Mireia, de Frederic Mistral. Cant segon.
Quan un és jove, oh bella cosa!…
Mentre al mateix sac ficaven amb ardor
la fulla tendra que esbrostaven,
un cop els dits s’entremesclaven
i dins la riscla se trobaren
les mans d’ella amb les mans ardent del Vicentó.
Tant un com l’altre s’estremiren
sobtadament, i envermelliren,
que els dos, al mateix temps, d’un foc desconegut
sentiren viva flamarada.
i quan Mireia, retgirada,
treia la mà de la fullada,
ell, de la trebolina encara commogut.
……………………………………
-¿No ho veus, non ho veus, que ta abraçada
ha duit un foc dins de ma pensada?
Escolta, si ho vols sebre, encara que, al moment
en facis burla, oh encisera!
Jo vaig dir-t’ho sens espera:
Mireia, t’am de tal manera
que et devoraria, de tant amor que sent!
…………………………………………….
Aquestes tres estrofes corresponen al segon cant del poema Mireia (Mirèio), de Frederic Mistral. Potser la part més romàntica que he trobat fins ara. Potser serà una horterada, però vaig pensar amb la famossísima cançò de Serrat.