Entre el Túria i el Ridaura

Aquesta vegada he tardat en llegir la darrera novel·la de Ferran Torrent, que és una segona part de l’anterior, potser una trilogia? Ja ho desvetllarà l’autor més endavant. La novel·la torna a ser una de les seues novel·les negres d’ambient valencià, però ambientada als darrers dies de mandat del PP a casa nostra i és clar, ix a més de la trama “negra”, la corrupció política i com afecta aquesta a la societat. Personatges nous, que ja venen de la darrera novel·la es barregen amb els antics que van deixant pas a aquest nova fornada de caràcters de la societat valenciana creada per l’escriptor de Sedaví.
No defrauda als fans de Torrent, i continua amb els seu humor tan característic. Però potser després de la trilogia de Gràcies per la propina, esperem més d’ell i ens defrauda un poc si esperem trobar el mateix nivell de connexió amb tota mena de públics que va arribar a assolir amb les aventures dels germans Torres.

La setmana passada feren una petita fira del llibre al meu poble i vaig trobar un petita editorial de Riba-roja de Túria i entre les seues obres vaig trobar aquesta edició d’una obra de teatre sobre els presoners espanyols al camp de concentració de Mauthausen. És una obra petita però molt colpidora i crec que reflexa bé els patiments dels que varen passar per allà, patiments al mateix camp i que els acompanyaran després al llarg de la seua vida. El títol de l’obra és el d’una cançó d’amor que s’havia fet famosa abans de la guerra, i que els nazis que governaven el camp obligaven a tocar i a escoltar als presoners durant les desfilades prèvies a les execucions del presoners rebels o que havien intentat escapar. S’ha de ser molt maquiavèl·lic per obligar a passar als que anaven a morir i a la resta de presoners a escolar (i alguns a interpretar-la) aquesta tendra cançó en aquestes circumstàncies. Ací està uns dels absurds de l’obra, mentre un presoner escolta aquesta cançó, per a ell convertida en cançó de mort, la seua parella l’escolta amb l’esperança d’un retorn.
Ara,sobre el que volia incidir més on es va estrenar l’obra, a França i traduïda al francès. Un autor espanyol, de Madrid, per estrenar una obra sobre els presoners republicans a Mauthausen, ha d’anar a estrenar-la a La Rochelle! Això diu molt sobre la mena de país que és Espanya i no es de d’estranyar que molts no vulguem continuar en ella.

https://www.youtube.com/watch?v=UWKUkuv8KLU&feature=share

Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:

Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
ser llei del món.
………………….
No, aquesta no. Aquesta és de Raimon. És aquesta:
Ara que estem junts, encara,
i que et puc sentir l’olor
i el somriure de la pell
protegint-me de la por,
……
Petites confusions a part, aquesta és una bonica novel·la de l’autor de L’amor fora de mapa. Una visió de l’exili republicà diferent, la visió que té un nen que ha de fer-se gran abans d’hora. Un xiquet que és pensa que és un animal, un salvatge en oposició al seu bessó, més sensible, culte, però més dèbil, però que al llarg de la narració anirà descobrint que no és així, que les persones no són o blanc o negre, que tenen matisos, i ell no se n’escapa.

La confusió inicial tampoc és cap confusió. El relat dels fets al camp d’Argelers, amb molts tocs d’humor negre, també ens recorda les coses a les que hem de dir un NO Raimonesc ben gran, com els fets d’aquests dies al nostre maltractat país.

Ja feia temps que havia escoltat parlar d’aquest llibre a la premsa (no recorde si l’Avui, El Punt, o l’Ara), però l’edició que recomanaven estava esgotada feia anys. Gràcies a l’editorial Adesisara, el podem trobar de nou a les llibreries, i només cal agraïr a aquests valents editors per tornar a posar en circulació aquesta petita joia amb la que, a través de les sueus pàgines, viatges de Tunísia a la Sicília d’inicis de segle XX, d’una manera que sembla acostar-se més a la poesia en alguns fragments, que no a la prosa de viatges. Un gran descobriment d’aquest escriptor que ens han tingut amagat o oblidat durant molts anys. Mireu com comença i com justifica el títol del llibre:
“Diuen els geòlegs que, en èpoques remotes, una mena de passera, sobreeixint de les aigües, migpartia la Mediterrània en dos llacs: el de ponent i el de llevant. De Calàbria a Tunis, per un pont de roca viva, les espècies animals anaren i vingueren de l’Europa a l’Àfrica; a l’home, tocatardà com és, li ha calgut servir-se del pont líquid. Alguna raó hi ha que la mateixa paraula designi el pont, en llatí, i la mar, en grec.”
Aquest llibre en realitat el va fer con a conseqüència de la preparació d’un altre llibre sobre l’expansió catalana al Mediterrani, però després d’una petició personal d’una amiga va néixer aquesta visió més literària de d’aquestes dues part del nostre mar, on els catalans deixaren la seua empremta. Per cert, a la meditació històrica final, els aragonesos no eixien molt ben parats.
Un dubte, va llegir aquest llibre Lluís Llach abans de composar el seu Pont de mar blava?

Un petit pensament sobre l’educació de l’època (potser encara és vigent en alguns altres àmbits):
“Massa parlen, els llibres, dels imperis militars, i omplen el cap dels minyons amb idees immorals i falses, Si d’imperis cal parlar, valdria més de posar en primer aquells que (com Cartago, Venècia, Anglaterra) basats en el domini de la mar, han fet progressar elements indispensables que són de llur pròpia existència: el comerç, la geografia i la física.”

Abans que Josep Maria de Sagarra visités la Polinèsia i escrivís el seu llibre “La ruta blava”, l’escriptora gironina Aurora Bertrana ja havia fet un viatge semblant i havia deixat les seues impressions per escrit en aquest llibre que vaig trobar al darrer mercat d’encants que es va fer a la rambla de Sant Feliu de Guíxols. L’autora visita les illes de la Polinèsia francesa dedicant cada part de la narració a cadascuna de les illes que visita. No cau en la temptació de lloar al bon indígena, com faria el típic escriptor de best sellers, ja que se’n troben en aquella època. Fins i tot en un dels capítols ens descriu com aquests indigenes passen en pocs minuts de dur una vida diguessin moderna, per fer-se passar per maoris de pel·lícula, ja que s’acosta el vaixell correu i amb ells turistes als que poden treure algun dòlars per poder anar tirant.
Muller molt independent, ho demostra a cada anècdota narrada on ella és normalment la protagonista. Al viatge va acompanyada, però ho sabem per altres circumstàncies, ja que ella en cap moment menciona a l’home o amant en aquell moment que l’acompanyà al viatge (El Sr. Choffat s’havia enamorat de “les meues cames i altres accessoris”).
Aquests dies que tan es parla de religió destaque les seues impressions sobre els missioners que anaven a evangelitzar pels mars del sud. Al capítol on fa un resum de la història de Tahití, ens explica que temps després d’arribar els missioners protestants, arriben el missioners catòlics. Si per als habitants d’aquelles illes ja va ser un gran salt el pas de paganisme al cristianisme (en aquest cas versió protestant), ara que volien els catòlics? marejar-los més? Tot això desemboca en una baralla entre francesos (catòlics) i anglosaxons (protestant) on els més perjudicats són els més innocents. I tot això em fa preguntar-me, perquè aquesta dèria evangelitzadora de les religions cristianes i musulmanes? Perquè els jueus o hindús o altres no la tenen o no es nota tant? No poden deixar a la gent en pau?

Per cert, Aurora és filla del també escriptor gironí, Prudenci Bertrana.

Aquest és un recull de relats curts amb el tema de les obsessions i les manies com a fil conductor: trens, llibres, la llengua, les paraules, el cinema o les persones són les diferents obsessions en dels relats que formen aquest recul: el del senyor que per un problema de memòria té una gran biblioteca amb molts exemplars del mateix llibre, l’illa del tresor; l’obsessió que de posar notes a peu de pagina en un altre dels relats (crítica als que no saben explicar bé les coses o assaig d’una manera diferent de narrat?). Hi ha un altre sobre un xic que sembla que la seua vida es base en totes les pel·lícules que ha vist, i tot narrat amb bona mà per l’escriptor i periodista de Riudellots. Feia temps que anava darrere d’aquest llibre i el vaig trobar en una botiga de llibres de segona mà al carrer Ballesteries de Girona i no ha decebut les meues expectatives.

Dario Fo novel·la la vida del campió alemany dels pesos semi-pesants Johann Trollmann, esportista d’origen sinti, i tots els problemes que va tenir amb els dirigents nazis fins la seua mort en un camp de concentració, segurament a mans d’un kapo envejós per haver-lo guanyat en un darrer combat.
Johann és un prometedor boxejador que va pujant amb un estil de boxa que no agrada gens a les autoritats nazis: no sembla alemany, no entoma cops, balla a la pista. Amb aquestes excuses volen amagar el seu racisme i primer l’impedeixen anar a les olimpíades del 1928 i més tard, ja com a professional li treuen als despatxos el títol de campió alemany guanyat al ring (restituït a l’any 2003 per la federació alemanya de boxa). A partir d’aquest fet comença el seu calvari amb les autoritats, que el portarà finalment, com la majoria de gent de la seua raça als camps de concentració i d’extermini.
A més de la desafortunada vida del protagonista, l’autor també en dona un pinzellades generals sobre la persecució dels gitanos pel règim de Hitler amb personatges tan foscos com el Dr. Robert Ritter, ideòleg del porraimos (holocaust gitano).

Al sisè volum de les obres completes de Josep Maria de Sagarra es troben aquest dos relats totalment diferents un de l’altre. Al primer retrata la vida d’una tieta fadrina de la burgesia barcelonesa amb tots els personatges que hi han al voltant, familiars o no. El segon és una història d’un amor impossible entre un seminarista i un xicona del seu poble, on cap d’ells té una moral exemplar, envolats de personatges que tampoc són molt exemplaritzants. A cadascuna utilitza almenys amb la meua opinió, dos llenguatges totalment diferents, la primera és una llengua més culta i propera al barceloní, a la segona utilitza un vocabulari molt més empordanès i en alguna vegada fins i tot rossellonès (l’únic autor actual que s’atreveix a jugar així amb les paraules és el begurenc Adrià Pujol). Personalment em quede amb el segon relat ja que la zona de Port de la Selva la coneixia prou bé i m’agrada molt més que la part alta de Barcelona. A més, crec que la segona novel·la està més aconseguida que la primera.
Les descripcions de paisatges o les descripcions de personatges (tan exteriorment com interiorment) són més aconseguides al la narració empordanesa que a la barcelonina, i són la part més important d’ella ja que la història principal és una tòpic relat fulletonesc d’amor prohibits per la repressió religiosa del moment.
Sembla que l’autor va tenir problemes per la descripció que fa de Girona a la segona part d’All i salobre, però s’ha de tenir amb compte que en aquella època Girona distava molt de ser la ciutat neta i polida que és ara, Pla al llibre “Girona” també descriu una ciutat molt allunyada de l’actual.

“El Mens sana i corpore sano és una bona màxima per als homes lliures, però no per a qui ha fet vot de castedat. No manquen autors ascètics que aconsellen el cansament muscular a fi de fer fugir els mals pensaments de la carn Això no és exacte per a totes les naturaleses. Durant molts anys m’ha dedicat intensament a la caça escalant muntanyes sense cap resultat, sinó més bé el contrari. M’atrevesc a dir que l’exercici és el principal enemic de la castedat, ja que, lluny d’adormir-les,excita les funcions vitals. La tendència actual, presa de protestantisme nord-americà que aspira a modernitzar la clerecia, pot donar resultats funestos.”
Així expressa la sue retrograda opinió el rector narrador d’aquesta novel·la sobre l’exercici físic i les seues conseqüències. I això que el seu oncle ( o pare?) el feia practicar al gimnàs malgrat les seues opinions. Sort que no no va conèixer a Jane Russell, he he: ( i açò només és una petita mostra del seus reaccionaris pensaments!)
https://www.youtube.com/watch?v=NjcuGeUb-BY

Del còmic a la novel·la, és així com vaig descobrir molts autors i en especial a Jules Verne. A la darrera edició de Temps de flors a Girona, en el mercadet que hi ha al pont de Sant Feliu vaig trobar aquesta novel·la de Jules Verne que ja coneixia en la seua versió còmic que va editar Bruguera quan era xiquet. Ara l’he trobada en un col·lecció de novel·la bèl·lica, cosa que no entenc, ja que no considere aquesta narració ambientada a Grècia durant la guerra de la independència respecte a l’imperi otomà, com una novel·la bèl·lica. La trobe una narració d’aventures en la Verne ens vols transmetre els seus coneixements històrics i geogràfics de la zona, i donar la seua opinió política sobre alguns temes com l’esclavatge (com fa també a Nord contra sud, aquesta ambientada a l’estat de Florida durant la guerra de secessió americana), i tot amb una petita història romàntica pel mig.
A la introducció diu que a Grècia no va agradar molt aquesta novel·la per la descripció que fa d’alguns habitants del Peloponès, però si has viatjat per allà, com vaig fer fa anys en una autocaravana, entendreu de seguida que l’opinió de Verne no era molt exagerada, sinó mireu una de les fotos que vaig fer a Vathia, al sud de la península de Mani.

“o que você não sabe nem sequer pressente
é que os desafinados também têm um coração”

Aquests versos de la cançó de João Gilberto és de les primeres coses que m’ha vingut al cap en anar llegint aquest poemari de l’escriptor i mestre de Nàquera, Alexandre Navarro, i molts vos preguntareu la raó. Doncs senzillament perquè els entenc i m’agraden, i crec que estan ben fets. Poetes com ell o com Joan Castellano i Enric Sanç em fan gaudir de la poesia, ja que com a inexpert que soc en aquest tema, a vegades em costa digerir alguns poemes que intente llegir i em quede amb una sensació d’impotència que em fa preguntar-em si soc un ignorant i no arribe a més amb la lectura de poemes. Gràcies Alexandre per reconciliar-me amb aquesta part de la literatura que he tingut abandonada durant períodes massa llargs. Com a mostra, un versets amb un estil marchià (hi hi, l’adjectiu és meu!):
“Si com aquell que afirmà tan segur
que sobre aquesta pedra
edificaré no sé quina cosa,
sobre aquesta la teua pedra
on seus avui a boqueta nit,
jo edificaré el meu amor,
pacient llosa i encesa mirada.”

He tardat a llegir alguna novel·la del periodista i columnista de la revista El temps, però ha valgut la pena. Una història diferent a això que el gran mercat de best-sellers anomena novel·la històrica. L’autor ens novel·la els darrers dies de la vida d’escriptor il·lustrat francès, i al mateix temps ens explica els problemes que va tenir amb el poder de l’època, tan civil com religiós, i les seues idees sobre la filosofia, la llengua francesa, el teatre, la política, la religió…. En diferents capítols van apareixent altres filòsofs o científics protagonistes del que ara anomenem període il·lustrat i veiem quina relació tenien amb el dramaturg,i de tots em quede amb l’anècdota de que a D’Alembert, els seus detractors el menyspreaven dient que era pitjor que filòsof, era geòmetra! No sabia que la geometria fora tan dolenta!
Vos deixe amb una frase de les darreres pàgines del llibre:
“Ara mateix acabe de llegir una carta on anima els filòsofs que il·luminen amb la raó fins els mussols, a pesar del seu odi innat per la llum.” Desgraciadament, actualment en ple segle XXI, encara queden molts mussols que no es deixen il·luminar per la raó!

Fa molts anys, vaig tenir un parell de còpies d’un llibre-CD que varen donar a la revista El temps titulat “Que diuen els ocells” inspirat en l’obra de Jacint Verdaguer. En aquest llibre es feia incís en el cant de diferents pardals que volen pel nostre país. Ara em sap un poc de greu haver-les regalades.Acabe de llegir un llibre de Josep Maria de Segarra, que també parla dels ocells però en aquest cas fent una defensa de la seua utilitat per a les persones que treballen al camp i per la conservació del boscos i altres ecosistemes; ara diríem un conte ecologista o verd. Els ocells amb la seua gana es mengen insectes i altres animalets que perjudiquen a les collites o la integritat dels boscos, com fa per exemple el cucut amb la processionària. I així van passant al llarg de la narració ocells, com l’oreneta (xirivita al meu poble), el falciot, la puput, el cucut, el picot (o preferiu pica-soques? o pica-pins?), el raspinell, el rossinyol, l’ull-de-bou, la cuereta, la mallerenga, l’òliba, el mussol i el gamarús, que segons l’autor tots són molt útils per la pagès i l’equilibre ecològic (no sé quines paraules utilitzaria l’autor per referir-se a aquest concepte modern).
Bàsicament hi estic d’acord, però potser l’autor oblidava que a d’alguns d’ells també els agrada picar la fruita, o menjar-se les llavors, o potser no recordava haver vist mai espantaocells? Una visió massa romàntica del món dels ocells.

Fa molts anys que anava darrere d’aquest llibre, més concretament des de que vaig veure la pel·lícula de David Lynch. Ara l’he trobat en un mercat d’intercanvi i l’he pogut llegir. Però la pregunta que em faig és: “és una novel·la de ciència ficció a l’estil més tradicional del terme?”. Per mi només té de ciència ficció l’ambientació en un imperi galàctic en el futur amb un sistema polític feudal on els feus són planetes sencers. És una història on es plantegen molts problemes que encara tenim actualment a la nostra societat: ecologia, religió, pacifisme, ….i crec que al estar escrita als anys seixanta abunda una gran proliferació de l’ús de drogues degut a que en aquella època ja començaven a fer-se perillosament populars.
No sé si l’autor en prenia o no, però sí puc dir que va tenir una gran imaginació per crear tots aquests mons que descriu a la novel·la, cosa que t’obliga a consultar el petit diccionari que hi ha al final del llibre. En aquest diccionari, que jo vaig mirar al final de la narració, descriu coses que no recorde haver vist al llarg d’ella, potser perquè ja pensava utilitzar-les en les seqüeles que va fer posteriorment?

Compartisc l’opinió de Joan Daniel Bezsonoff, com pot ser aquest novel·lista tan desconegut amb la quantitat de fem que es publica per aquest món de Déu? Gràcies a ell el vaig descobrir a Memòries d’un porc, i ara també m’ha fet descobrir la seua segona novel·la, que potser no arriba al nivell de la primera, però que val la pena llegir per gaudir del seu humor negre. Només per les Instruccions d’ús ja la val pena obrir el llibre i llegir les primeres pàgines d’aquesta novel·la negra valenciana. I si voleu un crítica millor que la meua llegiu a Joan Daniel.
Benet torna a casa abans d’hora i es troba amb una situació desagradable, així comença la narració. Després al llarg dels capítols i els apèndixs, l’autor va narrant els fets i les sensacions que té el protagonista després de cometre un crim i com es planteja el seu futur. Al contrari de la gran novel·la de Dostoievski, no hi ha cap policia pel mig que tracte de cercar al culpable, i per tant, en la meua opinió, el final queda un poc obert a dues possibilitats. Cada lector tindrà la seua opinió, potser l’autor ens ho pot aclarir. I una altra diferència amb Crim i càstig és que la narració no és lineal en el temps. Als capítols narra els fets i als apèndixs les possibles raons d’aquests fets. Aquests es poden llegir a bé al final dels capítols, com he fet jo, o intercalats, com també està indicat a les instruccions d’ús. No crec que hi hagi molta diferència entre una manera i l’altra, gaudireu igual d’aquest relat breu de l’escriptor i professor de matemàtiques saforenc.

“Hom s’abstindrà d’administrar-lo a pacients amb demostrada al·lèrgia a la lectura i els seus derivats” (Contraindicacions)