Entre el Túria i el Ridaura

Norberto, em va enviar aquesta postal per demostrar que ell també tenia postals velles, de quan Franco era recluta (que dèiem en aquella època). Jo li enviava postals velles i ell responia. Però amb aquesta la va encertar, va predir el futur, si es por dir així.
La mare del meu fill, malgrat ser del poble de Josep Pla, va néixer a Lleida i quan era petita, segons m’ha contat sempre, es quedava bocabadada davant d’aquesta font. Li agradava anar als “columpios” dels Parcs Elísis, com també em varen dur el meus pares a mi, menys o menys per la mateixa època (només ens portem 3 mesos). A més, tant a mi, com a la meva germana, ens varen portar a Lleida de viatge quan èrem xicotets, vàrem pujar a la Seu Vella i al Castell. No sé perquè als valencians els atrau tant  aquest ciutat. Potser un retorn als orígens?
Anys més tard vaig fer el mateix amb el meu fill, amb el carret (tenia pocs mesos), el vaig pujar a la Seu i al Castell. Respecte als “columpios” dels Parcs Elísis, la meva parella es va dur una decepció, ja que els havien canviat per aquests més moderns i ja no eren el mateixos.
Una altra anècdota curiosa, enfront de La Paeria, hi ha un bar, on un dia vàrem coincidir amb  l’alcalde, el Sr. Àngel Ros, on hi ha uns cambrers dels de tota la vida, elegants, educats i que tracten als clients amb dignitat i educació. Doncs casualitat, un d’ells havia estat veí de la meva parella, quan vivien a la capital de Segrià, durant els seus primer anys de vida.