Entre el Túria i el Ridaura

Colpidora història basada en un dels fets més repugnants del feixisme que en va tocar patir en aquest país: el robatori de nadons per fer negoci amb les adopcions. Negoci que sembla que tenia butlla entre les autoritats franquistes. Però més que amb la història del mare a la que li roben el fill, la del mateix fill i els personatges que els envolten, el que més colpeix, en la meua opinió, és el franquisme o nacionalcatolicisme de fons. Com aquest influeix a la vida, les reaccions i el caràcter dels personatges: els pares i familiars de Carmeta, preocupats pel que diran, un mili que lleva anys de vida al pare de la criatura, la hipocresia de les classes benestants al València, la fam i la misèria que fa una persona cerque tenir ma d’obra barata enlloc de fill i les conseqüències que això tindrà la personalitat del nen robat, i moltes sensacions més que tens en llegir la novel·la.
Més d’alguns que tant enyoren darrerament el feixisme franquista haurien de saber més sobres aquest tema. Potser aquesta història és una ficció, però recordem que sempre la realitat la supera.

Petita història fantàstica amb dones d’aigua ambientada a les illes Columbretes on un nen fa amistat amb un fotògraf anglès que intenta fotografiar aquests éssers fantàstics. Ràpida i fluïda de llegir, potser per això la recomanen coma lectura per preparar les proves del B2? on molts dels que s’hi presenten no han tocat un llibre en sa vida, i més escrit en català. Trist.

Crec que aquest és el llibre més personal dels que he llegit d’Alfons Cervera, molt més que el que va escriure sobre el seu para fa uns anys (Otro mundo). Un íntim Alfons ens desvetlla la relació que té amb el seu germà però sense deixar d’incidir amb la història passada i els fets polítics del passat. Potser al poble ja s’haurien de plantejar fer alguna ruta literària amb els llocs, ficticis o no, on es desenvolupen les narracions de l’escriptor?

A vegades s’arrisquem al triar un llibre i en aquest ho vaig fer ja que no tenia cap referència prèvia i el resultat ha esta agradable i, com és un recull de narracions curtes, variat amb les sensacions. Jo no sé si el premi és merescut o no, per això ja estan els especialistes, però la seua lectura no decep. Per mi la bona notícia és una altra: per fi algú al meu poble ha estat valent i ha posat a la venda llibres en català per adults! no només els llibres juvenils de lectura a les escoles o instituts! i aquest ha estat la Papereria Miquel. Així que: Gràcies Miquel i sort amb la proposta!

Es pot recórrer Xàtiva de moltes maneres i això poques ciutats ho poden dir. La pots recórrer físicament i jo ho he fet amb bons guies (Teresa, Carles, Petúnia, Juanra,…) i bona companyia:carrers,castell, història i records, cervesa socarrada i arrós al forn, arnadí….. Però també la pots recórrer amb cançons: Raimon, Feliu, Pep,….O amb la literatura: Toni Cucarella i ara Ivan Carbonell, que ens l’apropa amb aquesta nova aventura dels seus personatges juvenils d’altres històries ambientades per terres valencianes.
Els protagonistes de les primeres novel·les ambientades a Cocentaina o en viatge de fi de curs a Andorra, ja han acabat el batxillerat i mentre esperen saber les notes de les PAU es traslladen a Xàtiva a passar uns dies, una ciutat on ja comença a fer la famosa calor típica d’allà. Aquest no poden evitar posar-se en embolics i després de conèixer la llegenda del roder Coloma comencen a investigar a vore si poden trobar una joia amagada en una de les moltes fonts de la ciutat. Tot això amanit amb la poesia d’Estellés o les cançons d’Obrint pas, Feliu Ventura i uns estranys records del viatge de fi de curs a Mallorca.
Per cert, apareix Toni Cucarella fent de guia en una excursió nocturna i altra gent coneguda del món literari valencià. I pot ser a mi, aquesta vena nostàlgica em fa no ser gens imparcial a l’hora de jutjar i agafar-me cada llibre de l’Ivan com una agradable sorpresa que mai em decep.

Gràcies a una companya de feina he pogut aconseguir aquest llibre d’Alfons Cervera que semblava esgotat.Fa temps que la buscava i no la trobava i volia veure com Alfons retrata el món del guerrillers per les muntanyes de La Serrania. L’autor ens conta una història sobre uns idealistes que continuaren la lluita contra el feixisme des de la clandestinitat de les muntanyes, on a la guàrdia civil li costava entrar. Però no ho conta a la manera tradicional,de manera lineal amb un clar començament, nus i desenllaç. Alfons ens narra petites històries personals dels protagonistes i el seus coneguts, el les que a més dels fets, ens descriu els seus sentiment i reaccions enfront de les injustícies i barbaritats dels feixistes. Petites històries que conforme vas avançant amb la seua lectura van donant coherència a un fil argumental amagat que acabarà amb la mort de molts del protagonistes o amb la seua fugida a l’exili, amb la decepció de no rebre l’ajuda que esperaven i l’esperança que el temps els posarà al lloc que es mereixen, cosa que encara hi ha gent que intenta evitar i amagar perquè les generacions d’ara no coneguen el que va passar i seguisquen adormides, sense reaccionar contra les injustícies d’un estat hereu d’una dictadura feixista: La història l’escriuen els vencedors! Fem per canviar-ho!

Contarelles? i no rondalles? Sí, Enric Valor utilitza aquest nom per aquests petits relats curts, ja que s’allunyen del món fantàstic de les rondalles i aquestes contarelles estan basades en anècdotes o fets reals succeïts a les comarques del sud del País Valencià cap als anys 30 del segle XX. És la darrera obre escrita per l’autor de Castalla i trobe que, malgrat que no són del genere rondallístic per inspirar-se en fets reals, la manera de narrar-les s’hi acosta i es fan agradables de llegir per tots els públics, sobretot l’adult que ja coneix la situació política i cultural de l’època.

Vaig agafar aquesta novel·la del departament de català de l’institut per llegir-la i no m’ha decebut. Un entramat policíac al voltant de la mort i conseqüent elecció d’un nou Papa, tot conduït per l’estranya desaparició de l’anell del pescador, l’anell que simbolitza el poder papal i els seus orígens. La narració està composta per dues històries paral·leles que transcorren en èpoques diferents, però amb punts comuns com són l’anyell i la lluita pel poder papal sense cap escrúpol a l’hora d’utilitzar la violència o l’assassinat. Aquests dos fils narratius tindran un sorprenent punt de contacte final per tancar les investigacions que porta a terme el protagonista, un ex-policia reconvertit en sacerdot i que treballa per la versió moderna de la inquisició.
Abans d’aquest llibre havia llegit un altre llibre del mateix autor, Els dimonis de Pandora, més pensat cap al públic juvenil, i això és nota. Ara, també potser és una opinió massa personal, ja que, pel meu gust, quan ixen dimonis i éssers ficticis que tenen tanta importància a la trama, aquesta em deixa d’atreure. Preferisc més realisme i no solucions sobrenaturals.

L’holocaust (o millor dit la Xoà com diuen a la primera pàgina del llibre) vist d’una manera indirecta és el que trobareu en aquesta novel·la de l’autor de Tel-Aviv. Els fets no estan narrats per supervivents reals o ficticis que ho han viscut en 1a persona, sinó per un historiador especialista amb el tema que treballa, entre altres feines, a Polònia fent de guia a grups procedents del seu país per els llocs on va tenir l’extermini: Auschwitz, Treblinka, Sòbibor, chelmno,….
Aprofitant les seues tasques investigadores i les xarrades que fa com a guia, l’autor ens fa narra la història de la Xoà, però al mateix temps ens adverteix del perill de la banalització amb el turisme dels llocs que s’han preservat com a memòria dels fets. Ens descriu les diferents reaccions de les persones a les que guia (estudiants, polítics, militars, cineastes,..) i com algunes s’ho prenen més seriosament i com altres tenen comportaments poc dignes amb la gent que va morir allà (selfies, embolicar-se amb la bandera,….). I tot narrat d’una tirada en una llarga carta que el protagonista adreça al president del Iad va-Xem de Jerusalem, que és l’organització que li busca les feines i li ha ajudat amb les seues investigacions.

Moltes vegades haureu escoltat això de que la realitat supera la ficció, i això és el que podria aplicar-se aquest llibre que ha escrit la periodista Núria Cadenes sobres l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos a l’any 1993. A partir dels relats judicials (només traduïts al català), retalls de premsa de l’època i testimonis de diferents persones i en petits fragments, distribuïts en sis capítols i un epíleg, ens descriu els desagradables fets d’aquell mes d’abril, i les seues conseqüències posteriors per la família i la societat valenciana. Com s’intenta tapar, gràcies a una premsa infecta (que encara continua igual) la faceta política dels fets intentant fer-los passar per una baralla entre joves exaltats. Curiós que anys després en Altsasu volen fer totalment el contrari, sembla que depèn que faça un cosa, el tractament és diferent i a gust dels consumidors de sempre.
Hauríem de preguntar-nos com és que després de tants anys, l’extrema dreta encara té butlla a València per fer el que li vinga de gust com s’ha demostrat els darrers anys, o com fa unes poques setmanes varem tenir la desgràcia de comprovar-ho a Riba-roja de Túria. Com és que durant els anys que manava el PP a la Generalitat semblaven adormits i ara fan uns anys han despertat. Com és que encara hi ha clubs de futbol que emparen a aquesta gent (crec que per ara només Barça -amb Joan Laporta- i València CF han fet alguna cosa al respecte). Com és que la premsa, sobretot a la televisió, blanqueja a aquesta gent i ens vol fer passar la intolerància com a una opció ideològica com qualsevol altra. I el que crec que és pitjor, quina educació o capacitat crítica té la gent que es traga tot aquest emblanquiment i que després vota. I moltes més preguntes,………..

Fa poc vaig llegir el meu primer llibre d’Anna Moner i vaig adonar-me’n de l’ús que fa dels seus coneixements en història de l’art. En aquesta darrera que he llegit també ens mostra unes pinzellades sobre aquest tema, tant en pintura com en música, i ens presenta un personatge obsessionat en millorar grans obres d’art a través de la modificació dels músculs de la cara ( a l’altra novel·la la medicina també intervenia i molt), i no té cap escrúpol per arribar als seus fins, i utilitza per això, i sense cap remordiment, als pacients que té a càrrec en un sanatori mental de Barcelona. En realitat, el doctor no és el protagonista de la novel·la, sinó el fotògraf que aquest contracta per ajudar-lo amb els seus estranys plans. L’aparició d’una estranya pacient (que sembla la més lúcida de tots els personatges) canviarà les rutines d’aquests individus i farà entrar al protagonista en una espiral creixent dins del món de la droga a inicis del segle XX, que acabarà amb una desgràcia i un canvi de feina que no ajudarà molt al fotògraf a poder recuperar-se, i continuarà caient al pou sense fons de la drogoaddicció. Tota aquesta història no està narrada de forma lineal, amb dos parts clarament distingibles, sinó amb petits salts enrere (Flashback) barrejant els temps passat i futur en una sola línia narrativa, repleta d’acurades descripcions de l’anatomia i fisiologia de la cara humana, dels efectes de les drogues, el món de la fotografia i la ciutat de Barcelona d’inicis de segle XX, i de com la majoria dels personatges són capaços de portar al màxim allò que es diu que per arribar a un fi, no importen els mitjans.

He tornat a rellegir aquest petit llibres sobre la vida d’un nen kurd que admira al seu pare i a la resta de kurds que lluiten contra el govern de Bagdad per la llibertat del seu poble. Primer contra el regim monàrquic i la dictadura militat, i després d’un petit període de treva contra el regim del partit Baas i Saddam Hussein, un dictador que va usar tot el que tenia a les seus mans per acabar amb els kurds. El kurds, un poble que al llarg del anys ha esta enganyats i utilitzats tant pel soviètics com pels americans, dependent dels interessos del cadascun en cada moment, però que aguant i continua lluitant. Com diu un dels personatges, són dels pobles més antics de la regió, però mai han tingut un Estat, però altres (caldeus,babilonis, sumeris) han tingut imperis, però d’ells no queda ni rastre. La novel·la està ambienta en els fets ocorreguts als anys seixanta si setanta, des que el protagonista és un nen fins que que, ja major d’edat, decideix anar-se’n a l’exili, vist que des dins no semblava que la lluita, sense cap ajuda exterior tingués èxit. La major part de la trama està protagonitzada per hòmens, cosa que xoca un poc, ja que actualment tothom sap el paper tan important que la dona kurda està tenint en la seua lluita per l’alliberament, sobretot a Síria.

Anna Moner és llicenciada en història de l’art, i com a bona coneixedora d’aquest segur que coneix el quadre de Rembrandt La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp i altres del mateix estil potser no tan famosos. Potser aquest quadre i els altres varen ser la seua primera inspiració per escriure aquesta història sobre una dona cirurgiana a la València del segle XVIII, deixebla d’un prestigiós cirurgià italià que s’instal·la al nostre país, després d’una intensa vida, per passar tranquil·lament el que li queda de vida i continuar sense cap molèstia externa les seues investigacions. Però aquesta deixebla, té un secret, una espècie de hexadactília que li afecta i que ella intentarà solucionar amb els coneixement heretats del seu mestre i l’ajuda d’un singular ajudant. I no tindran cap escrúpol moral per poder arribar al seu objectius.
L’autora, com mostra als agraïments finals del llibre, s’ha assessorat molt bé respecte als temes anatòmics i mèdics per poder descriure amb realisme totes les autòpsies i operacions que surten a la narració. Així entre una autòpsia i una altra, ens descriu l’evolució dels personatges i la seua relació amb el mestre mitjançant salts enrere (o flashback) descrits amb un llibre de memòries del difunt cirurgià i somnis de la protagonista produïts per un ús cada vegada més perillós de les drogues d’aquella època.
Primer llibre que llisc de l’Anna Moner i ha valgut la pena. Potser a vegades cansa amb tanta operació, però altres escenes ho compensen de lluny i, salvant les distàncies, fan pensar que potser estem davant del Frankenstein valencià?

“Senyor, les desgràcies que ha causat eixe pou i potser les desgràcies que causarà! Que les històries se sap com es comencen a escriure, però mai no se sap com acaben….” (Filomena Bernal Llorente)

Potser aquest dita atribuïda a la neta de Teodor Llorente descriu perfectament la nova narració d’Ivan Carbonell. Uns poemes escrits i que desapareixen per accident donen eixida a una història que trobarà el seu desenllaç unes generacions més tard, i que potser encara pot tenir continuïtat en la imaginació del lector o de l’autor.
En aquesta nova investigació, Ivan recupera un dels seus personatges d’anteriors novel·les i el trasllada a la nostra comarca, el Camp de Túria, per investigar unes estranyes desaparicions que la protagonista descobreix en un estada en un campament d’esport d’aventura a Calles. Allà coneix a gent nova, especialment als membre d’una família que va tenir relacions en el passat amb el poeta Teodor Llorente quan passava temporades a la Casa Bernal de La Pobla de Vallbona. Els naturals de la comarca anirem descobrint llocs que coneguem i que potser ens porten records de joventut mentre anem descobrint la trama policíaca que ens fa de guia, i al mateix temps escoltarem algunes cançonetes que ens resultaran familiars als amants de la música en la nostra llengua, i possiblement identificant algun personatge secundari.
M’agraden les novel·les juvenils d’Ivan, ja que no són com les històries nyonyes d’adolescents de fa molts anys. Tracta al lector com una persona intel·ligent i fa que es mostre interessat per altres temes que van sorgint a la lectura. I com introdueix temes històrics no m’estranya gens el premi que li ha donat l’editorial de Vicent Baydal i altres, La drassana,ja que la majoria són historiadors. Potser el que crec que és una errada, és que han fet una edició massa bona, i per tant gens econòmica per la butxaca la gent jove actualment. Potser això es veja reflectit en les vendes.

Àngela és una xiqueta adoptada a la Xina a la que els seus pares li han regalat un quadern pel seu aniversari. Ella es pensa que no destaca en res, al contrari que alguns dels seus companys de classe. Mentre reflexiona sobre la seua vida, els seus orígens i la manera d’afrontar els descobriments que va fent va escrivint històries i al final se n’adonarà que si té un do, el de trenar històries que contar a altres persones i escriure-les al seu quadern per llegir-les als seus companys. Una bonica història d’integració que commou sense caure en els sentimentalismes barats en que cauen algunes d’aquestes novel·les que anomenen juvenils.
Després de descobrir a la Raquel Ricart “adulta” de Les ratlles de la vida, he descobert la “juvenil” Raquel i m’ha sorprès.