Entre el Túria i el Ridaura

….però el pitjor de tot és que no ha estat mai de la vida oficial de Transmissions; ..és Comissari polític!.
No és pas que sigui comunista; no arriba ni a socialista. No era d’aquí que ens venia la consternació, sinò de l’amenaça de noves lates polítiques, de nous cursos d’educació republicana, de lliçons de dret i deures cívics, i en efecte no va trigar gaire a convocar tot el batallò, comandant, oficials, classes i soldats, a la gran sala del castell per clavar-nos un discursàs pedantíssim sobre feixisme i republicanisme. Era a mig discurs, la son ens anava guanyant, quan vet aquí que el comandant es posà dret i amb la cara congestionada i un gran gest del braç va clamar:
– Ells són els dolents i nosaltres els bons. vet-ho aquí tot! Ja ho sabem; no cal que ens ho expliques, que ja estem tips de sentir-ho. Tanca, doncs, el bec i posa’t a fer d’oficial de Transmissions si no vols que t’amarguem la vida. Si no saps, aprèn-ne!

I evidentment, fent discursos no es guanya una guerra.

Y allí estaban las municiones. Allí tras el Bidasoa. Allí. Viéndose, a tiro de voz, a ojos vistas, allí, allí. Allí detenidas, estancadas, quietas. Produciendo más muertos, encerradas, que si las hubiesen dejado llegar a sus destinos. Cumpliendo su fin mortal, mataron certeramente a los que no las recibieron.
Un noche los ferroviarios de Hendaya cortaron la luz, quedó al estación a oscuras, intentaron encarrilar los vagones anhelados, a fuerza de brazos, hacia la frontera española. Los sorprendieron y encarcelaron. Frente a ellos, sin má plomo que el que recibian en las entrañas, lívidos de incomprensión y rabia macilentos de impotencia, los españolesm con una sola sangre, abandonaron Irún, perdiendo la frontera.

Una manera de reflectir el que va provocar la política de no intervenció de les potències aliades durant a guerra civil. En aquest cas, en no deixar passar armes per poder defensar la frontera  i així aplanar el camí cap a Donòtia dels colpistes.

Una altra postal del País Basc enviada per Norberto. Anys més tard, amb els companys de Solsona vàrem passar uns dies per la zona. Molt turística i folklòrica (els francesos respecten el folklore mentre no demanen res més). Hi havia llocs on pensava: “aquests són més falleros que a València”.  Pel dia bé, anàrem a molts llocs: Baiona, Hendaia, Donibane Lohizueme, alguns poblets de l’interior, ja que estàvem albergats en una Gite d’Etape en un poblet petit. Ara tots tenien el seu frontò i alguns alguna taverna abertzale. Però a la nit… res de res, tot mort, a travessar la frontera i cap a Donòstia.

Una postal enviada per Norberto, des de la seva terra natal, el País Basc. En aquesta es pot vore el pont internacional que fa de frontera actualment entre l’estat espanyol i el francès.  Evidentment un basc no diria el mateix, per a ells no hi ha cap frontera entre Irun i Hendaia. La veritat és que el primer dies del naixement de l’euro, els varem passar per Iparralde, però com a la nit hi havia poca festa a la part francesa, creuaven la frontera moltes vegada (alguna nit més de dues per equivocació) i mai vaig vore cap control policial, cosa que en La Jonquera era del més normal. Des d’aleshores sempre m’he preguntat, que si el terrorisme d’ETA era originari del País Basc, com és que tenien la frontera tan desprotegida i a La Jonquera ens tenien tan controlats?
En aquest pont, crec que va ser on la Gestapo va entregar al president Companys a la policia franquista per ser afusellat mesos després a Montjuïc

Jesús, molt orgullós dels seus orígens, m’enviava postals del poble dels seus pares al Maestrat aragonès. Ací podeu vore un panoràmica del poble de Puertomingalvo. No crec que aquest poble haja canviat molt per culpa de l’urbanisme salvatge que hem patit prop de la costa. El que sembla estrany, és que facen postals d’aquest poble tan menut, i no és l’única que tinc.

Un xic de Saragossa em va enviar aquesta postal de l’estació internacional de Canfranc, al nord de l’Aragò. M’ha recordat les animalades que volen fer els espanyols de pujar els trens de mercaderies d’ample europeu per  aquest pas al mig dels Pirineus. Pas, que els francesos ja fa anys que deixaren d’utilitzar, per tant a l’altra banda no hi ha res, supose. Amb el senzill que és anar pel Mediterrani, ells cap-quadrats, a pujar els trens fins als 1000 metres d’alçada per després tornar-los a baixar. Que no veuen que no ixen els càlculs?
Ara també es podria aprofitar millor l’estació i el tren ja existent per potenciar turísticament la zona, amb les estacions de Candanchú i Astún prop (axiò crec) i tota la muntanya pirinenca que envolta el poble.
Anècdota: una nit de tapes i festa per Jaca, havien de tornar a Biescas i ens vàrem equivocar de carretera. Ens assabentàrem de l’errada quan vèrem un cartell que posava “Bienveneu a la France”. No va ser l’única de la nit, la segona errada qüasi ens porta a Osca ciutat.

Avui, després d’uns quants anys he tornat a agafar la bicicleta i he donat unes voltes pels camins que hi han prop de rambla primera a la carretera de Pedralba. L’estat de forma, lamentable, però he recuperat bones sensacions de còrrer, pujar i baixar per camins entre pins i cercar nous camins per on anar. La primera impressió bona és el no haver de portar els qüasi 20 quilos de nen i cadireta al darrere, sobretot a les pujades. Ara nomès cal donar-li continüitat a tema.
A la foto, la bicicleta patint una nevada al balcò. Una nevada que va deixar la platja ben blanca.

Les postals de les ciutats industrials no ensenyen esglèssies o edifícis medievals, ensenyen coses molt més modernes. En aquesta, enviada per la Montserrat, sabadellenca  que va coincidir amb mi uns anys a l’institut de Sant Feliu, es pot vore una de les obres emblemàtiques del creixement i millora de la ciutat de Sabadell en les darrers anys: l’Eix Macià i el Parc Catalunya. I tot això gràcies a l’empenta d’un dels millors alcaldes que pot tenir una ciutat: l’Antoni Farrés. Jo  vivia a Terrassa en aquella època i llavors, des de la meva neutralitat, veia que una de les co-capitals de Vallès Occidental anava avançant, i molt, a l’altra. Sort que Terrassa es va espavilar a final dels noranta, sinò….podria haver perdut la co-capitalitat? Espere que els terrassencs no s’enfaden. Terrassa té altres coses que Sabadell no pot oferir: esglèsies romàniques, jazz, museu de la ciència….

Norberto, em va enviar aquesta postal per demostrar que ell també tenia postals velles, de quan Franco era recluta (que dèiem en aquella època). Jo li enviava postals velles i ell responia. Però amb aquesta la va encertar, va predir el futur, si es por dir així.
La mare del meu fill, malgrat ser del poble de Josep Pla, va néixer a Lleida i quan era petita, segons m’ha contat sempre, es quedava bocabadada davant d’aquesta font. Li agradava anar als “columpios” dels Parcs Elísis, com també em varen dur el meus pares a mi, menys o menys per la mateixa època (només ens portem 3 mesos). A més, tant a mi, com a la meva germana, ens varen portar a Lleida de viatge quan èrem xicotets, vàrem pujar a la Seu Vella i al Castell. No sé perquè als valencians els atrau tant  aquest ciutat. Potser un retorn als orígens?
Anys més tard vaig fer el mateix amb el meu fill, amb el carret (tenia pocs mesos), el vaig pujar a la Seu i al Castell. Respecte als “columpios” dels Parcs Elísis, la meva parella es va dur una decepció, ja que els havien canviat per aquests més moderns i ja no eren el mateixos.
Una altra anècdota curiosa, enfront de La Paeria, hi ha un bar, on un dia vàrem coincidir amb  l’alcalde, el Sr. Àngel Ros, on hi ha uns cambrers dels de tota la vida, elegants, educats i que tracten als clients amb dignitat i educació. Doncs casualitat, un d’ells havia estat veí de la meva parella, quan vivien a la capital de Segrià, durant els seus primer anys de vida.

Aquesta postal, també enviada per Noberto, em va arribar quan vivia a Terrassa. No havia anat mai per la Cerdanya, tret de per anar a Andorra o una jornada d’esquí a La Molina, on en una rifa, em varen tocar els meus primers esquis . Al cap del anys, quan vaig anar a viure a l’Empordà, les meves visites a la Cerdanya van crèixer exponencialment, i conste que en el terme Cerdanya jo incluïsc  TOTA la Cerdanya, des del coll de la Perxa fins a Andorra.  Cadascú té els seus gustos, però jo recomane, patinar en gel a la pista i els banys romans de Dorres i evidentment, esquiar per la muntanya a l’hivern i pujar-les caminant a l’estiu.
Com podeu comprovar la postal ja té els seus anys i la panoràmica de la ciutat haurà canviat, com ha canviat el pas fronterer sense policies. El que no crec que haja canviat és el tren, per dir-ho d’alguna manera, que puja des de Barcelona.

Aneu a Morella, val la pena fer una visita a la ciutat i els voltants i si neva millor, almenys pel meu gust.

Aquest, potser és de les postals més cutres que m’han enviat. És de Cullera, poble dels que més han patit l’urbanisme salvatge a la costa. A la postal ja es poden vore uns quants edificis gegants prop de la platja i les fotos de les “guiris” ensenyant les mamelles per atreure el turisme mascle (que no masculí). Ara no vos penseu que tot és així en Cullera, té coses bones i cal descobrir-les, jo coneixia dos llocs prou bons per dinar i el centre encara es conservava prou bé l’última vegada que vaig anar-hi. D’allà és un dels millors professors que vaig tenir a la facultat, el Joaquim Olivert, un gran aficionat a la música i a l’Ateneu de Cullera. Una vegada ens va ensenyar les instal·lacions de l’Ateneu i jo el vaig convidar a vore les de la Unió Musical, on crec que va gaudir molt de la visitat. Ara, que més que ell, qui va gaudir més de la visita a la Unió, va ser el guia que vaig buscar, el llavors abanderat de la banda.

Una postal de Peníscola, enviada per Norberto, en un dels seus viatges. Els companys de la facultat solen enviar cartes, postals, mails,….fins que es casen o tenen núvia. És llei de vida, supose. En aquesta postal encara es veu la ciutat de Peníscola clarament. La ráo és que la foto està feta des del sud i no des del nord on està més ple d’apartaments turístics i altres edificis producte de l’urbanisme desbocat dels darrers temps. Supose que si Anthony Mann volguès rodar altra vegada El Cid, no podria i molt menys Berlanga, fer una nova versió de Calabuch. Berlanga va tornar a rodar a Peníscola, molts anys després, la pel·lícula París-Tombuktú, amb Michel Piccoli i  Concha Velasco. El que possiblement ho tindria difícil per fixar residència allà, seria l’aragonès Pedro de Luna (Benet XIII).
Que farà Norberto per Reus?