Emigdi Subirats i Sebastià

Dos de les efemèrides literàries de renom d’aquest any 2024 fan referència a dos dels principals poetes de la literatura catalana del darrer quart del segle XX: el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) i el desè aniversari del decés de Gerard Vergés i Príncep (Tortosa, 1931 – 2014).
Tot i que se’ls enquadra en dos escoles poètiques diferents, trobem tot un seguit de trets que els atansen. El principal, la fidelitat al català com a llengua del poble. Tots dos varen tindre uns inicis poètics en l’anomenada lengua del imperio. Vergés renuncia a la seua pionera obra ja que considera falsedat tot allò que no hagi estat escrit en la llengua en què sonà el seu primer bagit.1 El canvi lingüístic el trobem durant el seu llarg període de silenci literari que comprèn entre 1961 (tancament de la revista GEMINIS) i 1981, quan va rebre el premi Carles Riba amb L’ombra rogenca de la lloba. El cantautor Pau Alabajos, autor del llibre La veu d’un poble Vicent Andrés Estellés, apunta el 1952 com el punt de gir del de Burjassot, a partir de la impressió que li va causar la seua assistència a Tarragona al trasllat de les despulles del Rei Jaume I a la catedral de Tarragona, per cobrir la notícia per al rotatiu Las Provincias.

Jo vaig veure una nit, a Tarragona,
dintre la seu que ciutat corona,
el cadàver llarguíssim del rei Conqueridor.

Els dos grans versadors no es coneixien personalment. La primera relació els arriba de la mà de l’antologia d’Estellés que va configurar el poeta tortosí per a la col·lecció L’ossa menor de Proa, el pròleg de la qual traspua una enorme exquisidesa literària amb un començament vertaderament estel·lar: Acabo de llegir – per tercera, per quarta vegada ?- l’obra de Vicent Andrés Estelles. He de fer una Antologia dels seus versos. Però, com encabir l’aigua de la mar en una petxina?
Posteriorment, escriuria: L’Estellés té escassíssims tabús, no posa mai entrebancs ni a la imatge ni a la idea. Moltes vegades un vers no és si no la provatura, millorada, del vers anterior. Finalment, s’apuntaria a definir-lo com al millor poeta valencià des d’Ausiàs March.
És justament l’admiració pel falconer de Gandia un aspecte que els uneix ben estretament. El tema bàsic en la poesia marquiana és, indubtablement, l’amor, amor que el poeta vol espiritual i intel·lectual, però que sovint és bandejat i cau en l´amor carnal. Tant Estellés com Vergés varen fer de l’erotisme una característica clau de la seua producció, més enllà dels dos famosos poemes, un de cadascú: Els Amants i Maig d’amor.
L’arrel de la captivació marquiana de Vergés la trobem ja en el llunyà 1958, en què Massip i ell varen redactar un fervorós article dedicat al 5è centenari del seu naixement al número 39 de GEMINIS, en el qual fan una reivindicació del cavaller valencià com a introductor a la poètica catalana del vers hendecasíl·lab, però sobretot fan una frenètica defensa de la catalanitat en un moment de censura regnant en l’àmbit de la premsa. Gairebé un quart de segle més tard, al poemari Long play per una ànima trista, Vergés va incloure ben significativament el poema Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March:

Però el temps, Ausiàs, en va transcorre.
I sols et queda el persistent desig
del ver amant que, contra tot, espera.
Que’ls amadors han en continu esper.
Ausiàs formava part de la conversa habitual del de Burjassot a casa, tal com comenta per mitjà d’una anècdota el cantautor torrentí en el seu llibre anteriorment esmentat. Estellés feu càntics a tot l’univers marchià, des de Gandia a Beniarjó, passant pel cap-i-casal valencià:
Ací estigué la casa on visqué Ausàs March.
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
enversla catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys
d’Ausiàs March, perpex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l’Horta de València.

Seguint amb els clàssics, tots dos begueren dels romans. Parlo – Virgili amic- de l’horta ufana, compondria el tortosí en un dels himnes més bells dels que es fan i es desfan. L’autor de Les Bucòliques i Ovidi varen formar part de la creença poètica estellesiana.
Les amistats íntimes amb grans patums literaris els van influenciar notablement. Vergés tenia en un altar Pere Quart i Joan Perucho, el de l’Horta compartia admiració per un alcoià il·lustre, de cognom Montllor, i pel gran assagista de Sueca.
Vergés és el poeta idolatrat, que compta amb un espai poètic al parc municipal, l’obra del qual es va analitzant ara i adés. Estellés ha rebut el títol honorífic de poeta del poble, fet que porta a la celebració de sopars en més de cinquanta poblacions dels Països Catalans per tal d’honorar la seua obra, a imitació dels famosos Burns suppers escocesos.
Tots dos van assumir la veu del poble, amb una dolça remor de l’aigua en el record.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!