La lluna per Tots Sants, d’Ivan Carbonell.
A la seua primera novel·la “El món d’Horaci”, l’escriptor empordanès Vicenç Pagès, segons diu ell, utilitza el mètode paranoic-crític que ja era utilitzat pels surrealistes com el pintor Dalí. Una sèrie d’arxius trobats en un PC sense aparent connexió que tots junts formen la narració que ens vol contar. Ivan Carbonell fa el mateix en aquesta darrera novel·la que ha editat Viena edicions. Una sèrie d’escrit trobats de casualitat, de diferents èpoques i altres textos que semblen sense cap relació entre ells, ens narren la història del que jo anomene l’Sleepy Hollow valencià, que enlloc d’espasa, porta corbella. Uns fets que sembla que només passen un determinada nit de l’any si coincideix amb la lluna plena i que sembla que es tornen a repetir com els d’aquella pel·lícula de “El dia del marmota” amb Bill Murray, però de manera més tràgica.
Com la novel·la de Vicenç Pagès, Ivan ha fet una veritable esforç per poder donar consistència a tota aquesta anarquia de capítols per a construir una història ben trenada, però que, en la meua opinió deixa alguna pregunta oberta al lector. Supose que és la intenció de l’autor.
