marginàlies

De l’extraordinària Diada per la Llengua d’ahir se’n comencen a destacar els trets que més la caracteritzaren, des de la gentada que hi acudí als parlaments dels presidents de Joves de Mallorca per la Llengua i de l’Obra Cultural Balear que marcaren el rumb que seguirem els qui estimam la llengua de la nostra terra. I més, però per a mi n’hi ha dues que no transcendeixen tant: l’emoció i els joves; i una tercera conseqüent, l’emoció dels joves.

Els joves de Mallorca ja varen mostrar abastament el seu compromís amb la llengua catalana en el decurs dels dies que feren córrer la llengua per les quatre illes. Ahir, però, reafirmaren aquest compromís i la seva responsabilitat a la Plaça Major; tant en nombre com amb força es feren notar. Els joves de Mallorca, així, demanen pas -i ferm- en la reivindicació del català a l’arxipèlag; a la seva vivència plena.

I l’emoció. A peu d’escenari se sentia prou l’emoció tant dels responsables del Correllengua i de la Diada, com dels manifestants. Tots teníem moltes ganes de tornar clamorosament al carrer davant tanta agressió i deixar clar què volem per la llengua que parlam des de fa prop de vuit-cents anys i que, per això, no tenim aturador. Una emoció que donà pas a la força, a l’energia per seguir lluitant a favor d’allò que ens identifica com a poble.

I si el 2012, en la manifestació dels 50.000 (en la que també férem un “Sí a la nostra llengua”) es va dir que a partir d’aquella mobilització indiscutible començava tot i acabà fent fora del Govern de les Illes Balears el pitjor president que ha tengut mai l’arxipèlag -si Marga[lida] Prohens no el supera- ara ho podem repetir: ahir començà tot fins a aconseguir poder parlar sempre i en tot lloc la llengua a través de la qual entenem i explicam el món.