Arquitectes del terror, de Paul Preston.
Això de les notícies falses no és cap cosa moderna o de fa pocs anys. Potser ara està més difós i la gent les pot detectar més ràpidament que abans al tenir accés més ràpids a altres fonts, però als anys 30 la cosa aquesta de poder contrastar la informació no era tan fàcil i això va ser molt ben aprofitat pels feixistes per poder difondre les seues idees i crear l’ambient propici per a les seues intencions.
En aquest llibre, l’historiador de Liverpool ens fa un recorregut pels principal difusors de mentides i falsos mites per acusar al República de tots els mals del món i així tenir una “justificació” per al seus actes posteriors. Dividit en diferents capítols dedicats cadascun a un personatge que des de la seua feina o posició anava difonent aquests missatge enverinats que alguns d’ells se’ls creien també: el policia Carlavilla, el capellà Joan Tusquets, el poeta Peman, el relacions públiques Gonzalo de Aguilera, els generals Mola i Queipo del Llano desfilen per les pàgines d’aquests llibre com una mostra del que es va fer des de cada àmbit de la vida social de l’època. Però al final et preguntes, com la gent o ells mateixos podien arribar a creure’s tanta mentida junta? Però, és clar, l’analfabetisme era el més normal en aquesta país a inicis de segle (i sembla que estava difós a totes les classes socials) i així era molt fàcil la propagació d’aquests fake news, com diuen ara. A més, la poca facilitat per desmentir-les no ajudava molt a aturar aquestes infàmies.
El llibre acaba en un capítol final on descriu que va passa durant la dictadura i acabant en uns fets de fa poc mesos (febrer del 2021) per advertir-nos que anem amb compte que la mentida sobreviu, i ara es difon més ràpidament.
