Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, perquè em sembla que s’ho val (i si detecteu alguna imprecisió en la traducció de l’italià al català la culpa és tota meva: l’he feta jo en pla autodidacte).

121 coses boniques

La primera cosa bonica del dimarts 23 d’abril de 2024 és la publicació del llibre que aplega 121 coses (vistes, sentides, llegides, viscudes o pensades) que he seleccionat entre les que he escrit al llarg dels cinc anys que ja té aquesta secció. (*)

En els primers mesos de 2019 vaig canviar de casa per trentena vegada. Des del lloc on ara em desperto es veu una albada espectacular: la primera cosa bonica del dia. Vaig pensar que, d’alguna manera, l’havia de compartir amb qui em llegeix. Contemplo la vida en positiu. Busco un senyal que encengui el dia, una sinècdoque perduda en el mar de la quotidianitat viscuda: la frase d’un llibre, l’escena d’una pel·lícula, una cançó, un gol de taló, una història que d’una altra manera hauria passat desapercebuda, una idea, el racó poc conegut d’un edifici, un gest, el silenci d’un polític, el somrís d’una mainadera, una cosa bonica. La primera.

Per a mi és un exercici gairebé terapèutic: m’ajuda a creure que hi ha un munt de coses dignes de ser salvades i que (com diu Kurt Vonnegut) només cal que els fem cas. Cadascuna d’aquestes petites espurnes és un indici, i si les agrupem en una quantitat prou elevada ens poden servir com a demostració de com gestionar el destí a favor de la humanitat i de nosaltres.

La resta, com sempre, és en els ulls de qui mira. I si les mireu bé, veureu que n’hi ha.

(*) Vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

No, gràcies

La primera cosa bonica del dimecres 24 d’abril de 2024 és un manament laic per a aquest temps tan ple de trampes: no deixis que t’enredin, sigui per la raó que sigui.

Et telefonen del ministeri de les correccions, de la fira de la pàgina en blanc, de la triennal de la pàtria sempre estimada, de la institució que tot ho capgira, de la ràdio publicitària. Et fan un encàrrec, pagat, per l’estimació que et tenen, per la teva independència de judici, pels teus valors demostrats.

Que no t’enredin. Encara que tinguis fills, que no rebis cap subsidi, que en el temps de la Covid hagis facturat zero o que es necessiti una veu amb un pensament diferent pensa que en cada oferta que t’arriba ni la teva ambició ni, fins i tot, la teva necessitat, justifiquen un sí. Pensa que el temps va passant però que tu t’hi quedaràs i hauràs de justificar-te, amb tu mateix més que amb qui vindrà després. De res et servirà dir: tothom feia el mateix, no semblava que fos pecat mortal, en el fons no ha tingut tanta importància.

Tu sabràs, com ja saps ara, el que hauràs de fer, però sobretot el que NO hauràs de fer.

 (si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Allibera-ment

La primera cosa bonica del dijous 25 d’abril de 2024, festa de l’Allibera-ment (*), és donar a l’aniversari un significat afegit que, de fet, es troba en la mateixa paraula (**). Certament amb el pas del temps la idea de ‘festa’ ha canviat. Ara que ja tenim una història al darrere les nostres són festes de la memòria, com-memoracions. Al principi tenien una funció propiciatòria: no les celebràvem, les desitjàvem. Però en aquest 25 d’abril més enllà de recordar el que va passar el 1945 fóra bo que invoquéssim noves maneres d’alliberar-nos: del govern de dretes, de l’amiguisme de tots colors, de la TV pretesament pública al servei dels que són al poder, dels qui criden darrere de la pantalla, dels Putin-Orban-Milei-Trump i de tots els que volen assemblar-s’hi, del desig insà de tirar cap enrere el rellotge de la història cancel·lant drets adquirits, dels ‘reality’ que no s’assemblen a la realitat i de la realitat que s’assembla als ‘reality’, dels cínics vocacionals, dels indesitjables universals, de la in-èrcia i la in-acció. Per alliberar-se calen accions, ho diu la mateixa paraula (**): vols ésser lliure? Mou-te.

(*) El 25 d’abril és la festa nacional d’Itàlia; en diuen ‘Festa de l’Alliberament’ i commemoren la data de l’any 1945 que va ser alliberada dels nazis i els feixistes (vegeu aquí)

(**) En italià ‘alliberament’ és ‘liberazione’ i Romagnoli juga amb la paraula, la descomposa i reflexiona sobre la segona meitat: ‘azione’ (‘acció’)

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!