Pols d'estels

Un guàrdia civil és assassinat a la vall de Cardós una nit de neu del 1965. Les causes i les conseqüències del crim travessen un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior. La vida dels habitants de la vall es transforma. S’hi respiren aires nous, la guerra queda lluny, arriben la televisió, el sis-cents, el turisme, el twist i el biquini….L’estiu és l’època de l’any en la que tinc més temps lliure per poder llegir aquells llibres que esperen pacientment ser llegit en la lleixa de la biblioteca. La novel·la de Ramón Solsona, Allò que va passar a Cardós, n’ha estat l’afortunada enguany. Després de l’èxit de L’home de la maleta, que tant em va agradar, volia tornar a llegir la prosa detallista, plena de matisos, captant els parlars especials de la gent del carrer, els protagonistes de la novel·la que tenia entre mans.

I és que Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, una llarga de falses entrevistes (o no) de la periodista Maria Emília Catarineu a la gent que va viure a la Vall de Cardós durant els anys 60 del segle passat i que va participar d’una manera o altra en la construcció del gran complex hidroelèctric de la Vall de Cardós.  A semblança del que es va fer durant els anys 10 i 20 del segle XX a la Vall Fosca, però a un nivell estratosfèric, es van interconnectar els llacs glacials de l’alt Pirineu, com el de Certascan, Romedo de Dalt i de Baix per més de 50 km de canonades subterrànies per conduir l’aigua i turbinar-la a les centrals subterrànies de Tavascan Superior i Inferior (novembre de 1971), Montamara (1974), per acabar a la central de Llavorsi (1966).

Durant el temps que duraren les obres fins a 10000 treballadors de tot l’estat, 2500 persones l’any 1965, estigueren perforant túnels, que començaven per les “ventanas”, pous verticals a diverses alçades del túnel projectat, per tal d’introduir-hi maquinària, com a ventilació, enllumenat, etc.

De molts racons de l’estat, però sobretot d’Andalusia, venien treballadors qualificats que havien treballat en mines, però també gent sense qualificació, moltes vegades sense roba adequada per a un clima rigorós com el del Pallars. Els miners eren els millor pagats perquè eren els que s’arriscaven més. Perforar metres i metres de roca, metre i mig al dia de vegades, amb martells pneumàtics però sobretot amb dinamita, no era fàcil i era, a vegades, causa d’accidents per despreniments o per explosió d’algun cartutx de dinamita no explotat en una voladura anterior. Els accidents solien ser sempre greus.

I entre aquestes històries d’herois anònims, l’ombra ubiqua del franquisme ho cobreix tot. La Guàrdia Civil vigilant els nouvinguts en busca de subversius i el mossèn d’idees preconciliars preocupat per les perversions que du la modernitat. I com una mena de gran trencaclosques, l’autor va encaixant les peces amb unes històries que s’entrecreuen i que ens ofereix una novel·la amb dosis d’intriga, història i també amb alguns elements romàntics. La vida als Pallars era dura però malgrat tot la vida s’obria pas per als joves arribats a aquest món nou. Joves que a la novel·la són sobrepassats per esdeveniments inesperats com una relació sentimental prohibida i perillosa en aquell temps.

En definitiva Solsona ens conta que la vida no la podem planificar, que ve com ve i que depén d’esdeveniments moltes vegades aliens a les decisions de prenem. Decisions encertades a vegades, desencertades d’altres. Aquesta és l’experiència de la vida.

M’ha agradat molt la descripció acurada de les poblacions de la Vall de Cardós l’any 1965. Poblacions menudes crescudes de manera sobtada per l’allau de treballadors forans que viuen tanmateix apart, en campaments especials. Carrers sense empedrar plens de merda de vaca, camins polsosos, comunicacions lentes i molt perilloses. I inesperadament també es parla d’enllumenat públic i contaminació lumínica. En descriure especialment Ribera de Cardós (en la novel·la Noguera), s’hi explicita que només tenia un punt de llum:
” Era negra nit i en aquella època només hi havia un fanal a Noguera, a baix, a la carretera, a prop del til·ler on s’aturava el camió de la llet cada matí“. pàgina 388.
Així que l’enllumenat en aquell moment era fruit d’una necessitat econòmica. Es posava fanal només on el camió de la llet recollia el líquid preciós de la vaca de casa.
Més endavant, passats els anys, ja en la dècada dels 80 es descriu la transformació del poble i s’hi veu el canvi:
“Els carrers estan empedrats i això es veu al primer cop d’ull perquè no tenen aquella capa de fem que els cobria sempre. Hi ha fanals.” La millora dels carrers i l’enllumenat públic, com a símbol del progrés.

En resum, un llibre ben recomanable.

Més informació:

”Allò que va passar a Cardós”, de Ramon Solsona, guanya el 18è Premi Amat-Piniella