Entre el Túria i el Ridaura

Durant l’edat mitjana el protagonista conta com recorria Europa.
“Viatjant a poc a poc com feia jo, es podia recórrer tot els sud d’Europa sense tenir la impressió de canviar de llengua. Els parlars evolucionaven molt a poc a poc, de llogaret en llogaret, de regió en regió, sense solució de continuïtat, i el viatger es podia adaptar fàcilment als canvis en la pronuncia i a les paraules”.
El protagonista no té cap problema lingüístic per viatjar. Les llengües són molt semblants i s’adapta fàcilment al llocs on aplega, Només a d’adaptar el seu nom: Joan, Juan, João, Jean, …..
Però més endavant sorgeixen problemes:
“Al segle següent va néixer el meu pitjor enemic: l’Estat modern. Ja m’havia molestat l’intervencionisme lingüístic dels estats, que havia posat fi a la facilitat amb què em passejava pels territoris on es parlen llengües romàniques. La fi del continuum lingüístic va dificultar els meus desplaçaments pel sud d’Europa,i l’afany uniformador dels legisladors (cada Estat), una llengua, cada llengua, una ortografia) em fa fer perdre molt de temps.”
Conforme vas llegint vas descobrint històries paral·leles a la dels personatge de la narració. Aquesta sobre l’evolució de les llengües és una. L’altra que també discorre al mateix temps, és l’evolució dels jocs dels escacs, entreteniment favorit del protagonista immortal de la novel·la.
Vaig per la meitat, però em sembla una narració excel·lent, que no té res a envejar a les posteriors novel·les de l’escriptor de Figueres.