu haver passat amb les dones i homes que realment remenen les cireres en els diferents àmbits culturals del país?

I encara una altra: per què tots els partits volen llistes d’allò que anomenem “intel·lectuals” donant suport a les seves candidatures? Som una eina per blanquejar la política i, sobretot, la deixadesa en l’àmbit cultural (i molt sovint també en l’educatiu) del país? És a dir, “fitxant” escriptors, cineastes, editors, músics, periodistes, poetes i altres herbes, ja està la feina feta i no cal parlar de cultura? És més, quantes pàgines dediquen els partits polítics als seus programes electorals a parlar de cultura? I als debats? I als mítings?. Fins ara no n’he sentit res, més enllà de fitxar signants de manifestos a banda i banda de l’espectre polític. A quant es cotitza la signatura de manifest, el nom en una llista de suport, el posar la cara per donar suport a un determinat partit polític que, sigui quin sigui, maltractarà per sistema la cultura (alguns més, alguns menys)? Com és possible que no es parli de cultura mai, en cap elecció i en canvi es vagi a buscar els intel·lectuals com si fossin els caps de cartell d’un festival d’aquests d’estiu?

No tinc respostes a tot plegat, però per ventura ens hauríem de plantejar també una altra qüestió: per què ens hi prestem? Per què hi posem el nom? Per què no aprenem que, una vegada i una altra, la cultura en aquest país no interessa a pràcticament cap formació política (i la prova són els programes electorals i l’espai que hi ocupa, i els debats)? Suposo que tothom ho fa amb voluntat de canviar coses a millor i aquesta és la desgràcia: els creadors som utòpics i creiem que podrem canviar el món o com a mínim alertar del que cal canviar. I per desgràcia, una vegada i una altra s’aprofiten de la nostra utopia, de la nostra cara, de la nostra signatura. Signem manifestos, donem suport, ens posicionem i a l’hora de la veritat la cultura és la gran absent de la política. I aquest és, estimats, el veritable fracàs de la democràcia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!