Entre el Túria i el Ridaura

Tret de la part on parla de Déu, sembla el missatge d’un amant de la muntanya, i dubte molt que Anna, a la seva edat, i vivint a Holanda, hagués fet algun cim. Però sembla un consell que te’l podria donar el mateix Kílian Jornet o el gran Joan Pinsach. 

Un recorregut que abans feia corrent, avui, com ha eixit el sol, l’he fet caminant. Eixint per la riera Mascanada, he pujat al coll de Portes per un sender i d’allà travessant la carretera de Tossa, m’he acostat a l’ermita de Sant Elm, on, segons la llegenda va ser Ferran Agulló el que va inventar-se el nom de Costa Brava. Després ha baixat cap a Port Salvi i he retornat cap al centre urbà. A la punta de garbí, hi han les restes d’una defensa del port durant la guerra civil, per intentar evitar els atacs de l’aviació feixista.

Avui he fet una ruta més llarga que les altres. He fet la travessa del Montgrí des Torroella fins al cap de la Barra, enfront de les Medes. He començat pujant al castell pel camí habitual, per després passar pel Montpla, on he trobat companyia per continuar al camí. D’allà, per la duna litoral, cap a la torre Morratxa i el Rocamaura, on he vist una àliga volar per sota nostre. D’allà ja quedava poc per arribar al cap de la Barra, on hem vist una mar en calma i molt transparent; avui semblava un dia d’estiu. He tardat unes tres hores i mitja en fer el recorregut, molt més ràpid que fa uns anys quan el vaig fer amb un grup de moltes persones del CE Montclar; i és que fer moure a tanta gent costa.

Avui he fet un recorregut circular d’unes dues hores i mitja. He començat a la vila de l’Estartit, prop del port, i seguint un sender local he passat per el Cap de la Barra, amb una bona vista de les illes Medes, Cala Calella, i el Cap d’Utrera ( o Punta Grossa). Després he baixat a Cala Pedrosa i he retornat a L’Estartit per l’interior, donant la volta a l’Alt de la Pedrosa i entrant al poble per sota de Rocamaura. Fa uns quants anys havia entrat al poble per aquest mateix indret, però llavors veníem de fer la travessa a tot el Montgrí, des de Torroella, pujant al castell i passant per la duna, Torre Moratxa i Rocamaura. En acabar una bona “birra” llegint la premsa.

Aquest matí he fet una ruta molt curta, una horeta, des de Cala Montgó, a L’Escala, fins a la Punta Ventosa. Vas tota l’estona pel GR-92 i arran de mar. He fet una parada en la punta de Milà i després he arribat a la Punta Ventosa, on hi han unes instal·lacions militars abandonades, semblaven ser defenses antiaèries. El camí continua fins a Torroella. Jo he tornat pel mateix camí. Sort que el vent que bufava no era fort.

Darrer dia al massís de Begur. La ruta és curta. Es baixa pel camí vell de Fornells, l’inici del qual està a l’entrada de la carretera que baixa a  Aiguablava, per arribar a la zona on estan les cales de Ses Orats, Mataret i Port d’Esclanyà, ja en la zona d’Aiguablava. Aquest darrer tram es fa pel camí de ronda. A l’última cala, esmorzar i bany en les aigües calmes de la cala. La tornada ja és per l’interior, seguint el GR-92, que va a Tamariu. Quan passes la muntanya de Ses Falugues, has de girar cap a tramuntana en un cruïlla per poder tornar a Begur, si vas cap al sud, vas al poble de Tamariu, ja en terme de Palafrugell. A la pujada per la carretera a Ses Falugues ja he vist algunes cireres d’arboç madurant, senyal que “La marxa de l’Arboç de La Bisbal” està al caure.

Avui he fet un trosset del massís que no vaig poder fer al juliol pel temor a  la pluja que després no es va presentar. He baixat a Sa Riera pel sender que va pel Puig Rodó, el Puig de la Coma i el mirador de la Creu. Però enlloc de continuar cap a Aiguafreda, he anat cap al nord, fins a Sa Riera, passant prop de la reserva marina de Ses Negres. Aquest tros és avorrit, des del mirador, fins al mar, vas sempre per asfalt. Després he seguit arran de mar, fins entra a Sa Riera, on encara m’he pogut llençar a l’aigua una estona abans d’esmorzar. Esmorzant amb les illes Medes al front, com un Cinemascope. La tornada fins al poble, l’he fet pel mateix camí que al juliol, o siga per la riera. La diferència és que ara pots veure alguns bolets.

Un recorregut curt pel massís de Begur. Aquesta vegada he baixat a Sa Tuna des del poble de Begur seguint el GR-92, però una vegada a Sa Tuna, enlloc d’anar cap al nord, he anat cap al sud. He pujat al mirador de Sant Josep i d’ací cap al cap de Begur, on hi ha l’antic edifici del semàfor. Una vegada allà ja es fàcil el retorn cap al poble. Sabia el que era un far, però un semàfor per vaixell, no ho havia escoltat mai.

He començat els 44 amb bon peu, hehehehehe.