Entre el Túria i el Ridaura

Que no quede en l’oblit el patiment de la gent durant la puta dictadura dels feixista Franco i tot els seus còmplices. Això és el que ell volen, que obliden, per a perpetuar-se ells al poder i continuar fent el que vulguen sense cap oposició, o en tot casa una oposició controlable i dòcil. Aquest és l’objectiu d’aquest debut literari de Joan Miquel Gisbert, company de trobades muixerangueres i altres actes per defensar la cultura del país. Ell diu que és una història d’amor inspirada en fets reals, però no pot amagar l’època i els fets on aquesta s’emmarca.
Bon debut per a una persona totalment autodidacta. Així que només cal desitjar-li sort i endavant!

El passat divendres varen fer una presentació de llibre a la ciutat d’Algemesí. En aquesta ciutat el podreu trobar a la llibreria Samaruc.

En aquest assaig l’autor ens descriu com l’experiència de la guerra civil espanyola influeix de manera diferent, a l’obra de dos escriptors anglesos: George Orwell i W.H. Auden. En els diferents capítols i alternativament ens va fent apunts autobiogràfics dels dos escriptors per remarcar come eren abans i després de la seua experiència bèl·lica. Sobre Orwell ja coneixia més, ja que he llegit alguns dels seus llibres, però l’altre autor, Auden, per mi és una novetat. Ara, també reconec, que malgrat haver-lo conegut en aquest llibre, continuaré més proper a l’autor d’Homenatge a Catalunya o a altres escriptors estrangers que també visitaren el nostre país, com John Langdon-Davies.
Molt interessant, sobre tot per la gent que vol saber més sobre Orwell i recomane especialment el darrer capítol on l’autor relaciona l’obra d’Orwell amb el que està passant a l’actualitat amb el món de la política i el periodisme trampós que s’està estenent massa per tot el món. I ací en Espanya, són especialistes en la manipulació informativa, com han fet i fan encara amb la informació relativa als Països Catalans.

Fa cosa d’unes setmanes, anàrem a Xelva a veure l’exposició “Hilando vidas” i en una papereria vaig veure aquest llibre que de seguida em va captar l’atenció i evidentment vaig comprar. És una història sobre el maquis que actuaven a la comarca de la Serrania després de la guerra civil en la que barreja fets reals amb la història de ficció amorosa d’un guerriller i la seua parella que viu en un mas de la part sud del terme de Xelva. La història està narrada com si fora una recerca que un periodista fa, des de l’actualitat, dels fets narrats, intercalant els capítols dels temps actuals amb els capítols dels fets antics, que estan contats des de tres punts de vista, els dels dos protagonistes i els del narrador completant-se mútuament. Una mica a l’estil del que va fer Javier Cercas a Soldados de Salamina, però en aquest cas per donar a conèixer fets oblidats que tractem de recuperar per fer justícia i no per emblanquir a cap franquista.
Com també em va passar amb la pel·lícula de David Trueba (molt millor i de llarg que la novel·la), la curiositat de saber on estaven els llocs on es produeixen els fets, em fa cercar-los (en aquella època vivia a l’Empordà). Però els temps es noten i la cerca, ara amb google maps és més fàcil i m’ha fet descobrir una zona de la Serrania que conec poc i sembla molt deshabitada, la part sud del terme de Xelva, a l’altra banda del riu Túria, i el terme de Benaixeve.
També em queda dubte per resoldre. El pare del protagonista, mestre al poble de Xelva, partidari de les noves teories pedagògiques del Freinetisme, és expulsat del poble en abril del 36. No entenc aquesta data, tan aviat el feren fora les forces vives del poble? No esperaren a l’acabament de la guerra quan varen haver les depuracions més grans? Quina és la raó? No ho diu. Potser és un recurs literari per donar més sentit a la trama romàntica d’aquesta?

Un molt agradable troballa Serrana.

Fa temps que vaig donant-li voltes a aquest tema i no he dit res ja que no sóc cap expert en l’obra del poeta granadí, però aquest dies de record del seu assassinat molta gent ha tornat a penjar aquest vídeo d’un sèrie de TVE que es diu El ministerio del tiempo per homenatjar la memòria del poeta. A mi, i altra gent amb la que he parlat,en sembla tot el contrari. No veiem a Lorca conformant-se amb aquest “dejemos las cosas como estan”. Ja fa molt de temps, des l’època d’Aznar que TVE, i altres canals, produeixen sèries d’emblanquiment de la dictadura, i donen veu a la l’extrema dreta més retrograda. I en les períodes que han manat els socialistes no han fet res per revertir la cosa. Però per mi, aquesta escena ja és fer un gra massa. Que opinen els experts en l’obra lorquiana?

Una sorpresa agradable aquest llibre que ja fa temps que triomfa per les llibreries. És una història senzilla sobre la vida i la mort als pobles petits de muntanya i de la seua relació amb el medi que l’envolta: vida, creences, mites, accidents, morts, ….Però el que el fa diferent és la manera de narrar aquesta trama donant veu a diferents versions del fets (incloses veus animals), en diferents capítols, que al final confluiran tots en els dos capítols final on s’aclareixen tots els fets i es tanca la narració. També hi ha algun capítol pel mig per explicar millor la personalitat d’algun dels personatges i de quina manera els fets de la guerra civil i la postguerra varen influir en el caràcter de la gent que habitava i habita aquell racó del Pirineu.

Si el llegiu descobrireu la raó de la fotografia.

Recull d’històries breus o contes que tenen en comú el transcórrer una nit d’estiu, i com hi ha 11 autors diferents podreu trobar per a tots els gustos. A mi m’han agradat quasi totes, només dues m’han decepcionat una mica.

Les quatre peces teatrals que componen aquest recull són: La gavina, L’oncle Vània, Tres germanes i El jardí dels cirerers. Llegint-les potser s’entén perquè a Rússia va triomfar la revolució comunista abans fer una revolució burgesa o una industrial, l’aristocràcia decadent a l’època de les obres, en la meua opinió, era prou impresentable, i a més de burgesos cultes no n’ix cap. Nobles i vells terratinents, que ho estan perdent tot i encara tracten als pagesos i criats com si foren éssers inferiors: una bomba que esclataria anys després.
Les obres m’ha agradat, però crec que llegides perden molt respecte a poder veure-les interpretades. Has de fer un esforç d’imaginació per saber les reaccions i els sentiments que tenen a cada moment, cosa que amb una bona interpretació no cal,ja ho veus gràcies a la feina dels actors i dels directors teatrals. Potser seria per això que la primera representació de La gavina fora un fracàs fins que la va reestrenar Stanislavski?

Després de no tenir èxit a la política Sal·lusti es dedica a la feina de recopilar els fets que ha viscut o altres anteriors, entre ells la conjuració de Catilina, que va viure quan era jove. Intenta ser imparcial en la redacció dels fets, però se li nota la seua enemistat amb Ciceró un dels principals protagonistes de l’afer i potser el més recordat, reduint el seu paper i donant més importància a les errades dels conjurats que al mèrit del aleshores consol de la República. De pas ens explica la seua situació de la política i la societat romanes d’aquella època, que segons ells està en decadència per culpa de la corrupció i la luxúria des de la caiguda del Cartago: desaparegut l’enemic exterior més important, apareix l’enemic interior en forma de males costums que corrompen els vells costums i els ha portat a la situació actual.

Evidentment és més imparcial que les famoses Catilinàries que després va publicar Ciceró.

Al darrer número de la revista l’Avenç l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà escrivia sobre aquest recull d’històries del periodista nord-americà Gay Talese, que juntament amb Truman Capote, Tom Wolfe i altres estan considerats els pares del nou periodisme. Després de llegir la crítica i sobretot, com a seguidor del veritable Déu (Frank Sinatra) vaig decidir comprar-lo i els diners han estat ben invertits.
A més del llarg article sobre Frank Sinatra i el seu voltant, hi ha històries que val pena llegir: el perdedor Patterson, el genial Peter O’Tootle, les “pijes” del Vogue, Joe Louis, l’anècdota de son pare amb la màfia siciliana, el patètic encontre entre Fidel Castro i Muhammad Ali, o finalment el seus inicis com a periodista. Històries que sembla que pel títol poden ser intranscendents però que estan molt ben narrades i enganxen al lector amb l’estil que ells defineixen com a no-ficció.

És pot escriure una novel·la sobre la guerra sense que aquesta aparega en primer pla? La resposta és afirmativa i aquesta novel·la és la resposta. Un noi, avorrit d’estar a Barcelona amb sa mare viuda decideix anar a la guerra. Però una vegada allà i veu que no és el que esperava comença una fugida erràtica que el portarà a conèixer diferents personatges i viure estranyes situacions i malsons provocades per aquesta guerra que recorre el text entre-línies.
No diu en cap moment quina guerra és però la guerra civil i la batalla de l’Ebre són fàcilment recognoscibles. També hi ha una frase cap al final del llibre que et fa pensar en la guerra civil, diu que és una guerra que mai acabarà, com la llarga postguerra que li va tocar viure a l’autora, i que sembla que no ha acabat encara. Personalment, uns capítols es desenvolupen en un castell vora mar, que m’ha fet recordar el castell de Tamariu, on a vegades anava a nadar quan vivia al Penedès.

En algun lloc havia llegit que aquesta novel·la sobre un món utòpic i aïllat de la resta era una mena d’avançament del Senyor dels anells. Potser em vaig fer un embolic amb algun altres llibre, ja que no hi vaig cap relació. Per altra banda si que veig influències de Els viatges de Gulliver o un europeu va descobrint països diferents, tant el físic com l’aspecte social i polític. En aquest cas el protagonista només viatja a un país que a primer colp de vista sembla europeu (el viatger el confon amb alguna de les tribus perdudes d’Israel), però molt diferent en el funcionament social, amb una ètica, moralitat i religió molt diferent del que hom esperava trobar pel seu aspecte. Fins i tot sembla que aquesta societat aïllada havia estat igual o més avançada tecnològicament que la nostra (en aquella època), però havia renunciat a aquest progrés per un por induïda per aquesta estranya moralitat.
Finalment, el protagonista aconseguix fugir acompanyat i retornar a Anglaterra i ací és on no sé si parla irònicament (com ha fer al llarg de la narració) o es pren seriosament aquesta dèria que tenen molts per evangelitzar en el cristianisme a les noves societats descobertes. Ara sembla que per ell evangelitzar es convertir en mà d’obra barata a les colònies austral als habitants d’Erewhon, com es va fer amb molts pobles polinesis a Austràlia i Nova Zelanda.

Erewhon—–nowhere

Lluís Nicolau d’Olwer, Josep Pla, Josep Cullell i Ramis, Josep Lluís Carod-Rovira i finalment Rafel Nadal. Sembla que els escriptors catalans no poden resistir la temptació d’escriure sobre el nostre mar mediterrani i a mi em sembla de meravella, ja que gaudisc dels seus escrits i records al temps que recorde els meus viatge i vivències pels llocs descrits o imagine que faria als llocs que encara no he visitat.
En aquest cas l’autor gironí ens dona una volta pel mediterrani que comença a la fosca de Palamós i es va desplaçant per Stromboli, Hidra, Xipre, Port-lligat, Icària, sense oblidar altres llocs del nostre antic mar, acabant amb unes postals literàries amb les seus impressions de la situació passada i actual de les nostre costes.
És el meu primer llibre de Rafel Nadal, potser recupere algun dels anteriors.

Aquest és,en la meua opinió, el millor llibre que ha escrit el periodista i científic valencià. Novel·lar la vida d’un biòleg que estudia el comportament animal i de com utilitza els seus coneixement per col·laborar amb el regim nazi durant la II Guerra Mundial, és un tema atractiu i que en aquesta cas no decep. En tot el relat no diu mai el nom del protagonista, però tot fa sospitat amb l’austríac Konrad Lorenz, que a més va guanyar el premi Nobel de medicina en 1973. La novel·la reflexiona sobre el motius que varen dur a ell,i a molts més científics i intel·lectuals a col·laborar i a justificar “científicament” el genocidi engegat pels nazis, sobretot a l’Europa de l’est. L’excusa de que era l’esperit dels temps no és bona, podrien haver fet alguna cosa? com si que feren altres científics? i la qüestió més preocupant, tots els que després de la guerra tornaren a les seues feines habituals, estaven veritablement penedits del que feren?

Mentre no m’arriba cap novetat en la desescalada continue rellegint llibres vells que tinc per casa. En aquest cas la novel·la amb la que es va basar el clàssic de la ciència ficció cinematogràfica Blade runner. No espereu trobar el guió de la pel·lícula en aquest llibre, són prou diferents, però l’essència si que és la mateixa. Ara, cada llenguatge és diferent i necessitat la seua adaptació i tant la pel·lícula com la novel·la val la pena llegir-les i després que cadascú es faça la seua interpretació de les dues versions, que a mi em semblen encertades. Ara, el que ja no em va agradar va ser la segona part de la pel·lícula estrenada recentment. Potser no calia, o en cas contrari, cal fer pel·lícules tant llargues quan la història que conten amb els 90 minuts tradicionals hi ha prou? modes d’ara, supose.

Continue rellegint llibres en aquesta desescalada. Aquestes tres històries són dues de ben conegudes, Rip Van Winkle i La llegenda de Sleepy Hollow, i una altra no tan coneguda, Philip de Pokanoket.
Les dues primeres són més famoses i hi he vist versions en dibuixos animats en el cas de la primera i de la segona, fins i tot llargmetratges. D’aquest darrer, el més famós film és una adaptació molt lliure del relat i molt ampliat que al més puristes no agradara gens, però que a mi em va agradar, la versió de Tim Burton. El menys conegut dels relats ens conta la vida d’un cap indi que lluita contra els invasors anglesos. Potser és un dels primers relats on es denuncia el tracte rebut pels indis americans per part dels “civilitzats” europeus, malgrat el to paternalista que utilitza en certs moments, potser influenciat per la idea rousseauniana del bon salvatge.
El que més destaca del llibre són les seues detallades descripcions on sembla que l’autor vol deixar clar l’ascendència holandesa dels habitants dels voltants de Nova York d’aquella època.