Entre el Túria i el Ridaura

El primer cap de setmana que vaig passar a Terrassa, quan vaig començar a treballar a la UPC, vaig pujar a La Mola, on es troba el Monestir de Sant Llorenç del Munt des de Matadepera. Un parell d’anys més tard vàrem fer el mateix recorregut però nevat. Pensàvem que seríem el primers en arribar a dalt, però no. Quant arribàvem vàrem descobrir les petjades d’algú que ens havia avançat. Aquell dia vàren suspendre les classes tant a la UPC, com a la UAB i vàrem aprofitar per fer un poc de muntanya i fotografia. Pujaren amb mi, el Manel Quero de Sant Feliu de Guíxols i l’Ignasi López, fotògraf egarenc i tots dos enginyers industrials. Records per a tots dos.

No cal anar al Parc Nacional de Yellowstone per vore sequoies. Al Parc natural del Montseny, més concretament a Sant Fe, hi han tres exemplars. No són tan grans com a Amèrica del nord, però tampoc són bonsais. Aixó si, no trobareu l’ós Yogi ni a Boo boo. El més paregut serà el gosset Rovelló.

Un any, amb el CEM, vàrem fer una excursió amb raquetes de neu pels voltants d’ull de Ter. Pujàrem a la Portella de Mentet i després crec que arribàrem al Pic de la Coma Ermada (2502) des d’on es té una bona vista dels Bastiments i del Grau de Fajol. He provat l’esquí de muntanya i les raquetes. Hem quede amb els esquís, però reconec que les raquetes estan molt bé. Els esquís demanen millor preparació física, i si una temporada estàs baix de forma, les raquetes són una bona opció. Com sempre la bota de vi, amb el vi del Mas Ponsjoan de Calonge no podia faltar.

Fa uns anys vàrem passar una setmana caminat pel parc de Sant Maurici. Ens muntàrem una ruta que anava d’un refugi a un altre i cada dia feíem una excursió diferent. Set dies sense llum, aigua corrent i telèfons mòbils molestant (i la barba creixent més que mai). Pasàrem pels refugis d’Ernest Mallafrè, el de l’Estany Llong (per tant pujàrem dues vegades el pas del Portarrò d’Espot), i per últim el refugi de Josep Maria Blanc on pujàrem al Pic Peguera (bé jo no vaig arribar, em vaig quedar a uns 10 metres dels 2980 de la seva alçada, encara no m’atrevia a grimpar)
Val la pena passar uns dies a l’estiu entre aquests muntanyes, envoltats de llacs d’aigua neta i respirant aire pur i gaudint de la natura. Allà és on he vist la rabosa més gran que recorde i he escoltat més varietat d’ocells.

El Torreneules és un pic que hi ha al voltant de la Vall de Núria. Vàrem fer l’ascensió un pont de la Constitució del país veí per ponent i ja vàrem trobar gel, de manera que en els últims metres haguérem de posar-se grampons (la meva estrena amb aquests aparells per no relliscar al gel). Pujàrem des de Queralbs pel camí que puja cap a la Vall de Núria. Crec que almenys una vegada a la vida s’ha de fer aquest camí a peu i no agafar el cremallera. Una vegada a  Núria, pujàrem per les pistes d’esquí per cercar el cim. Durant el trajecte un petit isard ens va seguir (cosa estranya) a una distància prudencial. Al cim ens férem la foto i baixàrem de presa per poder agafar l’últim cremallera que baixava a Queralbs, sinò s’haguera fet de nit durant el camí. Dedicat a Rosa Matasanz (la xica de groc de la foto)

Com tinc la casa en continu trasllat hem costa trobar les coses i avui he trobat la foto que volia posar en el primer post dedicat al cim del Canigó. Com intente fer en cada cim, quan arribe a dalt ho celebre amb un bon trago de vi de la bota i com era el Canigó, el cim superat, havia de lluir la samarreta del millor equip de rugbi del nostre país: la USAP de Perpinyà. A sota duia una blava amb un nus blanc. Quan baixava em vaig trobar gent de Tortosa que em preguntaven si era de les terres de l’Ebre, jo responia que molt més al sud, de les terres d’un altre riu més xicotet, el Túria.

Uns caps de setmana abans de Nadal, a Sant Feliu es fa l’aplec del Montclar, organitzat pel CEM. Es puja el diumenge al matí al cim del Montclar per fer un bon esmorzar, canviar les figures del pessebre, que estan fetes de fang i es deterioren d’un any a un altre (les figures es fan al mateix cim) i si cal canviar la senyera del cim. Com podeu comprovar, l’any de la foto es va haver de canviar i aquesta tasca la vàrem fer com poguérem, pujant uns damunt d’altres per poder enfilar-se al pal i canviar la senyera vella per una nova.
Dedicat a tota la gent que forma part del CEM o ha format part alguna vegada i en especial a la seva ex-presidenta Carme Arasa, veritable ànima del CEM durant molts anys.

El Cap de Creus dóna per moltes excursions. Una de les que vàrem fer va ser pels voltants del Cap Norfeu, dalt de Roses, entre cala Montjoi i Cala Joncols. La foto correspon al lloc on està la torre del Cap Norfeu. Evidentment passàrem per El Bulli, però estava tancat. Crec que em quedaré sense poder anar a menjar a aquest restaurant, ja que Ferran Adrià vol tancar-lo en un any. Llàstima.

Un dia o dos després de Sant Joan del 2005 vaig fer el cim del Canigó, muntanya emblemàtica al nostre país. Del seu cim ix la flama amb la qual s’encenen la majoria de les fogueres de Sant Joan. Quan vaig arribar al cim encara hi havien restes de la foguera d’aquell any. Vaig pujar per la part de darrere (per la xemeneia), que és una mica més díficil, peró més bònic. Baixar va ser un passeig fàcil on em vaig trobar molta gent pujant al cim amb xiquets xicotets. De tornada al poble, enlloc de tornar per l’autopista, vaig preferir les corbes i la carretera que va per la costa des de Cotlliure a Llançà.

Un excursió molt senzilla que fèiem a Sant Feliu era pujar els Carcaixells i si la volies fer més llarga anaves fins al Montclar (417 m) o podies anar al poblat ibèric de Plana Basarda. Es pot anar amb xiquets, ja que al llocs més “difícils” hi ha unes cadenes que ajuden a pujar i també el pont que podeu vore a la foto. He vist pujar a un home vell amb crosses, així que si hi ha voluntat es pot fer. També he anat amb gossos, però  el problema és que tenen por a travessar el pont i han de tornar enrere, o intentar passar per sota i els animalets no saben grimpar.

Un lloc del nostre país on es poden trobar molts dòlmens és a la Serra de l’Albera entre l’Empordà i el Roselló. Una companya de l’institut, la Dolors Masferrer, i jo varem fer un recorregut pels dòlmens que quedàvem prop del poble d’Espolla, organitzat, sinó recorde mal, pels Amics de l’Albera de Figueres.
Al poble d’Espolla hi ha una cooperativa on la gent de la ciutat compra oli d’oliva i vi. Supose que al ser un poble xicotet i a l’estar la cooperativa fora del poble, aquesta encara ha conservat l’edifici antic (del 1930). A Llíria açò no ha pogut ser, supose que degut al creixement de la mateixa cooperativa, del poble i a l’estar aquesta ubicada en ple centre urbà.
El vi de la bota no era d’Espolla, crec recordar que era de Calonge, del Mas PonsJoan.
Aquest post està dedicat a la Dolors Masferrer que gaudeix ara d’una merescuda jubilació.

Un cim molt popular per pujar és el cim del Bastiments al Ripollés. Es pot pujar des de les pistes d’esquí de Ulldeter. Amb el CEM de Sant Feliu pujàrem al cim per el coll de la Geganta i el descens el férem més llarg, donant la volta al Grau de Fajol, baixàrem per la Coma de l’Orri fins a trobar altra vegada la carretera que va a les pistes.
També l’he pujat amb esquís de muntanya per la pujada tradicional, pel coll de la marrana, acompanyat d’un gran mestre i esportista, el Joan Pinsach, al que dedique aquest post.
Com sempre el cim s’ha de celebrar amb un traguet de vi de la bota. Cadascú té les seves manies.