Entre el Túria i el Ridaura

Això dels mercats de llibres de segona mà va bé per trobar llibres pendents de llegir. Ja fa temps que volia llegir alguna cosa de Pio Baroja i a la parada de llibres que es posa sota les arcades de la Rambla de la Llibertat, a Girona, vaig trobar aquesta novel·la que narra l’experiència vital i marinera d’un jove basc de nom Shanti. Al mateix temps i entrellaçada amb la seua pròpia, el protagonista va contant la vida del seu oncle, un aventurer que es posa en alguns negocis, que a aquella època ja començaven a ser mal vistos (el tràfic d’esclaus) i les seues vicissituds.
Una novel·la que et trallada, no només al País basc, sinó a diferents llocs del món, on els antics navegants bascos havien deixat la seua empremta. Antics, sí, ja que com el mateix protagonista reconeix al final, els seus fill no seguiran, i els joves ja no volen ser marines d’altura, prefereixen altres oficis; i ell es partidari d’això, però li queda la melancolia del passat.
M’ha fet gràcia que el protagonista reconeguera en diferents parts de l’obra, que per ell, el castellà era un llengua estranya i que li costava parlar-la, i que per això, quan era jove, li costava fer-se entendre entre els espanyols, sobretot els andalusos; no ho diu amb gent d’altres nacionalitats. Potser haurem de replantejar aquest patriotisme que ens ensenyaren a l’escola sobre la Generació del 98? o és que a mi m’ho explicaren en un anys equivocats?

A Matthew Tree el coneixia per la seua faceta de periodista en diferents mitjans de comunicació i sobretot per dos assajos que havia publicat fa anys, un contra la monarquia i l’altre contra les religions. Aquesta vegada he descobert la seua faceta de novel·lista amb aquesta novel·la, que originalment no l’ha escrita en català, sinó en la seua llengua materna, l’anglès, i que ha estat recentment traduïda a la nostra llengua. En ella, i amb l’excusa d’un estrany assentament vacacional il·legal d’un grup de negres en una petita badia de l’illa de Wight, l’autor ens destapa el racisme i la xenofòbia (o por al que és diferent i al canvi) ocult en molts llocs rurals d’Anglaterra, que posteriorment han eixit més a la llum pública degut al resultats del referèndum del Brexit anglès. La novel·la està narrada alternativament per quatre personatges però sense perdre linealitat temporal (només un poc al flaix-bac final) i així et va mostrant els diferents graus de racisme de cada personatge de la narració, des del més descarat fins al que està més amagat. L’autor ens va comentar a la presentació que l’ambientació de la novel·la als anys setanta era necessària per dues raons: actualment, amb els mitjans que hi han seria pràcticament impossible aïllar un poble com es descriu a la narració i a més ell era un adolescent anglès en aquella època.

A la seua primera novel·la “El món d’Horaci”, l’escriptor empordanès Vicenç Pagès, segons diu ell, utilitza el mètode paranoic-crític que ja era utilitzat pels surrealistes com el pintor Dalí. Una sèrie d’arxius trobats en un PC sense aparent connexió que tots junts formen la narració que ens vol contar. Ivan Carbonell fa el mateix en aquesta darrera novel·la que ha editat Viena edicions. Una sèrie d’escrit trobats de casualitat, de diferents èpoques i altres textos que semblen sense cap relació entre ells, ens narren la història del que jo anomene l’Sleepy Hollow valencià, que enlloc d’espasa, porta corbella. Uns fets que sembla que només passen un determinada nit de l’any si coincideix amb la lluna plena i que sembla que es tornen a repetir com els d’aquella pel·lícula de “El dia del marmota” amb Bill Murray, però de manera més tràgica.
Com la novel·la de Vicenç Pagès, Ivan ha fet una veritable esforç per poder donar consistència a tota aquesta anarquia de capítols per a construir una història ben trenada, però que, en la meua opinió deixa alguna pregunta oberta al lector. Supose que és la intenció de l’autor.

Joan Daniel creua Europa en l’espai i en el temps a la seua darrera novel·la. Se’n va de Perpinyà cap a l’est i centre d’Europa i ens trasllada al Berlín d’entreguerres, cap a la fi de la república de Weimar i l’ascens de Hitler al poder. Berlín, una illa de modernor al voltant d’un país que comença a sucumbir a la barbàrie nazi, com descriu un dels personatges de l’obra.
La història és un novel·lització d’uns fets reals amb personatges reals, alguns menys coneguts i altres molt més famosos, com Hitler i el seu ministre de propaganda, Goebbles. Una història d’espionatge amb tocs d’erotisme que aprofitat l’autor per explicar com s’estaven vivint aquells anys a Polònia, a Berlín i altres ciutats de l’est. Aprofita per recordar-nos als seus lectors, el seu amor cap a les llengües del món i l’etimologia de les paraules, i per fer-mos veure el seu bon gust per fer una obra molt documentada, per que pugues fer un viatge virtual a aquestes ciutats a l’època de la narració.
A vegades he escoltat dir a Joan Daniel que ja no escriuria més, per favor continua. A més pocs són capaços de dir obvietats com aquesta:
“Fóra un narració a part, inútil i avorrida com les novel·les intercalades del Quixot, llevat de la història de la pastora Marcela.”

Fa una setmana a la llibreria Tirant lo Blanch vaig vore una oferta de llibres de butxaca, i la nostàlgia dels còmics de l’editorial Bruguera va poder més que la de passar de llarg. Vaig vore aquesta novel·la d’Stevenson, allunyada dels seus pirates i dels mars del sud o del seu Dr. Jekyll. Com he dit havia llegit de jove un còmic basat en la novel·la i recordava vagament alguna adaptació televisiva d’aquesta narració ambientada a la guerra de les dues roses a l’Anglaterra del segle XV, una novel·la en la que es sembla voler acostar al seu paisà Walter Scott, però crec que de manera diferent. Els personatges no són tant perfectes com els d’Ivanhoe o El talismà, tenen més grisos al seu comportament cavalleresc, per dir-ho d’alguna manera, i més en aquesta guerra civil, on les canvis de bàndol estaven a l’ordre del dia. Hi apareixen personatges reals com Richard de Gloucester, el futur Ricard III:
“Richard de Gloucester, els mismo que más tarde sería entregado a al execración de la posteridad con el nombre de Ricardo III”, influència Shakespeariana?

Per cert, l’edició amb moltes errades tipogràfiques. No m’estranya que el veneren a dos euros.

Aquesta novel·la és la segona part d’una anterior titulada “De la terra a la lluna”. Crec que és de les narracions menys assequibles al públic juvenil. L’autor, cercant al versemblança, utilitza tots els coneixements científics de l’època per contar les aventures d’aquests tres aventureres que viatge dins d’una bala de canó cap al nostre satèl·lit, i això fa que la narració perda fluïdesa, però per altra part, enganxe al que busca la part més científica de l’obra, sobretot per la part històrica: que se sabia o es pensava en aquella època?
Aquesta narració ja la coneixia en format de còmic editat per Bruguera quan jo era adolescent, però unint les dues novel·les en una historieta d’unes 30 pàgines.
El llibre es completa amb el conte curt Una hivernada al gels, on conta com un pare va a cercar al seu fill perdut al mar àrtic i descrivint les penalitats de navegar per aquestes altes latituds durant el segle XIX, i com han d’afrontar els perills del gel i el fred amb eines de fa dos segles.

La caòtica vida d’un pis d’estudiants a la Barcelona olímpica es reflectida en aquesta novel•la escrita d’una forma “caòtica”, per dir-ho d’una manera, o com diu l’autor escrita amb el mètode paranoic-crític , ja utilitzat pels surrealistes com el pintor Dalí. Jo diria més modernament i Sopadecabrament, tocat per la tramuntana. Diferents estils en cada capítol i diferents maneres de narrar donen un conjunt amb un final obert en alguns punts., potser per fer volar la imaginació del lector?
Després de la lectura i com a matemàtic, encara pense i amb més raó que la gent que busca trames ocultes a tot arreu i complots internacionals amagats hauria d’estudiar un poc de probabilitat. Potser no li donaria tantes voltes al cap cercant raons a coses que són meres coincidències sense importància. Potser haurien de fer el típic problema que s’explica a les escoles quan fas probabilitat, el problema de l’aniversari? I així veurien que algunes coses són més probables del que es pensa? O llegir “L’home anumèric” de John Allen Paulus.
He fet un recull d’algunes de les reflexions del protagonista, que plagiant el nom del famós poeta anomene d’aquesta manera:

Horacianes tocades per la tramuntana.
1.Cartes
-És un yuffie (Young urban faliure, com un yuppie per ò en fracàs).
-Vaig haver de comportar-me d’una manera molt desagradable per aconseguir dormir sol.: soc el teu cavaller, tu ets la meva bandera.
-No cal dir que el conductor (d’un taxi a New York) era una barreja de Robert de Niro i Anthony Perkins.
-T’hauria agradat veure el mercat de llibres antics del Gran Basar, on he passat cinc hores brevíssimes.
-Babutxes d’or (com els teus cabells, cordes d’arpa que voldria llepar fins que en sagnés la llengua)
-El diamant de l’escarabat. El robaria i te l’enganxaria amb saliva al melic.
-L’estàtua d’Afrodita que hi ha entre les columnes de la stoa d’Àtal (com diria el poeta, només hi ha una altra cintura com la seva, i ja saps quina vull dir).
2.Bloc
-Tot estalvi, sobretot d’energia, implica la mateixa despesa en un altre àmbit, particularment en l’àmbit immaterial…..L’augment de materialitat implica sempre la pèrdua d’espiritualitat , i a la inversa.
-La publicitat és intrínsecament perversa.
-Classificació dels amors: anuals, que es panseixen quan ve el mal temps,; vivaços, duren més d’un any; bulbs, es mantenen subterranis fins que floreixen, i tu ja m’entens.
-No nego que ahir em vaig adormir fullejant el Calculus (Spivak).
-L’amor és una funció (matemàtica)
-Babydollejar, pfeiffejar, Suelyonejar…..
3.Altres.
-El príncep dels semiòtics.
-Quan la suggestió té orígens divins i és exercida sobre un nombre suficient de testimonis s’anomena “miracle”.
-¿Recordeu John Goodman a Barton Fink?…..Era la Bèstia, pitjor que l’Orson Welles a Sed de mal.
-Les lletres llisquen de baix a dalt en negatiu mentre sonen les variacions de Glenn Gould versionades per Henry Mancini a la manera de Michael Nyman homenatjant Nino Rota.
-La Coca-cola que inicialment contenia cocaïna.
-¿Hi ha cap intel•lectual que no reconegui que mira la televisió, si més no un parell d’horetes al dia? El silenci em respon, i això em basta.
-Els estudis apunten que la televisió en els asils accelera la demència senil.

Narragoniem, de Chema Sánchez Alcón.
“Las “memorias” post morten de fulanito se hubiesen vendido como rosquilles y hubiesen hecho ganar mucho dinero a la empresa y al que escribe estas letras. Con el planteamiento actual entierro todas mis il·lusiones por abrirme una carrera como narrador de actualidad y me meto en camisa de once vares tratando de darle una dimensión diferente a un crimen común.”
Uns documents trobats al CNI actual (antic SECED) serveixen a l’autor per escriure una novel·la al voltant dels presumptes crims que un advocat franquista, fill d’un cacic de províncies, hauria comès amb tota impunitat, aprofitant-se del seu càrrec dins de la dictadura franquista. Però com diu l’autor en aquest text que he reproduït, ell no es conforma en contar només uns fets truculents, que potser hagueren estat bé per un d’aquests best-sellers que es venen com a xurros, però que no tenen cap substància. Ell ho conta de manera diferent, amb una espècie de vides paral·leles de Plutarc, però no amb grans personatges històrics, sinó comparant la vida del protagonista dels fets amb la vida d’uns “bojos” que viuen en pintures famoses exposades en diferents museus. Així al mateix temps que conta un fets dels anys cinquanta en conta les diferents maneres de com s’ha tractat el problema de la bogeria i els malalts mentals al llarg dels temps, i deixant una mica en l’aire una famosa pregunta: el bojos, estan dins o fora?
En definitiva una agradable sorpresa de llegir, del millor que he descobert darrerament i més si aquesta agradable sorpresa ve d’un company de feina. Jo la recomane, i molt.

La nova, i molt bona, editorial Sembra llibres ens ha obsequiat amb la traducció a la nostra llengua d’uns quants relats de l’autor de “Charlie i la fàbrica de xocolata”. Un relats curts farcits d’ironia, que no pots deixar de llegir fins al final, un final normalment sorprenent. Durant la lectura no he parat de recordar com quan era més jove i la televisió era cultura, veia i em quedava enganxat a la sèrie “Alfred Hitchcock presents”,i no és d’estranya ja que el mateix Dahl va ser guionista d’alguns episodis.
Ara,amb ganes de llegir l’altre títol del mateix autor que la mateixa editorial ha publicat recentment, “Algú com tu”.

Un company de feina m’havia dit que David Copperfield era una de les novel·les favorites de Franz Kafka, i la veritat és que no m’estranya gens. No és com les altres narracions que he llegit del mateix autor. En aquesta, a més les descripcions de l’Anglaterra del segle XIX, també hi han moltes reflexions interiors dels personatges i sobretot del personatge principal i dels protagonistes més propers al protagonista. No és d’estranyar que a l’autor de la Metamorfosi o Cartes al meu pare, li agradés aquesta novel·la, i pel que sé, crec que va tractar d’imitar.

De tota manera,el que no arribaré a entendre mai, és com es va casar amb Dora: “El primer impuls d’un cor indisciplinat?”

El metge del rei, de Joan Olivares.
“Fuster combregava completament amb aquesta hipòtesi, però intuïa alguna altra cosa que ell mateix no sabia ben bé explicar. Què tenia València que no tenien els altres regnes? O, més ben dit: què li mancava? Feia temps que observava en alguns sectors de la societat una mena de mollesa, de servilisme, una admiració incomprensible cap a tot el que venia de l cort de Castell, que l’inquietava profundament. Potser era només una mania seua…qui sap. La bona qüestió és que quan a Aragó i el Principat encara no se sabia molt bé que passaria, nosaltres ja teníem els inquisidors instal·lats a casa.”
La mollesa que predicava el Comte-Duc d’Olivares ja venia de lluny, a més de les ganes de donar diners a la Corona per no aconseguir res després, per moltes promeses que fera el rei, que enlloc d’agrair l’esforç econòmic del valencians, encara els exprimia més a l’eina cruel de la Inquisició, que d’objectius espirituals no en tenia cap, el principal, quedar-se amb les rendes dels condemnats. No sembla que els temps hagen canviat gaire, els valencians continuem pagant i no reben res a canvi. I el que és pitjor, sembla que a molts els agrada i porten més de cinc-cents anys entropessant amb la mateixa pedra.
Joan Olivares, en aquesta novel·la que vaig comprar a Morella, utilitza la figura del metge d’origen jueu Lluís Alcanyís, cremat per la inquisició, per explicar la societat valenciana del segle XV i les transformacions que va patir amb l’arribada els ambiciosos Trastàmares, que sembla que volien més a la seva Castella d’origen que no a la Corona d’Aragó on regnaven. Potser València a viure la seua edat d’Or en aquest segle, en part deguda a la guerra civil al Principat, però sembla que pagàrem un preu massa alt després, sobretot a partir del virregnat de la segona esposa de Ferran el Catòlic, Germana de Foix.
Per cert, en certs moments, es nota que l’autor ha escrit novel·la eròtica. Recordeu Dies de verema?

Després de “Plans de futur” he llegit aquesta nova novel·la de Màrius Serra. La veritat és que m’esperava molt més, però crec que és difícil superar la narració de la vida del matemàtic Ferran Sunyer, i en aquest tema no puc ser objectiu, soc matemàtic.
La novel·la està molt bé, malgrat les expectatives que tenia abans de començar i durant el transcurs de la seua lectura. Una trama amb un personatge principal, que no és el que sembla al principi (ja ho veureu) i molts altres secundaris que van fent unes trames paral·leles a la que es la trama principal de la novel·la, que es descobreix més tard del que es pensa. Potser el fer mots encreuats i coses semblants li ajuda a l’autor a amagar la trama principal darrere altres que van perdent importància al llarg dels capítols. Potser és en aquest aspecte on decep un poc, al no saber o tancar d’una manera molt ràpida les altres trames secundàries.
Per cert, genial la invenció de la hulateràpia per poder criticar tantes modes supèrflues que ens invadeixen en aquest món actual amb tanta informació i tan poca cultura, i així poder escriure contra l’edició de molts llibres que no valen per res:
“Qualificar de literària una obra com Els secrets de la hulateràpia, escrita amb frases escrupolosament mesurades perquè no ultrapassin els 140 caràcters, li sembla un insult a la intel·ligència. Que ja se n’hagi venut un milió d’exemplars a tot el món, un crim de lesa humanitat. Probablement el llibre de Kameha Nuha deu de constituir els rècord mundial de punts suspensius en la història de l’edició moderna.”

“-Covard, hipòcrita, ¿qui t’ha aconsellat, qui t’ho ha manat que en traguessis?…….
….
-Pesen,pesen, són del teu tremp, Josafat, però fas bé de no fiar-te’n, a tu te’n traurien, del campanar, però a mi en ficarien de bona gana al seu llit. Creu-los, Josafat, creu-los, sigues bon home. Dejuna, que ells ja s’afarten.”

No m’estranya que a aquesta novel·la no li donaren cap premi o l’acceptació que va tenir després amb “Nàufrags”. En 1906, a Girona, no estaven preparats per tant cruesa. Curta, però molt més crua i directa que la història del rector de Sant Martirià, aquesta història de l’amor (o atracció sexual masoquista?) entre el campaner de la catedral de Girona (no ho diu, però es veu clarament) i una prostituta gens satisfeta sexualment malgrat la seua feina.
No sé quina seria la intenció de l’autor, si escandalitzar a les classe bé de Girona o denunciar la hipocresia religiosa de la cúria, però crec que ho aconsegueix: crec que és el paper clau del jesuïta confessor el que desencadena el drama final.
Si has visitat alguna alguna vegada la catedral de Girona pels seus voltants, potser gaudisques més llegint i descobrint els llocs que has vist, i potser et sorprèn que el riu Galligants (el torrent,a la narració) puga portar tanta aigua. Personalment, és el que anava pensant conforme avançava amb la lectura. Al mateix temps també he descobert una adaptació teatral que va fer TVE quan encara feien cultura a la televisió, protagonitzada per l’Ovidi Montllor. Ara quan passe per sota el campanar de la catedral, potser el miraré de manera diferent, pensant amb el nostre “Quasimodo” local,he he.
L’edició que tinc a les mans intenta recuperar la versió original de la primera edició feta a Palafrugell, amb el lèxic que s’utilitzava aleshores, per tant potser costarà més de llegir a lectors moderns.

“La República no es una cosa perfecta, amigos míos, pero representa algo mejor que vivir bajo un monarca irresponsable por la gracia de Dios”.

Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Blasco Ibañez i he triat aquesta novel·la que descriu els anys anteriors i inicis de la Gran Guerra. En ella es nota el republicanisme de Blasco i la seua opinió sobre la religió. Ara, en ella també és nota el seu clar suport als aliats en contra dels alemanys. És un aliadòfil convençut, però sembla oblidar que els francesos tampoc feren molt per evitat una guerra, quan ja feia anys que fomentaven el revengisme pel tema d’Alsàcia i Lorena. Té raó en part, l’imperi alemany té molt part de culpa de la guerra, però tampoc cal oblidar la responsabilitat dels altres: Rússia tsarista, Imperi austre-hongarès, la sacrosanta república francesa uniformitzadora i colonialista, o la ja decadent Anglaterra.
El llibre es va publicar en 1916, abans d’acabar la guerra, per tant no parla de com va acabar. Però al final fa un anàlisi de la intel·lectualitat alemanya, donant-li la culpa del militarisme i expansionisme alemany de principis de segle XX, al·legant que aquest eren més perillosos que el pobre soldat analfabet, carn de canó, que està a les trinxeres. Potser aquest paper no va ser tan clar a la Gran Guerra, però després i fins la II Guerra Mundial si que va ser molt decisiu.
El llibre va ser un best-seller de l’època i sobretot als països del bàndol aliat. Ara, personalment, m’esperava més, però tampoc deixa defraudat, val la pena el realisme i la cruesa de certs passatges per veure que és una guerra i tractar d’evitar-les. Hi han descripcions que m’ha transportat al film de Kubrick, “Paths of glory”, amb el gran Kirk Douglas. Les versions cinematogràfiques no les he vist.

Aquest estiu vaig comprar dos llibres de Prudenci Bertrana al Museu d’Art de Girona, al costat de la catedral. El primer és aquesta novel·la que ens conta la relació entre un rector, la seua germana i la cosina d’ambdós germans. Una narració que sembla que no cau en el típic fulletó de trio amorós, sinó que pren altres rumbs. Destaquen sobretot les acurades descripcions de l’autor, sobretot les físiques (paisatges, balls, persones i les seues accions,…). Sembla que la seua experiència com a pintor li surt quan escriu:
“El llac dormia. Les altes muntanyes que de nord a ponent l’empresonaven, ferides de rellisquentes pel sol de primavera, es reflectien amb llurs tons de verd vellutat en el fons tranquil de l’aigua somorta. L’aigua d’aquest llac s’escorria pels reguerons i regava arbredes frondoses que ombrejaven els prats coberts d’herba fresca i flors boscanes. Enllà,vers sol ixent, els camps de blat s’estenien fins l’horitzó en una immensa plana onejant i majestuosa.”…..Banyoles?
“Del costat de migjorn la penya es decantava a l’abisme, dominant un pendent escarpat per on rodolaven els roquissars que les pluges i les glaçades desprenien. Les parets de la casa s’aixecaven al caire del penya-segant, produint una certa inquietud, com si l’ermita entera estigués destinada a estimbar-se al fons de la vall, a sobre un molí blanc i rioler, rodejat d’hortets verdejants i de feixes de conreu.”….Rocacorba?