Club 7 Cinema

L’estrena de “Megalopolis”, de Francis Ford Coppola, era dels moments més esperats de la 77a edició del Festival de Canes. No tan sols perquè es tracta d’un projecte llargament covat pel cineasta, que se l’ha acabat pagant, sinó també perquè podia significar un retrobament amb un director nord-americà que ha escrit grans moments de la Història del cinema i que, a les darreres dècades ha estat més aviat perdut en escassos  films poc o gens reeixits, i, a més a més, mediàticament, s’havia anat creant una bola, amb tot de notícies -falses o certes- i rumors que abonaven el terreny sobre la llegendària megalomania i gosadia de Coppola, la seva renyida batalla amb els problemes financers, etc. etc. Finalment, “Megalopolis” s’ha vist al Festival i els crítics la descriuen com a excessiva, delirant (de deliris de grandesa), desmesurada, insensata, disbarat, irregular, atrapada en les pretensions, desbordada, grandiloqüent, grotesca, boja… però, al costat dels que tan sols la blasmen hi ha els que en reconeixen (i celebren, de fet) la voluntat de grandesa al cinema, l’acte de llibertat creativa que significa, la coherència temàtica amb l’obra coppoliana, la seva valentia, la seva temeritat suïcida, la seva absoluta bogeria, la plenitud d’idees que conté, les seves ganes de crear mons i continuar somiant somnis impossibles…

Us convido a llegir-ne els fragments de cròniques/crítiques/articles que he tingut temps de poder recollir (en algun cas, l’escrit sencer), amb l’amor i la passió que els han escrit els seus autors.

Competició.

De Francis Ford COPPOLA, “Megalopolis” / “Megalópolis”. Producció: EUA. Durada: 2h18. Guió: Francis Ford Coppola. Amb Adam Driver, Forest Whitaker, Nathalie Emmanuel, Jon Voight, Laurence Fishburne, Aubrey Plaza, Shia LaBeouf, Jason Schwartzman, Grace VanderWaal, Kathryn Hunter, Talia Shire, Dustin Hoffman, D. B. Sweeney, Giancarlo Esposito.

Nota sinòptica: A Nova York, una dona, la Julia Cicero (Nathalie Emmanuel), es divideix entre la lleialtat al seu pare, en Frank (Forest Whitaker), que té una visió clàssica de la societat, i el seu amant, l’arquitecte Caesar (Adam Driver), més progressista i preparat per al futur, que vol reconstruir la ciutat de Nova York com una utopia després d’un desastre devastador.

Sinopsi: Epopeia romana ambientada en una Amèrica moderna imaginària en plena decadència. La ciutat de Nova Roma ha de canviar absolutament, la qual cosa crea un gran conflicte entre César Catilina, un artista genial amb el poder d’aturar el temps, i l’alcalde arxiconservador Franklyn Cicero. El primer somia amb un futur utòpic ideal mentre que el segon continua molt lligat a un statu quo regressiu protector de la cobdícia, els privilegis i les milícies privades. La filla de l’alcalde i jet-set Julia Cicero, enamorada de César Catilina, es veu dividida entre els dos homes i haurà de descobrir què sembla millor per al futur de la humanitat.

Informació: Drama èpic de ciència-ficció. Projecte de llarga durada de Francis F. Coppola, que als anys noranta ja l’estava preparant (en Jim Steranko, que anteriorment va fer il·lustracions per a “Dràcula de Bram Stoker“, va elaborar-ne un grapat en color per a “Megalopolis” a mitjans dels anys noranta, a instàncies de Coppola, pera  crear “panorames arquitectòniques de contingut i imatges”), el 2001 va començar a fer lectures de textos vinculats al film amb tot d’actors coneguts i fins va filmar algunes imatges de Nova York, però després de l’11-S ho va descartar tot; tanmateix, fins al 2007 no va abandonar-ne el projecte, finalment reprès el 2019. Al febrer de 2022, en Coppola ja hi havia invertit 120 milions de dòlars, procedents de la venda de part del seu imperi del vi, i el juliol del mateix any començava la preproducció de la pel·lícula (al llarg de tot aquest temps, es va contemplar una llarga llista d’actors, molts dels quals s’hi van interessar però van acabar deixant-s’ho córrer). El rodatge va començar l’1 de novembre de 2022 i el gener de l’any següent ja s’hi havien gastat més diners que els 120 milions inicials, cosa que va desfermar els rumors que el cineasta -acusat de megalòman- tornava a sobrepassar-se com a l’època d’ “Apocalypse Now” i la crisi va esclatar amb la fugida de part de l’equip tècnic, inclosos els responsables dels efectes visuals, però es va optar per a tècniques visuals més clàssiques i menys costoses i Adam Driver i el mateix Coppola van desmentir els problemes, tot i l’abandonament de part de la plantilla, assegurant que tot estava dins de termini, al marc del pressupost, i l’actor hi va afegir que estava sent una de les millors experiències de rodatge de la seva vida. El 30 de març de 2023 se n’acabà el rodatge. Francis Ford Coppola ha volgut presentar “Megalópolis” al Festival de Canes, que hi té un vincle important, havent-hi guanyat la Palma d’Or el 1979, amb “Apocalypse Now“, i prèviament el Grand Prix amb “La conversa” (1974), havent-ne estat president del Jurat l’any 1996. “Megalópolis” és la pel·lícula més ambiciosa d’en Coppola (que a l’abril ha fet 85 anys) des que el 1997 va dirigir “Legítima defensa“, havent passat tots aquests anys amb títols molt i molt discrets ( “Youth Without Youth” -2007-, “Tetro” -2009-, “Twixt” -2011-…) que han fet enyorar el cineasta d’ “El Padrí” (1972), “Història d’amor” / “One from the Heart” (1981), “Cotton Club” (1984)… (i “Rebels” -1983-, “Rumble Fish” -1983…-. Pel·lícules de Francis Ford Coppola disponibles a Filmin. | VI: Goodfellas*. DF: Le Pacte. Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Wkp cat, altres enllaços.|

Algunes reaccions.

Manu Yáñez, a la crítica per a ‘Fotogramas’ Francis Ford Coppola posa cap per avall el Festival de Canes amb una pel·lícula excessiva i descaradament enamorada de si mateixa: (..) l’esperadíssima “Megalopolis”, que no va defraudar quant a la seva capacitat per mostrar-nos alguna cosa mai vista. De fet, en els més de vint anys que aquest crític visita Canes, mai havia vist que un espectador/actor s’aixequés de la seva butaca (de la sala Bazin) per dialogar amb un personatge que li responia des de la pantalla. Sí, això va passar cap a la meitat de “Megalopolis”, una obra excessiva en tots els sentits, una pel·lícula desbordant, desmanegada, accelerada i descaradament enamorada de si mateixa. (..) Es presenta com una sàtira retrofuturista en què la Nova York del segle XXI s’enfronta a la decadència de la civilització occidental, que Coppola presenta filtrada per la iconografia pròpia de la caiguda de l’Imperi Romà. Així, la història es construeix a partir de l’enfrontament entre tres representants del poder: Cícero, l’alcalde de Nova York (Giancarlo Esposito); Cras, el banquer més gran de la ciutat (Jon Voight); i Cèsar (Adam Driver), un científic i arquitecte que aspira a reconstruir la ciutat emprant un miraculós material anomenat Megalon. En aquest repartiment de rols, cal assenyalar que el personatge d’Adam Driver, amb el seu instint creatiu, el seu tarannà transgressor i la seva set revolucionària, actua com l”alter ego’ evident del mateix Coppola. Però “Megalopolis” no en té prou de presentar una lluita pel poder banyada de referències a Shakespeare, sinó que també construeix dues històries d’amor tocades per l’adversitat: la que protagonitzen César i la filla de Cícero (Nathalie Emmanuel), que es podria veure com una relectura de ‘Romeu i Julieta’; i la que encara uneix Cèsar amb la seva dona morta (un fil narratiu que remet al mite d’Orfeu i Eurídice, i de rebot també a la ‘Rebecca’ d’Alfred Hitchcock). Aquest còctel narratiu apareix amanit per una infinitat de cites a poetes i filòsofs, de Petrarca a Safo, de Marc Aureli a Rousseau, d’Ovidi a Emerson. Els diàlegs invoquen l’allau de cultismes i pedanteria del cinema del mestre Jean-Luc Godard, amb què la pel·lícula també comparteix la preocupació per la crisi d’una cultura occidental copejada per la barbàrie i el culte a la ignorància. Des de la seva talaia creativa i financera, Coppola ens mostra la perillosa deriva autodestructiva del món contemporani i intenta insuflar una mica de llum amb el seu esperit visionari. (..) Terry Gilliam, amb qui Coppola comparteix aquí una vocació quixotesca que neutralitza tot sentit de la mesura i la vergonya. L’autor de la saga d'”El padrí” vol posar de cap per avall un món dominat pel capitalisme més salvatge i la política d’arrel populista, però el seu atac mai no dóna del tot a la diana. Queda la impressió que el cineasta està massa apartat de la realitat per a sacsejar-ne els fonaments. En aquest sentit, l’espectacle d’homes poderosos envoltats de dones frívoles i ignorants és molt anacrònic. (..) El director d'”Apocalypse Now” sap molt bé del que parla quan retrata l’experiència d’un creador incomprès que aspira a canviar el rumb de la societat amb el seu geni visionari (fins aquí arriba l’egolatria del cineasta). En aquest sentit, ‘Megalopolis’ mostra la cara més sòlida quan, davant d’un horitzó apocalíptic (materialitzat per un satèl·lit nuclear soviètic que pot caure sobre la superfície terrestre), César, l’alter ego de Coppola, aconsegueix transmetre als seus conciutadans la necessitat de construir un nou món. És llavors quan la pel·lícula es lliura a una endimoniada espiral d’imatges edèniques (fruit del CGI) que se superposen les unes sobre les altres o que parteixen la pantalla en tres parts, a la manera dels grans tríptics de la pintura flamenca. Finalment, “Megalopolis” també es pot veure com un compendi de l’imaginari del seu creador. Són evidents, per exemple, els ressons de “Tucker, un home i el seu somni”, la pel·lícula del 1988 en què Coppola va il·lustrar l’energia megalòmana i revolucionària d’un creador d’automòbils. Tot i que l’obra que s’infiltra amb més força a “Megalopolis” és “La ley del calle”. Com passava a la pel·lícula protagonitzada per Matt Dillon i Mickey Rourke, el nou de Coppola pren com a principal motiu visual uns rellotges gegantins. “La ley del calle” reflexionava sobre el vigor de la joventut, la idealització del passat i el sorgiment de l’horitzó de la mort. Per la seva banda, “Megalopolis” situa el temps com una preocupació tan essencial com angoixant. Com abraçar el temps quan el seu transcurs sembla conduir-nos a la catàstrofe? És possible aturar el temps, o fins i tot fer-lo retrocedir per recuperar una cosa valuosa del passat? A totes aquestes preguntes intenta respondre Coppola, que posa a la boca d’un dels seus personatges una màxima fonamental: “Els artistes no poden perdre mai el control del temps”. Pot ser que Coppola ja no faci servir el “tempo” de les seves escenes com abans, però el vell llop de la gran pantalla encara és capaç de fer temps enrere per recuperar una mica de la seva grandesa passada… i projectar-la cap al futur.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ Els deliris de grandesa de Coppola.: (..) en aquesta ocasió, Coppola ha estat víctima dels seus deliris de grandesa. És indubtable que devia necessitar fer aquesta pel·lícula, que arriba onze anys després d’un film de terror força horrorós (“Twixt”) sense que hagi fet cap obra notable en tres dècades, però també és possible pensar que és una llàstima que, segons es diu, hi hagi destinat la seva fortuna. A banda de la poca inspiració de les imatges, que sovint voregen el mal gust, i de la malaptesa narrativa, impròpia de qui fa molt de temps va lligar tots els fils de la saga sobre la família Corleone, la sensació és que Coppola té un cert embolic mental. No sé sap gaire bé si és un film futurista. No importa. Posem-hi que és una faula política amb la qual semblaria que Coppola vol parlar del present marcat pel populisme, com ara el de Trump. Fent-ho explícit amb el nom dels personatges, suposadament s’inspira en els discursos de Ciceró contra Catilina, que el cèlebre orador va acusar de conspirar contra el Senat romà. A “Megalopolis”, en què Nova York es converteix en la Nova Roma, semblen confrontar-se dos models de ciutat i de societat; però es fa molt confús quin representa un arquitecte megalòman (Catilina, interpretat per Adam Driver) i quin l’alcalde (Ciceró) de la ciutat, on, també suposadament, s’encarna la frivolitat, el caos i la disbauxa moral contemporànies. Acusat Coppola d’assetjar durant el rodatge dones que feien d’extres, els personatges femenins són lamentables.

Xavi Serra, a la crònica per al diari’Ara’ Francis Ford Coppola reivindica la llibertat del creador amb la desmesurada ‘Megalopolis’: La pel·lícula més esperada del Festival de Canes divideix el públic en la seva estrena mundial. (..) Una pel·lícula tocada per la insensatesa de Francis Ford Coppola, que, després de 40 anys intentant produir la pel·lícula amb un estudi, s’ha acabat venent la meitat del seu profitós imperi vinícola per finançar ell mateix aquesta desmesurada superproducció en forma d’al·legoria política i ambientada en un futur pròxim que el públic de Canes ha rebut amb xiulets, aplaudiments i molts silencis incrèduls. La primera sensació no és bona: des dels primers minuts, “Megalopolis” desconcerta per la pompositat operística d’uns diàlegs carregats d’aforismes shakespearians, pels fons digitals descuidats i lletjos i per seqüències estridents sense por al ridícul. A mesura que avança el film queda clar l’absolut desinterès de Coppola per cenyir-se en forma o fons a les convencions narratives i només queda una opció: enfonsar-te amb aquest Titànic i enamorar-te de la seva llibertat absoluta, quasi dement.  (..) El Coppola de “Megalopolis” no és el mestre classicista de la trilogia d'”El Padrí” ni el geni descontrolat d'”Apocalypse now” (1979). Però les idees i el discurs filosòfic de la pel·lícula són les del cineasta visionari que va fundar American Zoetrope, un estudi al marge de Hollywood perquè els directors treballessin sense intromissions creatives. L’estudi va tancar als anys 80 quan Coppola es va arruïnar, però el seu esperit perviu a “Megalopolis”. (..) Formalment, el nou treball Coppola recupera la pulsió experimental de “One from the heart” (1981; “Història d’amor” en la traducció al català) i l’acumulació d’idees dels seus millors films, però filtrada per un tantsemenfotisme radical, particularment en el tractament dels efectes visuals (..). Amb “Megalopolis” un té la sensació que Coppola ha dirigit, si fa no fa, la pel·lícula que volia. I tot i que desgavellada i irregular, també és el ‘blockbuster’ d’autor més personal de la història del cinema, i una epopeia èpica comparable –fins i tot en l’ús puntual de les tres pantalles– al “Napoleó” (1927) d’Abel Gance, per cert projectat en versió restaurada en la primera jornada del festival. ¿Seria injust premiar una pel·lícula tan excessiva i descompensada com “Megalopolis” amb una Palma d’Or? Segurament, però també una celebració del cinema com a acte de llibertat i territori encara inexplorat.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ ‘Megalópolis’, una ciutat inhabitable.: (..) “Megalópolis” ja ha vist la llum, i és un disbarat. I, tot i que els fans més fonamentalistes del mestre veuran en aquesta evidència un signe de creativitat desbordant, voluntat de risc i integritat, el cert és que no reflecteix més que descontrol, confusió i autoindulgència. La pel·lícula parla d’un arquitecte de fama llegendària anomenat Cesar Catilina (Adam Driver) que treballa en la reconstrucció de Nova York a partir d’un model utòpic de ciutat, i que mentrestant és víctima de corrupció, traïcions i altres formes de boicot. No tindria sentit entrar en més detalls sobre el relat. Més enllà d’envoltar-la de permanents comparacions entre la decadència dels Estats Units i els excessos que van conduir a la caiguda de l’Imperi Romà, i d’al·ludir a l’auge del populisme a través del personatge que l’actor Shia LaBeuf encarna portant l’histrionisme a un altre nivell –en realitat, tots els intèrprets sobreactuen d’allò més–, Coppola mostra menys interès a desenvolupar aquesta breu descripció argumental que a fer realitat les seves ocurrències i satisfer els seus capricis. (..) El director va gastant minuts de metratge –la pel·lícula en dura 140– a acumular filigranes visuals difícilment explicables, interludis musicals, inserits d’imatges d’arxiu i un intent més aviat tímid de portar a la pràctica la idea de ‘live cinema’, o cine en directe, que fa anys que promociona. (..) Assegura haver passat quatre dècades escrivint “Megalópolis”, però no s’entén que hagi necessitat tant temps considerant que moltes de les escenes no tenen sentit i que bona part dels diàlegs estan trets de ‘Les Catilinàries’, de Ciceró. A més d’abusar d’aquesta font d’inspiració, la pel·lícula sembla haver modelat l’arquitecte protagonista a partir de l’ideari de la musa de la dreta llibertària americana Ayn Rand i especialment de la seva novel·la ‘El manantial’, basat en l’individualisme, el capitalisme total i l’egoisme racional. En qualsevol cas, el gran model del personatge sembla no ser cap altre que el mateix Coppola: tots dos, al cap i a la fi, són genis visionaris decidits a fer el que faci falta per defensar el seu ideari, i que conceben el seu art com un intent de construir una utopia (..).

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’ La temerària faula futurista de F.F. Coppola desconcerta a Canes: (..) Aquesta nova proposta de Coppola és una temerària i lliure faula futurista que repensa un futur utòpic en un gènere inusual en ell com és de la ciència ficció. Una agosarada fantasia que evoca per moments un clàssic poc conegut del gener d’anticipació com és ‘La vida futura/Things to Come’ (1934, ), adaptació d’una història de l’escriptor de literatura especulativa britànica H. G. Wells, passada pel ta(..). ‘Megalopolis’ gaudeix d’una bonica empremta fantàstica i una atractiva textura cromàtica. Aquesta simpàtica i grotesca sàtira del poder i l’ambició es mereix tot el respecte i no puc entendre de cap de les maneres el menyspreu del qual ha estat objecte.

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -publicat també a Facebook-: Hi ha tres idees que travessen tota la filmografia de Francis Coppola: Amèrica, el temps i el poder messiànic de la creació. “Megalópolis” està construïda al voltant d’aquestes idees i funciona com un artefacte estrany, excessiu, irregular, atrapat a les seves pretensions, però summament interessant per revisar el que queda de les cendres del Nou Hollywood. Amèrica és l’Imperi, com Roma ho va ser al seu temps. Coppola parteix de la idea que estem davant la caiguda de l’imperi romà i que Cessar serà traït, que els poders ocults del senat utilitzaran la venjança i la traïció per dur a terme la conquesta del poder. Amèrica com Roma és una societat que viu en l’opulència de l’espectacle i que va voler construir la República, els déus i la mitologia. A Roma, tot va acabar devorat com previsiblement Amèrica acabarà devorada per les seves ambicions. El temps és una cosa sempre present al cinema de Coppola. El temps no és el de la Història sinó sempre un temps subjectiu que de vegades comporta curiosos salts, altres vegades es dilata cap a una interminable espera, en altres ocasions pot aturar-se per donar pas a altres temporalitats i en el fons el temps sempre remet al futur i aquest futur és el de la utopia. “Megalópolis” s’obre mostrant-nos el personatge de Cèsar davant del buit, disposat a parar el temps. Tota la pel·lícula està plena de grans rellotges i l’acronia acaba destruint tota idea distòpica. Estem en un temps acrònic en què Roma és Nova York, però també pot ser Versalles o simplement un etern carnaval venecià. Finalment hi ha la idea del creador pretensiós que entén l’art com una religió des de la qual es pot assolir la utopia. “Megalópolis” ens parla de l’artista com a arquitecte i ens remet a la idea que Amèrica va passar de ser l’Amèrica dels grans espais verges i de les comunitats de què parlava Waldo Raldo Emmerson -un filòsof omipresent- a l’Amèrica de l’arquitectura, del disseny racionalista, de la pretensió de convertir la superfície urbana en un desafiament constant als déus, com si la torre de Babel no deixés mai de construir-se. La idea de l’artista com a arquitecte remet a una altra peça clau del pensament americà, però on la sublimació de l’artista com a Déu pot acostar-se cap a una idea feixista de l’ambició humana: el pensament d’Ayn Rand, que preconitzava que el capitalisme era l’únic sistema econòmic que permetia a l’ésser humà assolir la seva condició humana fent ús de la racionalitat. Aynd Rand va escriure ‘El Manantial’, que King Vidor va adaptar al cine. La font explica la batalla d’un arquitecte per practicar allò que el públic veu com l’arquitectura moderna i racional, en un establishment centrat en l’adoració de la tradició i la manca d’originalitat. El personatge de Cesar -Adam Driver- de “Megalópolis” és aquest artista que alhora funciona com a autèntic ‘alter ego’ del mateix Coppola. El cineasta va aconseguir destruir el que és vell per fundar el nou Hollywood i aixecar un imperi cinematogràfic ambiciós en què el cinema podia arribar a ser la utopia de final del segle XX. Què passa quan comença a trencar-se l’imperi? Què passa quan aquest món racional està fracturat? Què passa quan els déus ja no donen respostes als humans en aquesta Amèrica post capitalista? “Megalópolis” ens parla de la necessitat de construir un món millor a partir d’una utopia desgavellada que passa per l’excés, la destrucció per a la construcció d’un món on les presons que Piranesi va projectar com a al·lucinacions utòpiques donin pas a altres espais més habitables en què l’espai urbà es transformi en parcs racionals i l’acer doni pas a entorns habitables. La utopia passa per un món sense diferències de classe, on només continuaran triomfant els poderosos. En aquest món el cineasta artista té els seus hereus -el fill de Cesar s’acabarà anomenant Francis- però és un món on la imatge s’ha desmaterialitzat, ha perdut la seva afecció a la terra com els edificis racionalistes de Frank Lloyd Wright -l’arquitecte que va inspirar ‘El manantial’- per transformar-se en una imatge artifici. Coppola troba en aquesta imatge desmaterialitzada la porta per anar cap a l’excés. És un camí que permet crear una nova imatge nova barroca que també vol funcionar com la utopia d’un nou cinema, encara que en el fons, el cineasta utòpic fracassi en el seu intent.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: És molt difícil escriure de “Megalópolis”. El seu director hi somnia des dels anys vuitanta del segle passat, ha fracassat una vegada i una altra en el seu intent de realitzar-la, ha escrit i reescrit innombrables versions del guió i, finalment, ha venut gran part de les seves vinyes per tal d’invertir 120 milions dels seus diners personals per posar drets, per fi!, la seva fantasia somiada, el seu desideràtum fílmic, la seva obra més ambiciosa i a contracorrent de tot el que hi ha hagut i per haver-hi, cridada a convertir-se, potser de manera irremeiable, en el seu testament creatiu. Però la primera i gairebé continuada impressió que produeix el film és la d’un treball que es desborda a si mateix: les seqüències s’acumulen sense gaire ordre ni sentit, se succeeixen els cops que responen a un disseny de producció heteròclit i substancialment lleig (cosa incomprensible al seu cinema!) per situar-nos al Nova York d’un futur distòpic (..). -Un esforçat Adam Driver  lluita agosaradament amb un personatge tan excessiu com buit- (..). Una mena de riu torrencial on es passa dels decorats propis de Marvel a la tosquedat resolutiva i escenogràfica del pèplum, on se succeeixen de manera força arbitrària, un darrere l’altre, pomposos i autoindulgents ‘tableaux vivants’, on els diàlegs alternen Shakespeare amb cites històriques en llatí que es volen portadores de missatges transcendentals, on l’Estàtua de la Llibertat es contraposa amb imatges de Hitler i Musolini, i on fins i tot un satèl·lit de la vella Unió Soviètica navega amenaçament per l’espai… Coppola compon amb tot això (..) una meditació en veu alta –molt alta i altisonant– sobre si mateix, doncs queden pocs dubtes que Caesar Catilina és una figura concebuda perquè el cineasta es posi en escena com a tal per persona interposada (..). Sens dubte, perquè el director d'”El padrí” es veu a si mateix també com un representant del pretèrit tractant d’aturar el present per conquistar el futur del cinema, del qual pregona els últims anys que ha de ser interactiu. I potser per això, disposat a assajar la seva pròpia profecia, intercala una mena de sobrevingut intermedi en què un actor real surt a l’escenari i, davant d’un micròfon que porta, li fa una pregunta directament a Catilina, i aquest li respon des de la pantalla. Una mera ocurrència (mancada a més a més de desenvolupament posterior) que, no obstant, no podran gaudir els espectadors a les sales espanyoles. (..) La pel·lícula flueix generosa i torrencial, desmesurada i aclaparadora, imperfecta i faraònica en el seu inaudit intent de traslladar al futur immediat dels Estats Units la Conjuració de Catilina a l’imperi romà. Desequilibrada i delirant, és també commovedora en el seu quixotesc interès per trencar les barreres tradicionals de la representació a base de superposar tot tipus de materials, incloses imatges d’animació i dissenys arquitectònics, de partir la pantalla en tres segments o de navegar per dimensions oníriques. Malgrat tot, i enmig de tant de deliri operístic, crida l’atenció que es colin algunes seqüències de carrer, efectes de vfx i decorats ‘atrabiliarios’ que denoten, fatalment, la pobresa de pressupost en un film que hauria necessitat molta més inversió malgrat tot. Queda la sensació, certament amarga, que aquest final no era el que es mereixia el creador d'”El padrí” i el guanyador a Canes de dues Palmes d’Or (“La conversación” i  “Apocalypse Now!”), però també la felicitat de veure com un cineasta de 85 anys continua entossudit, amb la mateixa audàcia de sempre (recordeu-vos “Corazonada” i “Apocalypse Now!”), a fer avançar el cinema i a lluitar, caigui qui caigui, contra totes les expectatives convencionals d’una indústria que segueix sense comprendre’l. “Megalópolis” no farà ni millor ni pitjor la filmografia monumental del seu creador, però encara deixa veure de manera intermitent –enmig de tant esforç fallit, i malgrat el ridícul en què arriba a caure més d’una vegada– espurnes aïllades d’un immens talent. Potser estem davant el naufragi creatiu més gran de tota la carrera de Coppola, però només per la seva valentia, per la seva temeritat suïcida i per la seva absoluta bogeria, no deixa de caure-li simpàtic l’afany a aquest crític que reconeix sense embuts tot el seu desastre.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Excessiva, grandiloqüent però plena d’idees, la nova pel·lícula del director d'”Apocalypse Now” explica la història d’un inventor de mons enfrontat als polítics i banquers de torn. Comencem pel principi: “Megalopolis” no és una pel·lícula. O, si més no, no ho és en el sentit estricte i convencional de la paraula. S’acosta més a una òpera, a un testament, a una tesi desmesurada sobre la història de la humanitat i l’estat del món, tot això contat amb els recursos més absurds possibles, que van de l’humor televisiu a les obres de William Shakespeare passant per les notícies del present i la història de la caiguda de l’antiga Roma. És extravagant i passada de rosca per on se la miri. I, en termes convencionals, es podria argumentar que no és una bona pel·lícula. Però em vull arriscar –potser per afecte a l’obra del seu director, Francis Ford Coppola– a dir que en realitat és una altra cosa. Què és? Bé, vegem… “Megalopolis” és un projecte de vida, una sumatòria d’idees, de somnis, malsons, conceptes i desitjos sobre què és el que es pot fer dins d’aquesta cosa que anomenem cinema. Coppola, un artista complet en el sentit més clàssic de la paraula, ha entès que en aquest cas no calia refrenar-se davant de res (..). Els seus temes centrals són l’art, la cultura, la poesia, l’arquitectura i les grans obres de la humanitat. I la seva frustració és anar veient com tot això ha passat a segon pla en un món on els interessos personals, els diners, els fanatismes i les hipocresies s’han emportat posades totes aquestes coses lligades al saber, al pensament i a la ciència. (..) “Megalopolis” s’allunya de qualsevol aparença de realisme: el seu món és un escenari i és tractat com a tal, com un mitjà al qual llençar-li coses i veure què enganxa i què no. Amb sort, la meitat té algun sentit i l’altra passa del que és fluix al que és gairebé ridícul, però un sempre en valora el risc. (..) Al decurs dels gairebé 140 minuts passen coses de tota mena: històries d’amor, agressions, baralles, acusacions, recitats de frases cèlebres, veus en off estentòries, una aproximació d’un satèl·lit «soviètic», notícies televisives que prometen la fi del món, gent que crida i riu i salta sense motiu aparent, cantants pop que fan xous en viu i una sèrie de moments curiosos que donen a la pel·lícula un aire circense, com si Coppola fos el mestre de cerimònies d’un xou d’extravagàncies diverses. Es diu que del ridícul no se’n torna però el director de “Jardínes de piedra” sí que ho fa. Durant la primera meitat hom té la impressió que tot s’anirà tornant tan absurd que no hi haurà manera de reflotar-ho. Però aviat hom s’acomoda al sistema ampul·lós i gairebé ‘camp’ de la proposta i entra al clima. O no ho aconsegueix i se’n queda fora fins al final. (..) “Megalopolis” és això, una provocació desfermada d’un cineasta que, als 85 anys, potser ja no estigui a l’altura de les seves ambicions però té els collons per continuar provant i experimentant mentre que altres prefereixen retirar-se als 60 per por que «la seva reputació » decaigui per fer pel·lícules febles. Després d’haver fet obres mestres de la història del cinema com “El Padrí” i “Apocalypse Now!” a Coppola li importen un rave conceptes com la reputació. El que el mou és el desig, l’amor, l’obsessió, les ganes de crear mons i continuar somiant somnis impossibles fins que la llum s’apagui per sempre.

Sandra Onana, Olivier Lamm i Luc Chessel, a la crònica per a ‘Libération’ Francis Ford Coppola a Cannes 2024: però què fa “Megalopolis”? : Peplum retrofuturista incomprensible i boirós, amb autèntics fragments de fascinació, el darrer film gegant de Francis Ford Coppola ha deixat bocabadats els nostres enviats especials a Canes. “Megalopolis” és tot i res. “Megalopolis” és a tot arreu i enlloc. “Megalòpolis” és un intent de monument i un fracàs inconcebible. “Megalopolis” ens ha submergit en un estat de confusió indescriptible. Què és aquesta cosa? Esborrany de resposta (..). VINE A LA MEVA COVA. L’adjectiu ‘grotesc’ prové d’una paraula italiana renaixentista (..) per a descriure unes pintures impressionants descobertes en una cova dalt d’un dels set turons de Roma, l’Esquilí. (..) Les ‘grotesques’ són les pintures ornamentals que cobrien les parets de les seves galeries i cúpules, la mutació del terme s’explica per la raresa, als ulls meravellats dels pintors renaixentistes, dels seus motius fantasiosos hibridant arquitectura, animals, plantes i quimeres. Per la manera en què enreda formes i imatges, en què reivindica una gosadia artística perduda, però també en la qual ens interpel·la, i amb nosaltres el cinema, a no cedir –nerviosos– davant el seu excés terminal de ridícul enrevessat, “Megalòpolis” és grotesc, en el sentit literal del terme. Com si l’última pel·lícula –fins ara, en promet almenys una altra– de l’antic ogre del New Hollywood fos l’últim vestigi, amb prou feines llegible, d’una obra ancestral, que hauria acabat engolit en les profunditats de la història del cinema. AMANIDES CÉSAR. De què tracta la “faula”? Arquitecte idealista i capritxós, descobridor d’un material miraculós i mag capaç d’aturar l’escolament del temps, es compromet a redissenyar la ciutat a imatge de la seva utopia i s’oposa així a l’alcalde, realista i cínic, partidari del formigó i desbordat per la pobresa que s’estén a la megalòpolis. Sinopsi inicial tot seguit farcida de complicacions, divagacions i al·legories, ja que “Megalopolis” es considera una cosina operística de les obres de Sèneca, Shakespeare i T.S. Eliot. Coppola va passar quatre dècades escrivint i reescrivint la seva pel·lícula, que, inevitablement, se’ns presenta en un aglomerat inaccessible de temes, intrigues, notes a peu de pàgina que percebem que el cineasta no tant els ha escrit com  els ha deixat sedimentar amb els anys, amb afegitons i eliminacions, compressions i ampliacions, lectures, visionats, meditacions, dubtes, onades de megalomania, vapors de culpa i cops de ràbia davant l’actualitat (el projecte va quedar abandonat sobretot després dels atacs al World Trade Center). Cada rèplica retruny com en una sala de Broadway o en un teatre de marbre, una concreció enciclopèdica, modernista o incomprensible, és segons, depèn de les divagacions i fragments de grans textos, que acabem sentint, per la rapidesa de l’elocució i de la gravetat sentenciosa, com un soroll blanc, entenent finalment que Cèsar, Ciceró, Crassus, Clodio o Wow Platinum no es dirigeixen ni a nosaltres ni a ells mateixos, sinó que declamen per la llegenda dels segles. TOT ÉS UN CAOS. La pel·lícula és plena de reflexos de la figura del creador, o del superheroi, dotat d’un poder sobrenatural, capaç d’imposar la seva voluntat al temps tot aturant-lo. Se l’imagina com un megalòman, un vidu, un canalla, però de fet no, un utòpic, però de fet desencantat, enfilat al terrat del món, amb el no-res als seus peus. Perseguit per la seva pròpia impotència, en Cèsar veu com el seu poder es desgasta, és l’amor el que li retorna. Aquest protagonista, obsessionat amb voler salvar el món del col·lapse, és Adam Driver, sempre caraxià (i per tant romàntic), una mica de Batman. El final feliç mirant cap a Disney deixa l’al·legoria de la pel·lícula-testament, centrada en la propera generació. FOTUT 3D. Peplum boig, “Megalopolis”, als carrers de la seva Nova Roma, elabora una estètica futurista-antiga que no es diria que inventa, però potser que l’escupi des d’un ‘moodboard’ format per tota la història occidental: la direcció artística de la pel·lícula sembla haver estat confiada a l’Intel·ligència Artificial d’arts plàstiques Midjourney (..). Si la gran dissenyadora de vestuari històrica del New Barroc Hollywood, Milena Canonero (78 anys), ha creat una gran quantitat de vestits de toga que trobaríem sublims un a un, la seva desfilada ens perd en algun lloc entre Tinto Brass i Paco Rabanne (pel que fa a la visió del futur del seu heroi urbanista demiürg, desplega una estètica de poble olímpic [“Asterix i Obèlix: Missió Cleopatra”, film esmentat a l’article], amb tot de carrils-bici com bosons de Higgs i unes grans ‘crachats’ retrofuturistes platejades a la Frank Gehry). Una pel·lícula sense fons (sense final ni propòsit) però en forma de fons de pantalla, “Megalopolis” intenta imaginar el seu imperi (romano-americà) a punt de col·lapse sense fer-lo mai palpable. Això es deu al fet que Coppola “l’idealista” està poc interessat en la matèria, en la materialització (però les seves grans idees amb malles massa soltes, vastes, per copsar qualsevol cosa de la realitat haurien necessitat trobar un petit cos, no només en estat sintètic o gasós). La pel·lícula podria haver estat una variació impressionant sobre els poders del fals si mantingués, amagada en les seves profunditats, una idea vaga de la realitat. El seu resultat, o les seves ruïnes, el que ha sobreviscut materialment d’un vell projecte amb intencions sens dubte brillants, ens fa creure que no és així. S’enfonsa sobre ell mateix sobretot, davant la civilització que la seva història posa en perill per a millor salvar-la pel pèls.  L’imperi és lleig, visca l’imperi (..).

Altres reaccions.- Yal Sadat, a l’article per a ‘Cahiers du Cinéma’: (..) “Magalopolis” ha dividit la redacció de ‘Cahiers du Cinéma’ (..). Boja, la pel·lícula n’és, malauradament, programàtica (i potser aquí és on es produeix la discòrdia que l’envolta, inclòs dins del nostre equip editorial), perquè es llença de cap i a consciència a totes les parets que separen el grotesc del sublim, però no amb la idea de ​produir una emoció tèrbola (que no passa mai, o rarament), ni d’inventar la veritable simfonia esquizofrènica que ens agradaria veure. El repte seria més aviat negar-se a decidir entre les diferents cares de la seva obra: entre l’opus magnum i el cinema malalt, entre l’òpera guanyadora d’un Oscar i la petita òpera buffa cormaniana, “Megalopolis” condensa aquestes facetes en un sol bloc. Com si l’angoixa del final, en el fons, fos més forta; com si ho haguéssim de rebobinar tot abans de l’extinció definitiva, per emportar-ho tot, per salvar-ho tot, en una pel·lícula dissenyada com l’arca de Noè dedicada al seu propi cinema. Mai s’ha parlat tant de “gest” respecte a una pel·lícula molt esperada, així que reconeixem-ho: gest bíblic, gest operístic, gest boig, però en el món del final només sobreviuen els bojos (..). Peter Bradshaw, a la seva crítica per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: El projecte  passió de Coppola és megainflat i megaavorrit. (..) Per mi aquest és un projecte de passió sense passió: una pel·lícula inflada, avorrida i desconcertantment superficial, plena de veritats de batxillerat sobre el futur de la humanitat. És alhora hiperactiu i sense vida, carregat d’una actuació terrible i un treball VFX poc interessant i d’aspecte barat que no aconsegueix ni la textura de la realitat analògica ni una reinvenció digital totalment radical de l’existència. Tot i això, aquest thriller dramàtic de conspiració de ciència-ficció, inspirat de manera declarada en els conspiradors de Catilina de l’antiga Roma, fa una pregunta vàlida. L’imperi dels EUA, com l’imperi romà, com qualsevol imperi, no pot durar per sempre. Ha arribat el moment de decadència i caiguda dels Estats Units? (..). Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: L’audaç i desmanegada pel·lícula èpica de Francis Ford Coppola conté mitja dotzena d’estrelles i dècades d’idees. Tornant a Canes, 45 anys després que “Apocalypse Now” hi guanyés la Palma d’Or, el llegendari director construeix una al·legoria pregonament personal i d’alt concepte sobre la seva relació amb l’art (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Francis Ford Coppola fa quaranta anys que la pensa i en parla, ha venut part de les seves vinyes per finançar-la i, com en els anys de “Corazonada”, sembla predestinat a enfrontar-se a la incomprensió dels grans estudis, que no han mogut un dit per a distribuir-la. Un article publicat a ‘The Guardian’ dilluns, que alguns entenen com a part d’una estratègia conspiranoica per a castigar-lo per no rendir comptes a ningú, el retrata com un director que ha perdut el nord, que va malbaratar jornades de rodatge senceres sense donar ni una sola ordre coherent al seu equip, fumant marihuana i donant mostres de conducta inadequada amb algunes extres durant la filmació. Quan en Coppola va estrenar “Apocalypse Now” al Festival de Canes de 1979, hi va haver una campanya de desprestigi semblant, i la pel·lícula va acabar guanyant la Palma d’Or. Cosa que no passarà, no ens enganyem, amb “Megalópolis”. (..) “Megalópolis” navega en un magma d’idees mal acabades i tons hiperbòlics. No sabem si prendre’ns seriosament la defensa d’una utopia urbana que s’emmuralla davant l’amenaça del feixisme mentre s’oblida del poble pla. La veritat és queen  Coppola està massa penjat de les seves pròpies ambicions, i només es pot acomiadar de nosaltres celebrant-se a si mateix.

FOTO DE L’APUNT: Francis Ford Coppola, arribant a la sessió oficial en què s’ha estrenat mundialment la seva “Megalopolis”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!