Entre el Túria i el Ridaura

Continuem fent relectures de confinament, i ara recupere aquest “pamflet”, en paraules de l’autor, que no passa de moda, ja que la situació no ha canviat molt des d’aleshores, malgrat alguna millora recent. Llibres com aquests i articles a la premsa són els que a molts ens varen fer vore que els veïns del nord, no eren tan demòcrates com ens havien fet creure. Per cert l’autor de l’altre llibre de la foto és un pseudònim per motius de seguretat.

“Tota llengua és soluble en àcid jacòbic”

La veritat és que no tinc res a afegir a l’article de Xavier Montanyà a Vilaweb:
Monòleg lliure d’una dona esclava’L’expedició al baobab’ de Wilma Stockenström explora la fragilitat de la memòria, la identitat i els sentiments d’una dona esclava sud-africana

“L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves.”

Fa temps vaig llegir un llibre editat per Sembra llibres que es deia Dones rebels i en ell vaig descobrir unes quantes dones que la història ha amagat. Una d’aquestes era l’autora d’aquesta petita gran novel·la que m’ha entusiasmat per la seua delicadesa i el llenguatge que usa, i també per descobrir la vida a Altea durant els anys abans de la guerra civil, i sobretot abans del desastre provocat pel turisme de masses. Ara entenc quan un company de la facultat deia que ell no era d’Altea,si no d’Altea la Vella, ha ha ha.
Bromes a part, un llibre molt recomanable que durant anys ha estat oblidat, com moltes de les coses que es varen publicar a València en la nostra llengua durant el franquisme i els primers anys de la transició.

I en girar la casa el cantó i trobar la casa dels masovers començaven a dir que quina caseta més bonica, i que “parecía como si se apoyara en la otra”. Però jo sabia que aquells senyors s’enganyaven, car endevinava que la que veritablement recolzava sobre l’altra era la nostra, la gran, com nosaltres es recolzàvem també, malgrat que teníem diners, sobre les espatlles i sobre la suor de l’home que treballava els nostres bancals. Però això no ho podia dir a tota aquella gent ni als meus pares, puix no m’haurien entès, i era millor deixar-los amb la seua mesquinesa i que gaudissen i pensassen que eren feliços.”

Invisibilitat com a càstig per parlar la teua llengua i no poder utilitzar-la d’una manera normal. Invisibles es sentien els alumnes catalans a l’escola de la República francesa quan els professors (que segurament no serien catalans) ridiculitzaven la seua llengua. I és que aquests mètodes més maquiavèl·lics eren més efectius que no la violència emprada al sud dels Pirineus, i els resultats estan a la vista.
El nou llibre de Joan-Lluís Lluís té aquest títol, i supose que deu ser per aquesta raó. En ell ens narra la seua biografia lingüística, el seu posicionament al llarg dels anys sobre la seua nacionalitat descrivint les seues pors i els inconvenient amb que es va trobar. Resumidament, en paraules d’ell, el pas ser ser Jean-Louis a Joan-Lluís, amb totes les conseqüències que això comporta vivint al nord de l’Albera.
I acabe amb les paraules del gran Bezsonoff:
“Aquest llibre és una joia, una meravella, possiblement un dels millors llibres publicats a casa nostra de quaranta anys ençà. Bing Crosby es lamentava que hi hagués un Frank Sinatra per segle i que li hagués tocat conviure amb « the Voice. » Al meu petit nivell, ploro com Bing Crosby davant del geni de Lluís Sinatra.”
Serà el proper premi Mitrofan? el més prestigiós de la literatura catalana!

Un petit i divertit llibre trobat a la llibreria El cau ple de lletres de Terrassa és aquest que acabe de rellegir aquests dies de quarantena. És divertit com transforma els contes clàssics i els adapta a una moral més políticament correcta, com diu el títol. Però també espot comprovar de manera irònica com portar aquest política a tots els extrems és ridícul i perjudica la lectura i la llengua, com diria Carme Junyent

Recuperant llibres aquests dies de quarantena, torne a llegir aquest comprat a El cau ple de lletres de Terrassa. Una diversió humorística però que et fa pensar i passar una estona divertida. L’autor ens dona la seua opinió del que és l’humor i després ens descriu un boja història econòmica de l’edat mitja i un estudi sociològic sobre l’estupidesa humana i com aquesta afecta negativament a la societat, desenvolupant les cinc famoses lleis fonamentals de l’estupidesa humana.

Fa temps vaig llegir la seua obra més famosa, Tramvia a la Malva-rosa, però crec que aquesta que acabe ara és molt millor que la que el va fer famós. He arribat a ella a través d’una pel·lícula de Berlanga rodada a l’hotel Voramar de Benicàssim, el mateix on transcorre la trama de la novel·la. En ella no es diu quina pel·lícula és però sabent un poc de cinema i les manies austrohongareses del cineasta, es pot endevinar.
Ambientada en 1953, un aprenent d’escriptor ens descriu la sèrie de personatges que van passant aquell estiu per allà, i al mateix temps ens va contant les seues petites històries. Però? què es ficció produïda per l’autor o ficció produïda pel protagonista aprenent d’escriptor, que després farà autocritica d’algunes de les històries? Records de la guerra, brigadistes internacionals, escriptors consagrats i altres en procés, cineastes reals i una fictícia o real Brigitte Bardot, i altres espècies humanes de l’època són els protagonistes que ajuden a fer aquest exercici de ficció dins de la ficció.
També gaudireu del paisatge de la Plana, vist des de terra i des del mar, i potser vos farà cercar al youtube la banda sonora d’aquestes lletres.

Una altra relectura de confinament, però ara teatre. He tornat a llegir aquesta adaptació per al TNC que va fer Jordi Galceran de l’obra teatral de Hecht i MacArthur i cada vegada que la llisc veig a Jack Lemmon i Walter Matthau, i és que cadascú té les seues referència. M’encanten les dues pel·lícules, la de Howard Hawks i la de Billy Wilder, però aquesta darrera és insuperable.
Xèrif: No ho enteneu? Els comunistes ho estan envaint tot. Surten de les clavegueres com a rates, grimpen pel pal de la bandera i estan rosegant les nostres barres i estrelles.
Walter: Algú té una camisa de força.
Malgrat alguns canvis deguts al llenguatge cinematogràfic, la pel·lícula de Wilder és la més fidel a l’obra, i inclús alguns d’aquests canvis crec que la fan millorar.

……………Sí, i que detingui a Hildy Johnson…el molt fill de puta m’ha robat el rellotge. (Teló, The end)

Plutarc va escriure les vides paral·leles en les que comparava dos personatges històrics de la seua època i els comparava, per exemple Alexandre i Cèsar. Però els tractava per separat. En aquest cas Sebastià Alzamora crec que fa una cosa semblant, però sense separar trames novel·la vida d’aquests dos personatges, el banquer Joan March i el professor de Cambridge Joan Mascaró, nascuts al mateix poble mallorquí de trajectòries tan desiguals, però amb punts de contacte, que s’aniran descobrint al llarg de la trama. Aquesta està narrada principalment per dos personatges secundaris, el director de banca March i la dona del filòsof. Però no espereu només la vida novel·lada d’aquest dos mallorquins, hi ha molt més. L’autor utilitza la vida d’ells per parlar sobre altres temes que van apareixent al llarg de la història, a l’estil del que feia Tolstoi en novel·les com Guerra i pau: filosofia, ètica, religió, pacifisme, política,….i inclús The Beatles.
Crec que és del millor que he llegit els darrers anys i que Sebastià s’ha posat un llistó prou alt per les properes novel·les. Personalment, m’ha fet descobrir un personatge que no coneixia, Joan Mascaró i m’he quedat impressionat respecte al que durant tants anys la història oficial ens ha amagat. De Joan March, ja sabia prou d’ell, el meu avi, convidat forçat a Argelers al 1939, ja em parlava d’ell, però ara he aprofundit una mica en el seu caràcter i la raó del qualificatiu de darrer pirata de la mediterrània.
Una curiositat que m’agradaria confirmar, és si certa escena que hi ha en la vida de Joan March va ser així realment, ja que a mi en recorda les escenes inicials de la trilogia El padrí de Francis F. Coppola: una festa per tapar els negocis que es feien en llocs apartats de la casa. Unes altres vides paral·leles de ficció: Vito Corleone i Joan March?

Després de recuperar les Gestes del Comtes de Barcelona i Reis d’Aragó i el Libre dels reis continue amb una de les quatre cròniques (l’única que tinc, també cal dir-ho), la de Bernat Desclot on ens narra principalment els regnats d’Alfons el Cast fins a Pere el Gran, centrant-se principalment en aquest darrer. La Crònica ja és més objectiva que les altres dues anteriors i intentat centrar-se més als fets, però no pot evitar de quan en quan prendre partit pel comtes catalans, i sobretot de Pere el Gran, intercalant alguna llegenda pel mig o enaltint la seua figura enfront la dels seus enemics, cosa que amb les francesos, estic prou d’acord.

“Ací fineix lo llibre del rei Per, dels bons feits d’armes que ell féu sobre sarraïns e altres gens, e com morí”.

Rellegint alguns dels llibres que tinc per casa, ara li toca a aquesta faula de la nostra literatura medieval, on el savi mallorquí explica com com s’haurien de comportar els diferents estaments que formaven la societat de la seua època. No la vol desestructurar de dalt a baix, només vol que les seues parts es comporten dins de l’ètica cristiana i cavalleresca del moment, ja que sembla que alguns ho han oblidat i se n’estan sortint d’aquest camí, que ell considera el recte.
Com la narració té un propòsit divulgatiu utilitza la personificació dels animals coneguts al segle XIII per explicar com hauria de ser aquests societat ideal per a l’autor i quins són els perills amb que s’ha enfrontar. Al mateix temps i sense fer perdre ritme a la narració va intercalant faules i contes d’origen hindú o àrab per reforçar aquestes ensenyances que vol transmetre.

Sempre m’he preguntat si Orwell coneixia aquest obra abans d’escriure La revolta dels animals. Potser he dit una animalada? ha ha ha

Potser alguns consideren aquesta una novel·la romàntica, que ho és, però també es una descripció ben acurada de l’altar societat anglesa de la seua època. Potser no és una crítica contundent d’aquest situació, però la seua pròpia descripció ja és prou per entendre la mentalitat classista i racista de l’època (episodi del gitanos). Potser té algun toc feminista, en els intents de la protagonista per ser lliure i no cedir al primer que vinga a demanar-li en matrimoni, però al final tots acaben casant-se i potser ell no vol al principi ja que està a càrrec d’un pare prou hipocondríac. Per alta banda si que es mostra, però sense atacar-ho, molt quin és el paper que tenia la dona en aquella inici de segle XIX i en algun passatge la protagonista semble voler-ho evitar per al seu futur.
Per cert, aquesta gent no treballava mai?

The Man who Shot Liberty Valance per mi és la millor pel·lícula de John Ford i una de les millors que s’ha fet.És de les poques que em fan plorar. En ella Ford ens mostra el final d’un món que es transforma en altre, un món que es manté a base de llegendes i mites que passaran a la història, però qui pot dir que tots siguen certs o quina part de veritat hi ha i quina de mite (This is the West, sir. When the legend becomes fact, print the legend).
Potser aquesta novel·la que tenia a casa, i que he rellegit aquests dies de confinament és al món del rugby el que la pel·lícula de Ford és a la història del Farwest? A mi em sembla que sí. Un equip de rugby amateur que es considera l’ultim reducte de les essències romàntiques d’aquest esport, veu com el professionalisme i els interessos econòmics el van assetjant fins que al final han de prendre una decisió que determinarà el seu futur: adaptar-se o desaparèixer. Aquestes dos postures estan personificades en els que jo considere els dos principals protagonistes, un periodista i el capità, ambdós veterans de l’equip. Al llarg de narració l’autor també ens va introduint en aquest món, molt desconegut al nostre país i portant per diferents llocs emblemàtics de la geografia rugbística, però al mateix temps en alerta de no caure els tòpics que ens poden distorsionar la realitat.
Molt recomanable i m’ha encantat rellegir-la.

Rellegint llibre que tinc per casa he trobat aquest escrit per Alfons Cervera fa molts anys. En ell ens conta una història d’amor ambientada en un hotel de Paris a finals dels anys 80, però que sembla que haguera pogut transcórrer al romàntic segle XIX francès. La història esta narrada a partir d’uns inconnexos papers trobats a l’hotel després de la mort del protagonista que recorda a cert escriptor francès d’inicis del segle XIX que va influir literàriament amb escriptors posteriors com Proust.
Crec que és l’única novel·la que Alfons ha escrit en català, no estic segur.

Pot un selfie fet entre dos germans desencadenar una història de com descobrir un complot internacional? Doncs sembla que sí, i Joanjo ens ho demostra en aquest nova novel·la que ha publicat en Bromera. Si quan fas la foto veus que t’impedeixen publicar-la utilitzant qualsevol mitjà, i després vas descobrint que sense adonar-te’n has fotografiat allò que no deuries, comences a preocupar-te i acabes descobrint el que no esperes. I no dic res més, per no desvetllar més coses sobre l’argument i el final.
En aquesta història l’autor ens ensenya un poc els seus gustos literaris de jove, i la novel·la de Verne, Viatge al centre de la terra, té un paper important com a fil conductor dels successos, així com per ajudar a interpretar els somnis de la protagonista, ajudat per les imatges de la versió cinematogràfica dels anys 50, interpretada per James Mason i Pat Boone. A mes, altres pel·lícules sobre la II Guerra Mundial, amb protagonistes nazis ens van ajudant entendre la relació de la trama amb les extincions, les epidèmies,catàstrofes ecològiques i el dilema final amb que acaba la novel·la.
Recomanable, però no sé si l’editorial ha encertat el moment d’editar aquesta novel·la amb la que ens ha vingut damunt els darrers dies i la raó d’això la descobrireu si arribeu al final del llibre.