Entre el Túria i el Ridaura

Ja sé que són un noms una mica estranys. Són d’Islàndia i des de fa un anys ja ens hem acostumat a escoltar-los i hem intentat pronunciar-los. Noms molt peculiars. Tot gràcies a uns volcans que els ha donat per llençar al cel tones i tones de cendra i fer perdre molts diners a la companyies aèries i la paciència als usuaris.
Aquesta postal me la varen enviar allà per l’any 1992 des de Islàndia, quan encara no estava de moda viatjar per aquelles latituds. Me la va enviar un xiqueta (ara ja deu de ser un dona) mig catalana, mig austriàca, de nom Estel·la (res a vore amb les desgràcies del 1707 i 1714). En ella, a més del salt d’aigua, es poden vore unes columnes basàltiques com les de Castellfollit de la Roca.

Avui ha mort el Tinent Colombo. Bé, el personatge no, aquest el tindrem sempre. Ha mort l’actor que l’encarnava, Peter Falk. Jo el recordarè més pel Max, ajudant de Jack Lemonn a The Great Race, de Blake Edwards, molt i molt negres, al costat d’un immaculat blanc  de Tony Curtis, que no s’embruta ni en la lluita de pastissos de nata del la “peli”.

Avui m’ha arribat la revista de l’Athletic Club i hi ha un reportatge sobre el club de futbol més antic del mon. Actualment conegut com “the ancients”, ara és un club amateur i juga lligues no professionals, lluny dels diners de la Premier.
També hi ha un missatge del president del València CF, Manuel Llorente d’agraïmenta al club del lleons de San Mamès.

En Jesús, va tenir un època molt italiana i es notava en les postals que enviava des del país de la bota (per la forma de la península). En aquesta es pot vore la platja de Senigallia, a l’Adriàtic, lloc que devia freqüentar, ja que tinc dues postals. Un any, a més de la sorra i l’aigua, em va contar que tambè tenien els avions de l’OTAN que anaven a deixar uns regalets que feíem PUM als serbis de Belgrad, de part de Bill Clinton. Sinò fora per aquests regalets americans, els serbis no hagueren deixat res viu a Kosovo.
Mai he estat en aquesta ciutat, però he passat prop quatre vegades, per l’autostrada Adriàtica, per agafar el ferry a Ancona i passar a Grècia pel port de Patràs. Vint-i-dos hores de travessia amb canvi d’hora inclòs, a Grècia és un hora més que ací.

Aquesta és un postal auto-enviada la primera vegada que vaig creuar els Pirineus. Vaig passar un mes en aquesta petita vila alemanya al costat de Heildelberg treballant en una mena de camp de treball per joves. Era l’any que feia 3r de carrera i vaig arribar una setmana tard a les classes. Açò no em preocupava ja que tenia una persona encarregada de prendre els apunts durant els primers dies( La Teresa de Manuel, una bellísima persona), amb el mètode de paper de calcar i dos clips, un mètode d’alta tecnologia. El problema va ser que el dia que vaig arribar a classe, ningú m’havia avisat que començaven les classes a les 8 en punt i jo vaig fer un entrada triomfal a classe de Geometria diferencial de Vicente Miquel, a dos quarts de nou.
A la postal es pot vore quasi tot el poble i en particular l’únic bar on anàvem a fer-se ampolles de cervesa alemanya (mig litre cadascuna).

Montserrat, gran amant de cinema francès de la nouvelle vague, em va enviar aquesta postal des de Sabadell (després de tornar de París, és clar). En ella es pot vore a la protagonista de la pel·lícula de Godard “A bout de souffle” (en les espanyes Al final de la escapada), davant de la catedral de Notre-Dame, on potser estava el geperut espiant-la per poder-la raptar i pujar-la al campanar. No això és d’una altra “peli”. 
Anys més tard, un gest del co-protagonista, Jean-Paul Belmondo, es va fer famòs en un anunci a la televisió d’un marca de vermut o licors (no recorde). El gest que fa davant d’un retrat de Humphrey Bogart, passant-se el dit gros de la ma pels llavis, per demostrar-li a Bogart, que ell també podia ser igual de dur (açò són suposicions meves).

Una altra ruta curta al voltant del poble de Xulella (Chulilla) és agafar la senda que porta cap a Sot de Xera i arribar fins a les pintures rupestres que hi han en un barranc prop de poble. Atenció, perquè hi ha que desviar-se del camí principal a Sot de Xera. Aquestes pintures encara es poden vore prou bé si comparem amb les que hi  havien en Toixa (Tuejar). Després, de tornada, per fer un poc més d’exercici pujàrem al Frailecico, un turò prop de poble de d’on es té una bona panoràmica dels canyons del Túria i del poble de Xulella. Quan arrivàrem al poble vàrem escoltar traca i música, estava prenent possesió l’alcalde del poble elegit en les darreres eleccions municipals.
La foto està feta un en descans per esmorzar quan ja faltava poc per arribar al cim del Frailecico.

En aquesta ruta anem per una senda que ix des de Marines per pujar al cim del Gorg, el més alt de la Serra Calderona amb 907 metres. No arrivàrem al final perquè no trobàrem bé el camí de pujada, ja que hi ha gent que es dedica a trencar els cartells que posen els excursionistes, cosa que demostra el poc civisme d’alguns dels que ixen a la muntanya. Vaig intentar arribar camp a travès, però el meu company portava pantalons curts i haguera acabat com el “Cristo de la canyeta” de la processó de Setmana Santa de Llíria. Una altra vegada serà. Intentarem fer la ruta des de Gàtova per vàriar una mica. Esmorzàrem al coll des d’on es veu Gàtova i el pic de l’Àliga.

Fa uns dissabtes anàrem caminant des de Llíria fins a un turò darrere de Sant Miquel, conegut com “la buitrera”. Des d’allà es poden vore els pobles de Vilamarxant amb les rodanes, Riba-roja del Túria, Benaguasil, Benissanò, La Pobla de Vallbona i es pot entreveure els primers edificis alts de la capital. Al fons de la foto es veu el turó de Sant Barbara i el poble de Llíria amagat entre dos turons. Al final de la plana, La Concòrdia.  Es tarda poc en arribar, però hi han troços on vaig haver de dur al nen als muscles. Ja podeu imaginar perquè el títol del post?

Athletic gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria.
Erritik sortu zinalako
maite zaitu erriak.

Aquest postal me la va enviar Mònica (an italian girl that I met in London City). En ella es pot vore el Parlament i el famòs rellotge Big Ben. Quant l’he vist he recordat les tonteries que està soltant el Molt Honorable President,el Senyor Francisco Camps, sobre els sistemes electorals. Un dia vol el britànic, al dia següent diu l’alemany, que s’aclararà l’home! Per tant tot deu de ser una cortina de fum perquè no es parle d’altres coses.
De tota manera no sé si el Sr. Camps està ben informat sobre el sistema electoral britànic que afavoreix el bipartidisme, però caldria recordar-li que, a diferència d’ací, en aquest país no hi ha disciplina de vot als partits, i els diputats del teu partit et poden votar en contra moltes vegades, ja que representen una circumpscripció i no un partit, cosa que ha passat i que al Sr. Camps no crec que li agrade gaire. Es coneix que vol agafar el que li convè de cada sistema. Un altre tema, és que, com per exemple passa a Austràlia, hi ha oficines de reclamació als diputats a cada zona electoral. Tambè es farà ací? podrem anar a reclamar al nostre diputat de zona de manera clara i sense passar pel partit? Però, és clar, no sé si això li agradaria al Sr. Camps.

Tres fragments més d’aquesta novel·la sobre la guerra civil. El primer sobre la llengua i les llengües de l’antiga Corona d’Aragó:

“De vegades m’entretinc escorcollant escriptures; és curiós com en el segle XV i encara a primeries del XVI, les escriptures en aquesta comarca seguien redactant-se en una barreja de català i aragonès”

Un altra sobre la poca cultura de la majoria de la gent, independentment de la llengua parlada:

“De les quatre cartes no es treu l’entrellat de gaire cosa més. Hi ha sobretot un “tuya que te ciere” absolutament autèntic. Però això és un mal general..la nostra cosina Julieta, no em va escriure una vegada “Hastimat Lluís tadoru”?”

I la tercera sobre el menjar de cada país:

“Els indígenes s’esborronen de veure’ns menjar rovellons. “Eso és comida de cabras”, murmuren amb fàstic, ells, que mengen aquelles insignes porqueries del “Mortajo” com si no hi hagués res de millor al mon. Tampoc no esl faries prendre per res del món un vas de llet: “Eso pa los enfermos; nos revolveria la tripas””

Molt honorable conseller d’educació de la Generalitat valenciana, Sr Font de Mora:
Jo acceptarè el seu projecte trilingüe, quan aquest situació reflectida en l’etiqueta de les galetes Trias sigui el normal en el meu país en tots els àmbits. Però com no estem en aquesta situació, ni es fa el possible perquè així sigui, no la puc acceptar, ja que la meva llengua està en desavantatge respecte al castellà.
Atentament
Un ciutadà del País Valencià

Avui, com tots els diumenges he comprat el diari i he vist que Jesús i jo hem eixit en portada, darrere la pancarta de la manifestació d’ahir a València. Estem centrats, com diria J.M. Aznar, hahahahaha…. Després, a la web del diari he vist una altra foto on eixim Pere i jo, però al costat del carrer de Sant Vicent. És la seva primera mani, si no contem la concentració del dijous passat dia 9. Supose que al NODO9 ni eixirem, hahahahaha…

Postal enviada per les germanes Anna i Eulàlia de Terrassa. Curiosament estic bevent una birra que es diu Carmen, però crec que no és andalusa, sinò gallega. A Sevilla he estat dues vegades, la primera en vuitè de primària i la segona fa uns anys, però aquesta vegada com a professor acompanyant. El primer que vaig notar diferent al pas dels anys van ser els aires condicionats generalitzats per tot arreu i a tot gas. Quan era jove no hi havien, nomès que a El Corte Inglès, i et tenies que aclimatar a la calor. Ara, qualsevol bar, hotel o tenda en tenien i a tot gas, llavors quan eixies al carrer la trompada de la calor era més forta.
A l’altra part del riu esta la Calle Rio Betis (res a vore amb el futbol, a vore si apreneu alguna cosa de cúltura clàssica), lloc on anàvem a dur als alumnes de festa. Les meves companyes amb els més marxosos i jo amb el més tranquils, que nomès jugaven al futbolí i bevien Coca-cola mentre jo em feia una birra (quin mal exemple, no?) i allà a la una cap a l’hotel.
Anècdota de “violència escolar”: a dalt de La Giralda, a un alumne no se li va ocòrrer altra cosa que escriure el seu nom amb un edding negre ben gros (ja que les seu pare tambè ho havia fet, aquesta és l’excusa que posà l’angelet). La meva companya, damunt d’història de l’art, no es va poder aguantar i li va fotre un clatellot al cap, que es va recordar d’ell la resta del viatge. I és que hi han coses que no es poden permetre per molt antiviolència que un siga.
Recomane viatjar a Sevilla, hi han moltes coses a vore, però no aneu a Isla Fantasia (és molt pitjor que Terra Pírrica).