marginàlies

Fa unes setmanes aparegué a Can Gazà una ànnera presumiblement empesa per la set. Just arribar s’atansà al bevedor de les ovelles i s’assacià. L’observàrem de prop tement que es volgué rebolcar dins l’aigua, i no consentir-ho, però no ho va fer. També pensàvem que en haver begut, tornaria emprendre el vol i desapareixeria, però no: quedà entre les ovelles i les gallines sense importunar-les, com si volgués passar inadvertidament. Fins i tot a l’hora de menjar, deixa que ho facin tranquil·les. Quan ho han fet, ella pelluca per davall els obis i en estar plena, sesteja prop d’elles, com si hi cercàs qualque mena de recer.

Desconeixem a quina casta d’anàtid pertany i tanmateix, si va a dir ver, no ens importa gens: tampoc no demanam de quines deus provenen els gazanencs a l’hora de donar-los aixopluc. Com a ells, l’ha empès a la casa dels pobres la necessitat i aquest és l’únic passaport que es demana a l’hora de complimentar el full d’ingrés.

Els seus andamis característics remeten molt als adams que atenem amb la màxima dignitat i, al mateix temps, observant-la amb atenció, també sembla que ha estès on ha anat a parar. Ja ha complert el temps d’adaptació que es pacta amb els residents, raó per la qual ja es pot considerà membre de ple dret del bestiari gazanenc.