Entre el Túria i el Ridaura

Diuen que aquest és el primer relat que es va publicar sobre l’exili republicà al 1939. Potser tenen raó, però això no crec que siga el més important, el que cal destacar és la cruesa del relat. Potser els protagonistes són ficticis, però els fets són els que varen passar. La narració té dues parts ben diferenciades, una primera on ens descriu els camins cap a la frontera, on es veuen les dificultats per arribar i l’acarnissament que l’aviació feixista va practicar contra la gent que fugia. La segona part ja són els fets en alguns dels camps de concentració a l’altra banda del Pirineu, on es veu clar la poca humanitat que varen tenir les autoritats franceses en aquest tema dels refugiats. Quasi vuitanta anys després sembla que la lliçó no l’hem aprés, tant en el tema de com tractar als refugiats d’una guerra com en saber distingir el que és just del que és legal:
“-De la submissió pel terror, en diuen legalisme -afegeix Ginés-. I no ho dubteu: nosaltres serem víctimes d’un excés de legalisme, sense que ningú gosi protestar. Ja heu vist el que ens han contestat les organitzacions professionals a les quals hem demanat ajuda: “És la llei” Com si llei volgués dir justícia!”

Ara, segons la biografia de l’autor que consta al llibre, potser ell tampoc va aprendre molt de la seua experiència, ja que va col·laborar amb la dictadura de Trujillo a la República Dominicana.

“Entonces, si no haces canciones de amor y no te metes con las fuerzas de ocupación, ¿tu, que coño cantas?”

Un guàrdia civil al cantautor Roger Mas.

Aquesta i moltes altres coses són les que ens conta el cantautor solsoní en aquest llibre que va escriure l’any passat. Tot en capítols seguint un ordre alfabètic, on a més estan les lletres d’aquestes cançons inclassificables per a aquest membre de la Benemèrita. I és que ell és així, fa el que vol i ho fa bé. Des de que el vaig descobrir a Girona al curs 97-98 gràcies a un amic comú (que per cert, surt al llibre) l’he continuat seguint, i l’he pogut conèixer personalment en alguna de les meues visites a la capital del Solsonès, i sempre ha intentat fer coses noves, no encasellar-se. Et poden agradar més o menys, però no crec que ningú puga discutir la seua qualitat.
Per cert, enguany ha tret nou disc: Parnàs.

No vos deixeu enganyar per títol, no és cap lectura nostàlgica d’aquells temps. La nova novel·la d’Alfons Cervera és una dura crònica de la repressió franquista i més concretament del que passava a la comissaria de Via Laietana (avui només oficines, com diu al relat. Una manera mes d’intentar esborrar la memòria).
El concert del Beatles és només l’excusa per iniciar un viatge cap a l’infern de la dictadura de dos joves d’un poble de la Serrania valenciana i per poder estructurar la narració en capítols, cadascun correspon a una cançó del repertori d’aquell mític concert a la Monumental. Ara no espereu un narració de fets lineal, aquests són narrats a través dels sentiments que provoquen en el narrador, dels seus records, que arriben com ells volen i quan ells volen.
La lectura té efectes col·laterals: tornar a escoltar Beatles i intentat esbrinar el nom del comissari que sí que va existir a la realitat i està prou investigat pel periodista Antoni Batista.
El llibre el va presentar fa unes setmanes el propi Alfons a la biblioteca del meu poble.

Endavant joves, de vosaltres és el futur.

Viatge nostàlgic a un passat que esperem que no puga tornar mai més, la València provinciana sota la dictadura del Caudillo. Potser massa nostàlgic per la meu gust i a vegades un poc repetitiu, i això que té frases i dites prou punyents. La joventut d’un jove universitari que va des del seu poble a la Plana fins a l’acabament dels seus estudis universitaris i el seu descobriment del sexe i del les mentides dels religiosos, tot amb una banda sonora superposada i cantada amb els boleros i altres cançons de moda a l’època.
“Arsenio no sólo me vigilaba. Hacía algo peor: rezaba por mi.”
Potser als valencians ens pot agradar recordar o que ens conten com era la València d’aquella època. I més d’algun ho hauria de saber, ja que sembla que vulguen que tornen aquelles èpoques nefastes. Ara, a un lector estranger no crec que li diga molt. I que voleu que vos diga, personalment veig estrany que uns joves de la Plana parlen en castellà.

“La seva mort (la del president Companys), però també les befes espanyoles que van seguir, van fer que els catalans s’adonessin de la necessitat de presentar un front comú a Londres. I que deixessin de somiar futurs federals i àngels de la guarda ibèrics. L’assassinat i les burles van ser dues bufetades que van despertat de cop les consciències dels que, fins llavors, deien desitjar que Catalunya i Espanya estiguessin fraternalment unides. Les ganes de plorar la mort de Companys i les ganes de vomitat amb els sarcasmes d’uns quants exiliats republicans van ser un remei contra la miopia catalana.” (p. 146)

“És clar, com bé se sap, Churchill no va respectat ni la meitat de la seua paraula. Ell, i Truman, i De Gaulle, que va ser el més implacable de tots, van obligar Catalunya a quedar-se a Espanya, a canvi d’una evolució intitucional que la dotés d’una autonomia ampliada. Una mena de confederació de fer, jurídicament disfressada d’unitat de nou i per sempre inalterable. Així, la nova constitució, per republicana que sigui, és una fortalesa medieval deisfressa de palau de flors.” (p. 282)

Diu Joan-Lluís que ha reescrit la història fent una ficció del que podria haver succeït si Franco haguera entrat en guerra amb les potències de l’Eix a la II Guerra Mundial, i així de pas, obrar la seua venjança personal contra el dictador, fent-lo morir abans d’hora (Em recorda un poc a una narració de Max Aub, La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco). Però després de llegir aquests fragments o altres em pregunte, si la realitat i la ficció no es semblen massa? No es sembla un poc al que ens està passant actualment?
Joan-Lluís ens narra la vida del fictici executor de la vida del Caudillo i de com els esdeveniments personals i polítics el porten a dur aquest magnicidi, però no pot oblidar una de les seues passions: la llengua. Al llarg de tota la narració es veu aquesta passió per la llengua (Recordeu A cremallengua!) amb la feina del protagonista, les seus aficions, les comparacions amb les modalitats lingüístiques al dos costats del Pirineu, o més al sud i això fa que la novel·la no siga només una història ficció sobre uns fets inventats, sinó una manera de descobrir, per als nous lectors que Joan-Lluís pot obtenir després del premi Sant Jordi, que dalt dels Pirineus també hi ha un part del nostre país.

Edició de dues obres inspirades en el mateix personatge (el pirata Misson) i separades entre elles uns 250 anys: el capità Misson, un pirata que va fundar a inicis del segle XVIII una comunitat llibertària a l’illa de Madagascar anomenada Libertàtia.
Mentre Defoe representa el naixement de la novel·la moderna tal com avui la coneguem. La de Burroughs és el contrari, la destrucció de la narració conforme la coneguem i estem avesats. Ací es pot comparar com a partir del mateix tema, aquest és desenvolupat de dues maneres totalment diferents. Ara, personalment, en aquest cas, em quede amb la clàssica. He llegit que Burroughs prenia massa drogues, potser això afecta massa a la novel·la. Que altres més experts decideixen! I no és per l’experimentació, he llegit novel·les ben bones amb maneres de narrar molt diferents de les clàssiques, però aquestes m’han enganxat i amb un poc d’esforç no perds el fil conductor. Amb aquesta no he pogut, massa rebolicada, i és clar, el que no faré, serà posar-me de drogues fins amunt per llegir-la altra vegada.

El que comença sent una història d’amor o d’odi entre dues persones acaba sent una història sobre si creure en Déu o no, i de com açò afecta a la relació de parella entre els protagonistes i amb els altres personatges de la narració. Diuen que a Greene li deien l’escriptor catòlic, que sembla que en aquesta obra i altres intentava convèncer a la gent de la religió catòlica. Doncs en mi, ha fet l’efecte contrari, encara estic més convençut del meu ateisme. Per altra part, l’obra és del millor que he llegit els darrers anys, llàstima que no estiga traduïda al català.
Hi han dues versions cinematogràfiques, una del 1955 amb Deborah Kerr, una del 1999 amb Julianne Moore, les dues britàniques.

Possiblement no és aquesta de les obres més conegudes de l’autor francès, però potser de les completes pels temes tractats: geologia, climatologia, geografia, cinegètica, antropologia, comerç…. Ara tot açò va en detriment dels personatges. No és que no els descriga o ho faça malament, és que tot són bons i valents malgrat les circumstàncies extremes per les que l’autor els fa passar durant la narració.
Jo la vaig descobrir d’adolescent als còmics de l’editorial Bruguera i aquestes passades festes de Nadal vaig trobar el llibre en un mercat de segona mà al meu poble.

Fa temps que vaig llegir “Crim i càstig” en un llibre de la biblioteca del meu poble i aquestes festes de Nadal, en un mercat dels encants em vaig trobar un llibre d’una edició argentina amb aquesta novel·la i la darrera de l’autor, “Els germans Karamàzov”. Ara, aquesta vegada en castellà. L’acabe de llegir, i potser l’hauré de pair durant alguns dies. Sembla que l’autor vol desenvolupar encara més els temes tractats a la primera novel·la i a més explicar-mos diferents maneres que té l’home d’afrontar la seua vida (exactament tres, una per cada germà). Com aquestes va discutint entre elles, a través de la veu dels germans i altres protagonistes i tot això, amanit amb la trama policíaca i judicial de l’assassinat del pare, un individuu, al meu parer, un poc impresentable. El germà major sembla haver heretat el caràcter del pare, però al llarg de la novel·la es veu que no és tant salvatge com sembla. El petit és el de tendències més religioses i sacrificat pels altres, i el mitjà és el racionalista, més europeu que rus, representant entre els tres aquestes tres diferents filosofies per encarar l’existència humana. Potser l’autor ens mostra al llarg de la narració la seua predilecció pel germà petit i un poc menys pel gran, deixant al mitjà,el racionalista, un poc menystingut respecte als altres, però jo no sé la causa. Potser és aquest el caràcter rus de l’església ortodoxa que influeix en l’autor? No sóc psicòleg.

“….Fes una ullada al camí i digues a qui veus:
-A ningú-va dir Alícia.
-Ja m’agradaria a mi tenir aquesta vista! -comentà el Rei queixant-se- Poder vore a Ningú! i a aquesta distància! en canvi jo, ja faig prou en vore a persones reals, amb aquesta llum!
……………………………..
-A qui has avançat pel camí? – va continuar el Rei, acostant la mà al missatger per a que li donarà l’alfals.
-A ningú-va dir el missatger.
-Molt bé -va dir el Rei- aquesta senyoreta també l’ha vist. Així que Ningú camina més lent que tu.
-Faig el que puc -va dir el missatger malhumorat- Estic segur que ningú va més depresa que jo!
-No pot -va dir el Rei- sinó hauria arribat primer”

Seguint amb les lectures de l’escriptor gironí i després de descobrir els Paradisos oceànics de la filla Aurora, descobrisc aquest novel·la escrita a quatre mans entre pare i filla, quan el pare, a al fi, va haver de cedir a les pretensions de la filla de ser escriptora. Sembla ser que quan es va publicar la versió en castellà a l’any 1954 només apareix ella com a autora i això va crear certa confusió sobre l’autoria que la mateixa Aurora es va afanyar a desmentir aclarint l’autoria conjunta de la narració, i especificant que la traducció al castellà si que l’havia feta ella, però fent certs canvis a la narració.
La narració és una aventura a dalt d’un vaixell pels mars del Pacífic sud, el que podria ser la primera novel·la d’aventures marineres com les de Stevenson o London, però en llengua catalana. Narra l’intent del protagonista de retrobar i ajudar a un amic perdut en una illa difícil de trobar, ja que està allunyada de les rutes normal de navegació, i de les penalitats i alegries que passa durant aquest viatge en un vaixell amb una peculiar tripulació.

Des del mes de setembre passat, poc després dels atemptats de Barcelona i coincidint amb els fets d’abans i de després del referèndum del primer d’octubre em varen entrar ganes de tornar a llegir aquest clàssic de George Orwell. Volia comprovar com l’escriptor anglès encerta molts anys abans la manera de com els mitjans de comunicació espanyols estan utilitzant el llenguatge per a aconseguir demonitzar als polítics catalans, una espècie de neollengua orwelliana adaptada al nostre conflicte. Potser no hem arribat als extrems que descriu Orwell d’aquesta societat super-controlada, exageració de l’estalinisme i del nazisme, però l’ús interessat i capritxos de les paraules i la política dels mitjans de comunicació s’apropa prou al que passa a l’Oceania fictícia on viu el protagonista.
Ara aquest ús malvat de les paraules no és només exclusiu del cas català, només cal vore com tracten a una noia violada per un grup de salvatges, intentant fer-la sentir culpable a ella de fet.

Sembla que el veritable protagonista d’aquests novel·la de John Steinbeck no siga la peculiar parella protagonista, sinó la gran depressió americana dels anys 20 i la gran ferida que va produir aquests al Somni Americà que era el que cadascú amb la seua feina podia viure bé en un paí amb llibertat. El somni dels protagonistes de tenir la seua pròpia granja que li haguera agradat al pare del pàtria, Jefferson, que no es materialitzarà.Com diu en un dels personatges, tots volem un tros de cel, però això és impossible.
Una relat amb que l’autor intenta descriure i defensar a molts pagesos americans que es varen quedar sense res de la nit al mati, i que intenten refer la seua vida sense aconseguir-ho en la majoria dels casos. Una narració escrita d’una manera molt dialogada, de manera que sembla ja feta per poder adaptar-se a alguna obra teatral o per fer algun guió cinematogràfic (hi ha una versió cinematogràfica del 1992 dirigida per Gary Sinise), com també va fer John Ford amb la més coneguda El raïm de la ira.

Una altra història de l’autor francès que vaig llegir en còmic quan era adolescent es aquest relat sobre com un miner molt tenaç (o cabut que dirien al meu poble) recupera una antiga explotació minera que en teoria ja estava esgotada. Els protagonistes s’hauran d’enfrontar a un estrany enemic, però rebran l’ajuda d’una inesperada aliada.
En aquesta novel·la, Verne, ens fa una lliçó simultània dels coneixement sobre la mineria del carbó i sobre el país on està ubicada la trama, Escòcia. Ens descriu la zona minera on es desenvolupen els fets i les llegendes escoceses sobre éssers estranys que habiten els Lowlands tot integrat en la trama del relat. També introdueix moltes referències a escriptor Walter Scott, potser Verne era un dels admiradors de l’escriptor escocès?