Entre el Túria i el Ridaura

Avui hem fet una excursió per les rodanes de Vilamarxant amb els alumnes de 2n d’ESO. La propera setmana anirem amb la resta dels alumnes.

Hem eixit de l’institut cap al cementiri, que és on surten les rutes cap a les rodanes. Hem seguit el camí, però no hem pujat al rodana gran, sinó que hem continuat cap a la zona de la bassa barreta i l’arboretum, on hem esmorzat. Després hem puja pel camí que porta cap a la rodana del pic, sense fer el cim, ja que hem seguit fins a la zona de les trinxeres de la guerra civil. Jo no he arribat, m’he quedat amb els lesionats o cansats. Després hem tornat al encreuament de la bassa barreta per tornar a agafar el camí de tornada.

Aproximadament des de les 9 del matí a les 2 de la tarda. Anar amb nens costa més temps.

Avui hem fet una ruta curta pujant a la rodana gran de Vilamarxant. Ja fa temps havia pujat a la xicoteta. La intenció era baixar per l’altre costat, però el temps ens ha fet canviar d’opinió i hem baixat per la mateixa senda que hem utilitzat en l’ascensiò. Al baixar es té una vista general de la Serra Calderona.

Fa un anys vaig fer aquesta ruta en BTT. El passat divendres sant la vaig tornar a fer caminant, però a un ritme prou alt. Pel camí em preguntava, com havia pogut passar per allà amb la BTT? i és que els anys passen i els quilos s’acumulen. La sortida la vaig fer passant pel riu Galligants i per la vall de Sant Daniel. De seguida trobes les indicacions que et portaran fins al Santuari. Allà dalt em vaig fer un bon esmorzar i vaig marxar cap avall encara més ràpid per por a que es posara a ploure.

Després d’uns quants anys, he tornat a pujar al castell del Montgrí, ruta molt fàcil que vaig fer en menys de dues hores, després de dinar. El castell no està en runes, és que Jaume II no el va acabar de fer, ja que no li va fer falta acabar-lo, per espantar al comte d’Empúries i demostrar-li qui era el que manava.
El primer intent, ja fa molt anys, d’ascensió va ser un fracàs degut a la forta tramuntana que bufava, que ens impedia poder caminar en condicions, a la meva companya, el vent se l’emportava volant. La segona va ser millor, ja que a més de pujar al castell, férem tota la travessa del massís del Montgrí fins a L’Estartit. Aquesta vegada m’he dedicat només al castell. A la tornada, he parat a Pals, des d’on es té un bona vista de tot el massís, des del mirador Josep Pla. 

Avui tocava una ruta en forma de 8. Hem eixit del poble per el parc de l’arquet i hem pujat cap al castell on hem esmorzat. Després seguint el camí que ens havia deixat al peu del castell, hem tornat al collet on està el corral de la sultana (avui m’han dit el nom) i després per completar el 8 ens hem dirigit cap al barranc de la cullera, per on hem baixat al poble d’Olocau, entrant al poble pel barranc de Carraixet. Després hem pujat a dinar al poblat ibèric del puntal del llops, un turonet en la sortida d’Olocau cap a Llíria.

Aquesta tarda, com feia bon dia, hem eixit a caminar un poc per la lloma. Hem pujat a Santa Barbara, però per darrere. Enlloc de fer el camí del calvari, hem seguit la sèquia que envolta la muntanya i quan s’ha acabat hem tirat cap amunt. Després hem baixat per la senda marcada per pujar cap al turò de Sant Miquel, on hem arribat pujant des del camí que porta a “La Buitrera”. D’ahí hem continuat cap a “La torreta” i hem entrat al poble per l’Aldea Alta.
A l’hora de berenar a casa, és un recorregut curt, però bonic per fer amb nens, sinó fóra per la porqueria i les deixalles que et vas trobant al llarg del camí. No em val l’excusa de que ho ha de netejar l’ajuntament. Aquest fet demostra que a Llíria hi ha gent molt incívica, que no respecta cap norma de ciutadania, i això no és problema de netejar més, sinò d’embrutar menys: “No és més net que més neteja, sinó qui menys embruta”. A  més, a prop del camí asfaltat que puja a Sant Miquel hi havien les restes del que semblava un baralla de galls. Que no estan prohibides? I aixó si que és competència de l’ajuntament.

Després d’un dia d’esquí, res millor que un bany d’aigua calenteta als banys romans de la ciutat cerdana de Dorres. Relaxar-se dins l’aigua sulfurosa, envoltat de neu, contemplant les muntanyes nevada d’enfront no té preu.
Com un emperador romà, gaudint de les aigues en plena natura i no en cap centre artificial dels que ara abunden. Tot açò ho he recordat per culpa del constipat que estic passant i que m’ha fet recordar les vegades que hem gaudit d’aquests banys de l’Alta Cerdanya. Proveu-los, si un dia aneu per la Cerdanya.

El matí del dia 1 de gener, sense premsa i sense llocs on anar a fer cap cafè matutí, el millor que podia fer és caminar i pujar algun turonet. Com feia bon dia vaig anar directe cap a Can Llauradó per pujar i fer la ruta dels Carcaixells. La darrera vegada que l’havia fet va ser un intent de fer-la corrent amb el gran Joan Pinsach, però no vaig poder seguir-li el ritme i a les primeres pujades ja m’havia cremat. Caminant és molt més tranquil i fàcil. La sorpresa desagradable va ser trobar-se el pont penjat tancat i vaig a haver de grimpar per la roca per passar per sota. A Sant Feliu em varen informar més tard, que el Sr. Lara, de Planeta, té alguna cosa a veure amb aquest tancament i amb el tancament tambè, de dues vies ferrates que havien fet fa uns anys. De tota manera, continua sent un passeig molt bònic per les vistes (fins al Pirineu) que tens i encara estan les cadenes per ajudar a pujar a la gent menys experta.
La baixada la vaig fer un una senda que no havia fet mai, el camí de les carboneres, que va a parar al Pas de la Milotxa per l’interior. Ara, es coneix que no és molt practicat aquest camí, ja que la vegetació el té molt tapat i en alguns llocs havia d’ajupir-me per poder passar i pensava que em feia falta un bon matxet, com a les “pelis”.

Al cant XI, anomenat Oliba, és així com el comte Guifré de Cerdanya demana que es pose una creu al cim del Canigó per poder demanar perdó pel crim que ha comés contra el seu nebot, Gentil, fill del comte Tallaferro. Encara hi ha un creu al cim, serà la mateixa?

Ara que a mi l’avara mort m’espera,
una mercè us demano, és la darrera:
plantau la Creu del Canigó al bell cim;
que, a Déu alçats los amorosos braços,
hi endrece les mirades i los passos
i esborre en la muntanya lo meu crim.

Muntanyes regalades
són les del Canigó;
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.

Durant aquestes festes de Nadal he llegit el poema de Jacint Verdaguer. Durant la lectura, he tingut molts records dels llocs on he anat o de coses viscudes. Per exemple, aquesta famosa estrofa de Muntanyes regalades, a mi, m’ha fet recordar el camí de baixada del cim de Canigó, un dia després de Sant Joan.

Aquesta tarda hem anat a caminar una estona per la muntanya. Hem anat per la senda que puja dalt de la penya Alí-Maimó i cap a la cova del cavall (no hem arribat, un altre dia). Des de dalt es pot veure tota la plana de Llíria i Marines i cap a llevant, el mar. A sota dels cingles es pot veure el poble d’Olocau. Al tornar hem anat a beure aigua a la Font de la Salut. He trobat a faltar una mica més de senyalització al camí.
Són les primeres fotos que he fet amb el telèfon mòbil i he pogut passar a l’ordinador.

Amb l’excusa de trobar unes pinyes per l’escola vàrem fer una petita excursió pels voltants del poble. Pujàrem a l’ermita abandonada de Santa Barbara pel camí del calvari i després baixàrem pel sender local que et porta al camí de les travesses. D’allà anàrem a veure la “gran via verda” que havia de comunicar la costa de Sant Miquel amb el carrer de la Puríssima. Jo no vaig veure gaire via, nomès uns metres de passeig al costat del parc infantil del final del carrer de la Puríssima i un poc arreglat els finals dels carrers del barranquet, Jerusalem i Sant Jordi. Del que hi ha fet, al projecte que hi havia a la web de l’ajuntament hi ha un bon camí a recòrrer. Que ha passat?

Una ruta una mica més llarga que les anteriors. Aquesta vegada eixim d’Olocau pel mateix camí de sempre, però en arribar al collet continuem recte i seguint sempre el camí ens dirigim cap l’aldea morisca abandonada de l’Olla. Pel camí ens trobem gent replegant olives. Arribem a l’aldea de l’Olla pel camí que passa pel costat d’un dipòsit d’aigua pels incendis, i allà esmorzem. Després tornem per una senda que travessa el barranquet de davant del poble i abans de tornar a agafar el camí pel que hem vingut agafem la senda marcada que ens portarà a sota de Castell de Reial, on ja ens queda poc per acabar la ruta al poble d’Olocau. Abans d’agafar la senda del PRV-8 (crec?), vàrem pujar a un turò des d’on es veia el camp de Llíria.
Trobe que hi ha gent molt incívica. Els pocs cartells que hi han estan trencats. Que passa amb l’educació del molts dels que íxen a muntanya? o és que jo estic massa ben acostumat al camins ben marcats de l’Empordà i el Pirineu de Girona? I per ací prop, a la comarca del Serrans, la gent tracta millor les senyalitzacions, que no pas per la serra Calderona. Està massa prop  i a l’abast de certs salvatges de la capital o dels pobles de la vall del Túria? Caldria que alguns reflexionaren sobre totes aquestes qüestions abans d’exir de casa.

Segona vegada que faig aquesta ruta circular que ix des del poble d’Olocau per la zona de l’Arquet i va pujant la muntanya endinsant-se en la Serra Calderona. Al començament ens trobàrem a un grup molt nombròs de mountainbikers suant la cansalada a les primeres costes, que crec que són les més empinades. Nosaltres els deixarem al coll i tombàrem cap a l’esquerra per a completar el circuit circular que ens tornaria al poble pel costat del poliesportiu. Abans ens desviàrem per pujar al Castell de Reial i esmorzàrem en el cim (574 m).

Aquesta vegada canviem de zona per caminar i ens acostem a Pedralba a fer la ruta del Palmeral. La ruta és fàcil i agradable. Eixim del poble per l’Avinguda  (segur?) del Luján i el primer que trobem són les coves de la Pedrera  (un valencianisme més dels que s’utilitzen en aquest poble castellanoparlant), per continuar pel barranc del mateix nom fins trobar la riba del riu Túria, que anirem seguint prou estona. Deprés de seguir el riu un bon tram, havien de desviar-se cap  a la dreta per després retrobar el riu, cosa que no va va passar, ja que ens varem equivocar de camí i tiràrem recte per la Peña El Atrón per agafar el camí de tornada al poble al qual entrarem per la carretera de Llíria.