Entre el Túria i el Ridaura

Un dissabte vaig agafar la bicicleta des de Llíria, però com el meu estat de forma ciclista no és el més adient, nomès vaig arribar fins als útims revolts abans d’aparèixer les bodegues de Torres. Unes setmanes més tard, fem la ruta caminant des del Mas del Frare. Un camí ben ample que va pujant fins a les bodegues de Torres i les bodegues velles. Després, per una senda travessem cap a les bodegues del vint-i-quatre. La ruta és circular i ben marcada. Tornem al Mas del Frare pel barranc de les  vint-i-quatre i la costa de la Sardina.

Farà uns dies pujàrem berenant a Sant Miquel i per vàriar i caminar un poc més baixàrem pel camí vell que va a parar al Pic. Feia molta anys que no passava per allà. El camí encara està bé, però a la part més prop del poble, es poden vore molts cactus a la vora del camí, uns cactus mexicans que pareix que treure’ls és molt complicat.

Un recorregut curt i senzill de cara a l’estiu, que a migdia ja fa molta calor per València. Açò no són els Pirineus on encara refresca, o matines o et mors de calor, o fas recorreguts curts. Eíxim del poble de Calles per un barranc que es veu fàcilment des de la nova carretera (barranc Alcotas) i després d’un troç de camí ample comença la senda que fa pujada fins arribar al mirador. Des d’allà es veu el poble de Calles i l’inici dels túnels de l’aqüeducte romà que portava l’aigua des de Toixa (Tuejar)  fins al Villar. Deprés la baixada, pel mateix camí.
El vi de la bota, ja ha canviat, ja no és del Montsant, sinò un del Villar, un Pedro Ximènez.

Una altra ruta curta al voltant del poble de Xulella (Chulilla) és agafar la senda que porta cap a Sot de Xera i arribar fins a les pintures rupestres que hi han en un barranc prop de poble. Atenció, perquè hi ha que desviar-se del camí principal a Sot de Xera. Aquestes pintures encara es poden vore prou bé si comparem amb les que hi  havien en Toixa (Tuejar). Després, de tornada, per fer un poc més d’exercici pujàrem al Frailecico, un turò prop de poble de d’on es té una bona panoràmica dels canyons del Túria i del poble de Xulella. Quan arrivàrem al poble vàrem escoltar traca i música, estava prenent possesió l’alcalde del poble elegit en les darreres eleccions municipals.
La foto està feta un en descans per esmorzar quan ja faltava poc per arribar al cim del Frailecico.

En aquesta ruta anem per una senda que ix des de Marines per pujar al cim del Gorg, el més alt de la Serra Calderona amb 907 metres. No arrivàrem al final perquè no trobàrem bé el camí de pujada, ja que hi ha gent que es dedica a trencar els cartells que posen els excursionistes, cosa que demostra el poc civisme d’alguns dels que ixen a la muntanya. Vaig intentar arribar camp a travès, però el meu company portava pantalons curts i haguera acabat com el “Cristo de la canyeta” de la processó de Setmana Santa de Llíria. Una altra vegada serà. Intentarem fer la ruta des de Gàtova per vàriar una mica. Esmorzàrem al coll des d’on es veu Gàtova i el pic de l’Àliga.

Fa uns dissabtes anàrem caminant des de Llíria fins a un turò darrere de Sant Miquel, conegut com “la buitrera”. Des d’allà es poden vore els pobles de Vilamarxant amb les rodanes, Riba-roja del Túria, Benaguasil, Benissanò, La Pobla de Vallbona i es pot entreveure els primers edificis alts de la capital. Al fons de la foto es veu el turó de Sant Barbara i el poble de Llíria amagat entre dos turons. Al final de la plana, La Concòrdia.  Es tarda poc en arribar, però hi han troços on vaig haver de dur al nen als muscles. Ja podeu imaginar perquè el títol del post?

Athletic gorri ta zuria
danontzat zara zu geuria.
Erritik sortu zinalako
maite zaitu erriak.

L’última ruta del curs d’itineraris té la seva eixida a l’embassament de Benaixeve, abans conegut per un altre nom d’infausta memòria. El camí ens porta riu avall, pels barrancs del Túria a els “Xorros de Barchel”, i després travessem el riu Túria per un pont penjant de fusta, envoltat d’un bosc de ribera. Comencem una pendent fins arribar al “Caserio Bercura” i després pujar per l’altra part del riu altra vegada a l’embassament.
A la pressa, malgrat haver passat més de 30 anys encara es conserva la placa d’inauguració del pantà amb el nom i les glòries de l’assesí que manava en aquella època. Sembla mentida que encara no ho hagin tret. Ara sí, han posat dos rètols nous on posa “Embalse de Benageber”, per dissimular el nom de “Generalísimo”.  La de morts que hi hauran mal enterrats per allà, “treballadors voluntaris” que deixaren la vida en aquella obra!
Tornant a coses més agradables, el dinar el fèrem al paratge conegut com Fuente Muñoz, on em vaig llençar de cap a l’aigua. Allà es poden llogar caiacs i muntar les tendes de campanya.

Aquesta vegada anem des del poble de Serra a pujar al Garbí  (600 m). Aquesta curta pujada per un camí ben ample ens porta a un dels miradors privilegiats de la Serra Calderona, on es poden vore les dues valls de cada vessant de la serra, el port de Sagunt i la ciutat de València. En un hora i mitja ( o sis quarts, com deien els que anaven a regar abans del goteig) ja estàvem dalt per esmorzar. La baixada va ser més ràpida, pel mateix camí, que passa per sota del Castell de Serra. Ara, no entenc als ciclistes que pujaven a aquelles hores, amb la calor que feia. Quan feia més mountain, intentava eixir el més aviat possible, per no agafar tota la calor, sobretot a les pujades.
En aquesta eixida vaig jubilar definitivament la samarreta de la selecció d’Euskadi. La pobra ja ha fet prou pujades pel Pirineu i ja li tocava el retir després de molts anys de servei. Tots els colors del verd,……..

Ruta ràpida. I tan ràpida que vàrem passar més temps esmorzant al bar que caminant. Ixes d’Alcubles i de seguida trobes el camí que en pendent et porta al cim dels molins. Com feia prou vent i amenaçava pluja, paràrem el temps justet per fer-se quatre fotos i baixar caminant ràpid cap a l’aeròdrom de la guerra civil i després tornada, també ràpida cap al poble. Total no arrivàrem ni a suar.

Després de dinar, i si pega el sol de valent, sempre va bé una bona migdiada, per curta que siga. Aquesta és al cim del Bastiments, al Ripollès. Com sempre arribava dels primers, em tocava esperar que altres membres del Montclar feren el cim i dinaren per després reprendre la baixada, aquesta vegada donant la volta al Grau de Fajol i baixant per la Coma d’Orri.

A les muntanyes prop de Sant Feliu de Guíxols estan les restes d’un assentament ibèric, conegut per la Plana Basarda. Només queden les restes de les antigues sitges on guardaven el gra els antics habitants del poblat. Nosaltres vàrem tenir sort i en trobàrem algunes amb aigua neta i vàrem vore uns tritons i unes salamandres, animals difícils d’observar ja que necessiten l’aigua ben neta.
El recorregut que recomane és pujar des del Mas Llauradò fent el recorregut del Carcaixells i pujant al Montclar, i a la baixada passar pel poblat ibèric. S’ha d’anar amb compte ja que no hi havia senyalització i està molt amagat entre la vegetació i els arbres del bosc, i és molt fàcil passar-se de llarg.

L’eixida d’aquest mes d’abril és una ruta botànica per les muntanyes d’Alcubles. Eixim del poble per la part de la cooperativa i enfilem cap a la muntanya per un barranc que ens porta al lloc on esmorzar. Un abeurador conegut com el chariz. Després pugem cap a dalt de la muntanya i  baixem al poble per la zona on es troba la cueva sabuquera, entrant a Alcubles per l’ermita de santa Barbara.
Aquest cap de setmana es feia una fira de la Serrania i després de dinar fèrem un visita a la fira i les defenses i refugi de l’aeròdrom que hi havia al poble durant la guerra civil. Un dels pilots que va volar per la zona era el fill del president de la república, Romulo Negrín.
Que no falte el vi i una samarreta per recordar al sr. Camps que l’Ebre és un riu que porta aigua al mar que serveix per alimentar la pesca de la zona de Vinaròs, Benicarlò,…

L’última sortida del mes passat va ser la pujada al Puntal dels llops des de la rotonda del pi i fer una volta per la part de baix del turò fins a arribar al poblat ibèric del castellet de Bernabé, per tornar a la rotonda del pi per la carretera d’Alcubles. L’esmorzar va ser a dalt del mirador del puntal, com sempre acompanyat de la bota de vi. Des de dalt es pot vore una bona vista del camp de Llíria i Casinos.

Aquesta ha estar la segona eixida més llarga de l’any. La intenció era anar de Xulella a Sot de Xera pel PRV 77. El mal temps va fer que  desistírem de baixar al poble de  Sot i tornàrem a Xulella, per evitar mullar-se amb les tempestes previstes per la tarda.  Eixírem del poble en direcció a Sot de Xera pel sender PRV 77 i ens desviàrem pel ramal que porta a unes pintures rupestres, on esmorzàrem. Després  continuàrem el camí per anar a Sot. El recorregut era circular i arrivàrema Xulella a l’hora de dinar.
Després d’agafar forces amb una bona “olla xurra”, visita al poble i al castell, i a la part de dalt del castell on estan els antics aljubs per replegar l’aigua i on hi ha una bona vista dels barrancs del Túria.
Al final de castell queden les restes d’unes cambres amb les finestres que donen al barranc. Si teniu vertígem més val que no s’arrimeu. Com no soc Rapunzel, ni tinc els cabells llargs i rossos, em vaig conformar amb un bon traguet de vi de la bota.