Espores al vent

La desconfiança és un virus altament destructiu. Es propaga en ambients on es practica l’engany i la traïció. S’encomana fàcilment a través de l’alè quan et diuen:

—Vigila. No et refiïs!

—No siguis ingenu que te la fotran!

—No vagis amb el lliri a la mà!

—Si t’enganyen dues vegades…

I jo, escèptica, em pregunto: Realment ‘és culpa teva’?

El camp més adobat per tal que la desconfiança fructifiqui és el de la inseguretat, la incertesa i la por. Por que abusin de nosaltres, por de ser traïts. Sovint amb tota la raó: Gat escaldat, de l’aigua tèbia fuig.

Per part dels qui la fomenten, s’ha de ser molt irresponsable per crear l’hàbitat d’engany propici perquè s’hi propagui aquesta xacra.

Per part dels qui la pateixen, calen grans dosis de seguretat i de confiança en un mateix per sobreposar-se a la malaltia.

La desconfiança és una barrera que posem per protegir la nostra vulnerabilitat; però aquesta aparent protecció tan sols cronifica la malaltia, que es perpetua, perquè tampoc no deixa entrar res que pogués actuar com un remei guaridor; ans deixa fora qualsevol possibilitat que puguem esvair dubtes, trobar punts d’entesa amb els altres per construir ponts, per fer camí plegats. A la llarga ens debilita, ens consolida les nostres pors i ens desvincula, ens desvincula fatalment.

No és fàcil sortir-ne, del pou de la desconfiança:

Com trobar el punt just per protegir-nos de l’engany sense caure en la pertorbadora convicció que l’altre sempre te la vol fotre?

Si ens deixem enganyar una i una altra vegada, no anem enlloc. Si no sortim del pou de la desconfiança, tampoc.

Si confiem en excés, potser ens equivoquem i ens tornaran a enganyar. Si desconfiem en excés, les conseqüències encara poden ser pitjors: la desesperança, la desvinculació. 

El país està malalt.

Faré un vot de confiança i votaré. Pot ser que m’equivoqui; però per guarir-nos, ens hi hem d’ajudar un xic.