Entre el Túria i el Ridaura

Ja ho diu ella al “Prec” inicial del llibre: “Oh tu, l’escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol,  la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d’ulls somiadors i llavis tristos!………………Mes ara, plega, plega, que ni et vull ofendre ni tu deus ésser cap Isabel d’Hongria per recrear-se en l’esport divinal de veure llagues i acaronar la ronya que es troba corrent per la terra aspra, ben lluny de les grans urbs.” Perquè aquesta no és la visió idíl·lica i pastorívola que molts podien esperar, sinó la cruenta realitat d’un món salvatge que té els seus propis problemes i maltractat per tots (“Aquesta és un aplec de pedruscalls…”). Això sí,les dotze històries estan narrades amb una gran elegància i amb una riquesa de vocabulari brutal (ara, potser que siga per culpa nostra, per haver oblidat moltes paraules).

La segona part de llibre, Caires Vius, és més o menys del mateix estil, però ja amb diferents ubicacions.

Recordant els conceptes de lògica amb el fil conductor d’un descendent de detectiu creat per Arthur Conan Doyle.

En aquesta novel·la no només trobaràs una aproximació a la figura d’Isabel de Villena, trobaràs també un descripció de la ciutat de de València a la seua època i d’alguns dels fets més rellevants que hi varen succeir en ella o al voltant de la família reial dels Trastàmara. És un biografia novel·lada de l’escriptora i abadessa amb part reals i parts fictícies, com tot el referent a la seua mare de la que no se’n sap res, i amb uns cert tocs de genere fantàstic amb l’aparició d’unes donzelles celestials i un dimoniet que fan de les seus per dins del convent de la Trinitat.

Al mateix temps que es desenvolupa la vida de l’abadessa ens va explicant el procés d’escriptura de la seua obra, el Vita Christi, i les intencions de l’autora en escriure’l. Obra que queda inacabada i que la seua successora en el càrrec d’abadessa fa imprimir i publicar.

En acabar he pensat: Massa protagonisme femení per a cert individus que ara corren per la capital i que segurament ara declararien l’obra sor Isabel de Villena com a “feminazi” o alguna barbaritat semblant.
Més informació:https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/48192/isabel-de-villena-lha-fet-rosa-sanchis-lha-compost-isabel-escrigue-lo-llibre-de-rosa-sanch

Jo he servit al rei d’Anglaterra i jo he servit a l’emperador d’Etiòpia, de mestre a deixeble. De com un aprenent de cambrer es vol convertir en milionari a l’Europa d’entreguerres i de com ho aconsegueix d’una manera molt surrealista mentre l’autor ens va posant de fons els principals fets ocorreguts al seu país: la fi de l’imperi austrohongarès, els meravellosos anys 20, l’ascens i caiguda del nazisme i la incorporació  de Txecoslovàquia dins del bloc comunista.

Jo confesso, el violí d’Auswitch i ara El violí d’en Lev, tres novel·les al voltant d’aquest instrument musical que val la pena llegir. La darrera no és exactament una novel·la, ja que és el recorregut que fa l’autora per intentar esbrinar l’origen d’un violí que l’ha captivada pel seu só. En aquest intent de reconstrucció ens fa un recorregut per part de la història europea des del segle XVI, quan es varen començar a construir el primers violins (tal com ara els coneguem) a Cremona i la seua expansió per tot el continent. Jueus, gitanos, nazis, comunistes, emperadors, aristòcrates, músics, lutiers, van passant per les pàgines del llibre per intentar donar un solució a l’origen del violí, cosa que no serà fàcil.

Per més informació:

https://www.vilaweb.cat/noticies/vida-violi-historia-europea/

Durant el passat folkestiu organitzat per l’Ateneu de Bétera vaig trobar aquest vell (2012) sobre les vivències de l’autor durant el temps que va estar fent classe a Nova Anglaterra, més concretament a Providence. Més enllà de les descripcions sobre el funcionament de la Universitat allà o de l’oratge hivernal que va fer aquell any, em quede amb la descripció de la situació política i social dels Estats Units d’aquells anys i les comparacions que fa amb la societat valenciana del moment o durant la transició (no vos perdeu el capítol dedicat al Tea Party).

Es estrany que estant prop de Boston, parla d’alguns esports i no diu res dels Boston Celtics, l’equip de mític Larry Bird.

I per acabar, visca el Barça i Frank Sinatra!

Viatjar a Síria a descobrir el país i redescobrir els orígens de la civilització occidental i et trobes una guerra i refugiats que fugen, un drama del que no som innocents els occidentals. Cristina Àlvarez ha reflectit aquests sentiment contradictoris i actuals per a vergonya de la humanitat al llarg dels 24 poemes que formen aquest llibre. Jo personalment recomane el titulat “Mosaic de la guerra”, on en un poema l’autora ens fa arribar tots aquests sentiments: la guerra actual, el esplendorós passat romà i la mitologia grega:

“Mentre Síria agonitza reneix Roma

que ressuscita Grècia en un miratge

de nimfes i amazones venerant

Neptú i les ones, Troia i el poder.”

“Aquesta novel·la s’inspira en fets i en personatges reals, a qui l’autor ha atorgat una vida privada i un discurs imaginis. Tot i això, aquesta és una veritable història russa.”

Vadim Baranov si que existeix, però amb un altre nom i recomane la lectura d’aquest llibre a tots aquells que encara defensen al sàtrapa de Vladimir Putin o al seu estimat Stalin. Cinisme, hipocresia i tot el que pugues imaginar passen al llarg d’aquesta ficció, que com diu l’autor a l’inici no s’allunya molt de la realitat.

“– Saps el que deien els moscovites de la Lubianka a l’època de L’URSS? Que era l’edifici més alt de la ciutat, perquè des dels seus soterranis es veia Sibèria.“

Als anys 98, 99 i 2000 vaig realitzar tres cursos a Sant Feliu de Guíxols organitzats per la Universitat de Girona, dos de cinema i un sobre la història del jazz. Als cursos de cinema la majoria dels ponents eren de col·lectiu de crítics de cinema de Girona, i entre ells l’Àngel Quintana. Allà vaig començar a desintoxicar-me de la dependència de la Cartellera Túria de València i vaig descobrir que a més dels Albatros (València) o el Verdi (Barcelona) hi havia altres temples cinèfils: el desaparegut cinema Modern a Girona, el petit cinema Truffaut, la llibreria 22 de Guillem Terribas, o el Museu del cinema de Girona, o val la pena visitar moltes de les exposicions temporals.

Llegia al Punt o a altres diaris els crítiques de gent com Guillem Terribas , Imma Merino, Àngel Quintana i Salvador Montalt, que varen participar, si no recorde malament, com a ponents als dos cursos que vaig realitzar al monestir de Sant Feliu de Guíxols, però mai havia llegit cap llibre d’ells  i quan vaig veure aquest d’Àngel Quintana amb aquest atraient títol amb regust cinèfil vaig comprar-lo i l’experiència no ha decebut gens. Recórrer el París dels anys 80 amb els ulls cinematogràfics de l’Àngel ha estar una bona experiència plena de records, tan cinèfils com literaris o musicals.

Acabe el cicle de Cassana amb el tercer volum, el darrer a publicar-se, que aplega els anys de la guerra civil amb els mateixos personatges que protagonitzaren els segon volum.  Com  sempre, la ressenya inicial dona un idea del que llegiràs en aquest volum:

“Els homes, no contents de tanta discòrdia com llurs interessos causen, es fan encara més mal per interessos quimèrics i per absurditats inintel·ligibles”, Voltarie.

Per connectar amb les altres dues obres, l’autor va recuperant personatges de les altres (evidentment el més joves) en papers secundaria i així tenir una visió global dels tres volums que vans des de l’inici del segle XX fins a l’exili al 1939.

Els llibres són de la biblioteca de l’institut.

“Nosaltres amb petites descansades, encara cantàrem una mica més, fins que, pràcticament esgotat el curt repertori, cloguérem el recital orfeònic amb el cant de La Internacional. Dissortadament, tot en castellà. Tot es feia per la justícia, per la llibertat…però com si nosaltres no existíssem.”

Hi ha que salvar Espanya! I a nosaltres qui ens salva?

En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:

–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.

-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1

-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.

Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:

-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.

Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.

Continue amb la segona part del cicles de Cassana, un conjunt de tres novel·les escrites per Enric Valor i editades per Tandem al anys vuitanta del segle passat i que segons els experts és la seua gran fita dins del món de la novel·la.

Si la primera parts, Sense la terra promesa, està ambientada als primers anys del segles XX (al voltant de la  I Guerra Mundial), aquesta després d’uns capítols introductoris els protagonistes ens porta als mesos previs al cop d’Estar feixista del general Franco i com açò afecta a la vida del petit poble de Cassana i voltants.

Però  no espereu grans fets i grans epopeies, com a l’anterior novel·la per a l’autor l’important no son els fets històrics o mes novel·lescs, sinó els personatges, les seues reaccions i el paisatge que els envolta. Si la primera novel·la la inicia amb una cita de Walter Scott on deixa clares les seues intencions, en aquesta ho fa amb una altra cita de d’Edmond de Goncourt:” He fet allò que he pogut per acabar amb el novel·lesc i transformar-ho en una espècie d’autobiografies, de memòries de gent que no tenen història.”

Ara, falta Enllà de l’horitzó.

La veritat és que aquest senyor fictici i el seu pare real mai deceben al lector i, en aquesta edició, en la nostra llengua gràcies a Andana editorial i a Victor Labrado de traductor.

Estem davant d’una atractiva història per a joves on l’autor intenta acostar al joves actuals a la mitologia valenciana clàssica de monstres que s’usaven per espantar a les criatures. Agil i amb moltes picades de l’ullet a la música valenciana actual (fins i tot l’autor ho reconeix al final de llibre) potser pot tenir èxit entre els joves que actualment emplenen els concerts de diferents grups musicals com La gossa sorda, Aspencat, Mireia Vives, el Diluvi…o altres no tan joves com Sis veus.

L’únic defecte que li trobe és l’abús amb paraules com cego, que no és que no siguen correctes, però hi ha alternaves més correctes o la visió de país basada només en la visió espanyola de les comunitats: per ell Morella és al confins del regne! com si el que hi ha més al nord  no foren països que estaven sota el mateix rei i foren un altra cosa que sembla prohibit nomenar.