La mirada de vidre, d’Anna Moner.
Fa poc vaig llegir el meu primer llibre d’Anna Moner i vaig adonar-me’n de l’ús que fa dels seus coneixements en història de l’art. En aquesta darrera que he llegit també ens mostra unes pinzellades sobre aquest tema, tant en pintura com en música, i ens presenta un personatge obsessionat en millorar grans obres d’art a través de la modificació dels músculs de la cara ( a l’altra novel·la la medicina també intervenia i molt), i no té cap escrúpol per arribar als seus fins, i utilitza per això, i sense cap remordiment, als pacients que té a càrrec en un sanatori mental de Barcelona. En realitat, el doctor no és el protagonista de la novel·la, sinó el fotògraf que aquest contracta per ajudar-lo amb els seus estranys plans. L’aparició d’una estranya pacient (que sembla la més lúcida de tots els personatges) canviarà les rutines d’aquests individus i farà entrar al protagonista en una espiral creixent dins del món de la droga a inicis del segle XX, que acabarà amb una desgràcia i un canvi de feina que no ajudarà molt al fotògraf a poder recuperar-se, i continuarà caient al pou sense fons de la drogoaddicció. Tota aquesta història no està narrada de forma lineal, amb dos parts clarament distingibles, sinó amb petits salts enrere (Flashback) barrejant els temps passat i futur en una sola línia narrativa, repleta d’acurades descripcions de l’anatomia i fisiologia de la cara humana, dels efectes de les drogues, el món de la fotografia i la ciutat de Barcelona d’inicis de segle XX, i de com la majoria dels personatges són capaços de portar al màxim allò que es diu que per arribar a un fi, no importen els mitjans.
