Entre el Túria i el Ridaura

Ja em queden pocs llibres de la collita de segona mà del mercat del dijous. En aquesta cas la història d’Ullal Blanc, un llop amb ascendents de gos que neix a les terres gelades del nord del Canadà i sembla que acaba la seua vida a la plàcida Califòrnia. Res a vore amb les adaptacions cinematogràfiques, en aquestes el paper dels humans és molt més gran que a la novel·la, on el paper dels animals i de la natura és més present. He gaudit molt, i si després de llegir-lo (sobretot els capítols on Ullal Blanc és utilitzat com a gos de lluita) encara hi haja gent que li agraden les festes on es maltracten animals, em diu molt sobre el tipus de societat en la que desgraciadament vivim, i que des de segle XIX no hem avançat gaire. Molt recomanable per la gent jove.

De quan en quan ens arriben bones noticies de les illes, i aquesta vegada, gràcies a la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, ara resident a Mallorca, i autora de les il·lustracions del llibre, he conegut aquest petit i colpidor relat sobre l’odissea que han de passar els refugiats sirians que fugen de la guerra al seu país. Un petit relat que si que recomanaria com a lectura als instituts, molt millor que algunes històries ensucrades entre adolescents que fan llegir en alguns llocs.
“El darrer que recorda l’Abdulà és com li lliscaven les mans d’en Galip i de n’Aylan. En qüestió de segons els va perdre de vista, Egeu endins.”

Les darreres pàgines són un toc a la hipocresia del polítics europeus i a les paraules buides que ixen de les seus boques. Fa poc vaig llegir (potser al llibre, però no estic segur) que el Mediterrani, possiblement no ha estat mai un lloc d’acollida, però que no fem d’ell un cementiri. Doncs sembla que anem per aquest camí.
I Yolanda, continua dibuixant i fes cal que alguns et dèiem a Sant Feliu, vals molt!

Acabant amb els llibres de segona mà d’aquest estiu acabe de llegir aquesta famosa novel·la sobre la covardia i el valor ambientada a la guerra civil americana. Quan era jove vaig vore una TV movie protagonitzada per un actor que aleshores estava de moda gràcies a la televisió, Richard Thomas, però de pel·lícula al llibre hi ha un bon tros. Potser el film destaca massa la covardia inicial del protagonista i no explica bé les raons de la fugida, per després tornar i convertir-se en heroi. Al llibre aprofundeix més sobre aquesta reacció i no deixa tan mal al protagonista: qui pot aguantar aquesta pressió? pocs. Tampoc recorde el final, però al llibre el final no és del noi fet un heroi. Potser sí que ho és per altres, però ell no ho té clar: ha valgut la pena tant mort? tanta sang? tanta destrucció?
M’ha agrada, però per la meu gust la novel·la de Dalton Trumbo, Johnny va agafar el seu fusell, és més aconseguida com a al·legat antibel·licista.

Aquesta és una més de les adquisicions d’aquest estiu a la parada de llibres de segona mà del mercat. El vaig vore i vaig recordar la pel·lícula amb Matt Damon i Penèlope Cruz i em vaig decidir a provar a llegir aquest novel·lista americà del segle XX. Al principi no em va enganxar molt, però potser per la manera tan peculiar d’escriure els diàlegs o per la curiositat de comparar-lo amb la seua versió cinematogràfica el vaig continuar llegint i va valer la pena, ja que va millorant i enganxant al lector. Per altra banda, la història no és cap novetat per als que hem vist pel·lícules de John Ford o Sam Peckinpah. L’enyorança d’un món que acaba que no tornarà mai i la corrupció que regna a la frontera (Touch of evil?) són els principals pilars on es sustenta la trama, amb una petita història d’amor pel mig, i això si, un amor immens pels cavalls.

Al mercat del dijous de Llíria, i gràcies a una parada de llibres de segona mà, retornem a la infància i a l’adolescència trobant els llibres de quan eres petit. Ara toca el torn als originals pirates del Carib, res a vores als que ara fan pel cinema, d’Emilio Salgari, l’escriptor italià especialista en aventures exòtiques. No espereu un gran literatura però mai es cansa un de llegir aquestes novel·les que has pogut vore adaptades al cinema, en aquest cas amb la cara de l’actor Kabir Bedi (un dolent als films de Bond). Potser per això et quedes un poc decepcionat al final que veus que l’adaptació cinematogràfica és de dues novel·les i no només d’aquesta, que correspondria amb la meitat de la pel·lícula. Però ja se sap, el llenguatge audiovisual no és el mateix que el literari, i en aquest et pots estendre’t molt més i al primer prima l’agilitat, i més en pel·lícules d’aventures.
Per cert, a la novel·la hi surt el personatge d’un català prou llest i coratjós, que pel que recorde de la pel·lícula no ix i es transformat en un altre personatge del que no es diu d’on ve i sembla més un bandoler andalús, que no volien molestar al mercat espampol on en aquella època l’actor Kabir Bedi ja feia furor gràcies al seu Sandokan?

Continuant amb la collita d’aquest estiu de llibres de segona mà al mercat de Llíria, ara toca aquesta novel·la de l’autor de El Llibre de la Jungla. Un bonic relat on ens mostra els canvis a personalitat d’un xiquet ric i mimat quan s’ha d’enfrontar a la realitat de la vida dels pescadors en alta mar. Potser, per la gent de la meua edat, és més coneguda la versió cinematogràfica de 1937 protagonitzada per Spencer Tracy, i això fa que et quedes una mica sorprès quan vas avançant amb la lectura. El fons de la novel·la si que es respectat per l’adaptació cinematogràfica, però el paper dels personatges està més canviat, potser per donar més protagonisme al personatge de Manuel, interpretat per Spencer Tracy, i donar al film un final més melodramàtic que el que té la novel·la, un final que agradara a l’època. i un guió que fera lluir més el paper que després donaria l’Òscar al gran Spencer Tracy.

Normalment les col·leccions aquestes de biografies o semblants no m’atrauen, però aquesta vegada, a la parada de llibres de segona mà del mercat de Llíria vaig trobar aquesta biografia de l’autor nord-americà escrita per l’escriptor anglès conegut per La taronja mecànica, i em vaig sentir atret.
La veritat és que poques coses noves ha afegit al que coneixia de la vida del controvertit autor americà que tantes opinions diferents geners (a mi m’agrada),tret d’alguna anècdota. Coincidisc al 90% amb els seu biògrafa dir que el cinema no ha fet cap favor a l’obra de l’escriptor, només a donar-li fama, ja que la majoria d’adaptacions cinematogràfiques de les novel·les i relats de Hemingway són molt dolentes i jo només salvaria, To have or have not de Howard Hawks i The old man and the sea de John Sturges. Vore a Gary Cooper i Ingrid Bergman dirigits pel pèsim Sam Wood a From whom the bell tolls només ho recomane una vegada i més si has llegit el llibre (no hi havia un altre director per aquesta pel·lícula?). Les altres adaptacions que he vist encara m’han decepcionat més.
Una de les anècdotes curioses és el que li va passar en una correguda de bous a Saragossa, quan molta gent comprà les entrades per la correguda només per poder després tenir un autògraf de l’escriptor. Malgrat que la seua novel·la més coneguda estava prohibida per la dictadura franquista, la gent havia sentit parlar d’ella i sabien de la seua oposició al regim de Franco, i evidentment, el volien veure. La seua popularitat tant dins com fora del país impedia a les autoritats el prohibir-li l’entrada al país i havien d’aguantar-se. Ara, també utilitzaren el seu discutit gust pels toros per fer-se propaganda.

És curiosa la història d’aquest relat curt, ja que sembla que va canviar de títol degut a l’èxit de la seua segona versió cinematogràfica. Es va publicar com Ardiente paciencia, per ara el títol és més proper a la pel·lícula protagontizada per Massimo Troisi, Philippe Noiret i Maria Grazia Cucinotta. També és curiós que el mateix autor del relat ja l’havia adaptat al cinema en 1983 amb el títol original.
Com havia vist la pel·lícula més famosa, quan vaig vore el llibre a la parada de llibres de segona mà del mercat el vaig comprar, i conforme vas llegint ja observes les diferències amb la seua adaptació cinematogràfica més famosa en la que es canvia el temps i el lloc dels fets, però sense perdre l’essència del relat.
Una de les escenes que més recorde és quan la mare està preocupada perquè el carter li diu metàfores a la filla que la posen a cent. A la pel·lícula sembla que la mare no sap que és, però a la novel·la no, i de sobte aquesta en solta unes quantes seguides per amenaçar al poeta, que a més no té la mateixa ideologia que la senyora mare vídua. Molts fragments del relat semblen això una successió de metàfores per intentar apropar la poesia del poeta xilè a la prosa que vol utilitzar el seu paisà.
!Ahora tu sonrisa es un mariposa, pero mañana tus tetas van a ser dos palomas que quieren ser arrulladas, tus pezones van a ser dos jugosas frambuesas, tu lengua va ser la tibia alfombra de los dioses, tu culo va a ser el velamen de u navio, y la cosa que te humea entre las piernas va a ser azabache donde se forja el erguido metal de la raza! Buenas noches!

El retorn al mercat del dijous a Llíria d’una parada de llibres de segona mà o d’intercanvi (crec que és nebot del que venia abans quan érem xicotets) m’ha fet tornar a retrobar-me amb la novel·la negra. Aquesta vegada amb un recull d’històries publicades per Dasheill Hammet en diferents revistes de l’època. Algunes ja tenen com a protagonistes a alguns dels personatges que es faran famosos a les seues novel·les i al cinema negre americà d’aquells anys i posteriors: Sam Spade, l’agent de la Continental,….Res a desmerèixer a les novel·les: intriga, violència i humor els trobaràs a totes elles: “El client de Sam Spade són ciutadans honrats i temerosos de Déu”.

Per cert, si estigueren en un país normal, tots aquests llibres estarien editats en la nostra llengua, i no en la de l’invasor.

Sempre és bo tornar a llegir Conan Doyle i el seu personatge més famós, Sherlock Holmes. Aquesta vegada en la segona novel·la llarga del personatge i trobada al mercat del dijous de Llíria: elemental, estimat Watson.

Feia temps que no llegia novel·la negra d’aquest estil i aquesta que vaig trobar al mercat del dijous del meu poble, m’ha entusiasmat. Un detectiu amb l’estil de Philip Marlowe, però amb menys autocensura respecte al sexe que l’original, recorre el Berlín nacionalsocialista durant la celebració del jocs olímpics del 1936 intentant resoldre un cas que li han encomanat. Al mateix temps que intenta fer la seua feina, l’autor ens fa un retrat de la societat alemanya del moment, de com l’onada nazi afecta a la vida diària de les persones i la por diària a no ser malinterpretat per les autoritats. Les rivalitats entre els membres del partit i la burocràcia nazi i la corrupció generalitzada a tot l’aparell de l’Estat, propi de qualsevol dictadura.
De tota manera he trobat una errada, diu que al 1936 ja hi havien republicans espanyols al camp de concentració de Dachau, cosa que no és possible,ja que la guerra civil just acabava de començar; i gitanos, cosa que tampoc potser ja que la primera reclusió del gitanos, per evitar la seua presència a la capital durant les olimpíades va ser en un camp prop de Berlín i va ser més tard quan les posaren en camps de concentració com Dachau o Auschwitz. Potser és una mala traducció al castellà?

Al mercat del dijous de Llíria (estic fart dels que diuen mercadillo o mercadet, castellanitzant encara més la nostra llengua i menyspreant al mercat que s’ha fet tota la vida) vaig trobar aquest llibre de Raquel Ricart, l’escriptora de Bétera, autora de Les ratlles de la vida. No sabria si qualificar-lo com a infantil o juvenil, però m’ha agradat la part que correspon al descobriment de les muntanyes per part del protagonista, potser l’autora s’ha inspirat en algun dels cims del propera Serra Calderona?. La resta ja és el descobriment de la vida real per part d’un nen amb una germana petita malalta i de com ho intentar afrontar. La narració és una bona manera d’explicar al joves el com afrontar aquests temes que semblen tabú per a ells.

Potser molts escriptors valencians necessiten, per necessitats econòmiques, escriure novel·la juvenil, però si després ens alegren amb novel·les més ambicioses com Les ratlles de la vida, benvingudes siguen.

Enguany he fet una excepció i si que he comprat un dels llibres que regala el Levante-emv (Ja fa un parell d’anys que vaig deixar de comprar i finançar l’espanyolisme al País Valencià), i ha estat per llegir aquest petit conte de Gemma Pasqual, on apropa a les noves generacions el que va passar al monestir de Sant Miquel del Reis durant la postguerra mitjançant una senzilla història i una llenguatge molt fàcil d’entendre pel jovent. Ja he dit molts vegades que no m’agrada molta de la novel·la juvenil que es publica pels temes tractats i la forma, potser m’ha passat l’edat, però sempre hi han excepcions com la Gemma Pasqual, l’Ivan Carbonell, el Joanjo Garcia, ….que et fan pensar que no tot està perdut en el món de la literatura per adolescents.
Per cert, mon pare va fer d’escolanet els diumenges en l’església del monestir. Supose que molts dels assistents serien presos obligats a escoltar el sermó dominical i l’ofici que en aquella època crec que encara es feia en llatí.

A la darrera revista Lletraferit, l’edició d’aquest estiu, recomanaven aquesta novel·la històrica escrita per un grup d’escriptors italians amb un pseudònim que ja dona una idea de com anirà la narració. La veritat és que ja havia llegit un llibre d’ells, però amb un altre pseudònim: Cantamapes de Wu Ming,editat en català per Sembra llibres. Aquest,per desgràcia només es troba en castellà. Potser algú s’arriscarà a traduir-lo?
Els autora ens conten la vida de dos personatges enfrontats durant els anys de la Reforma i la Contrareforma recorrent diferents ciutats europees on el triple enfrontament entre luterans, anabaptistes i catòlics es fa més cruent, i utilitzant personatges històrics per donar més credibilitat a l’enfrontament entre els dos protagonistes que es resoldrà als capítols finals. Crec que als primers capítols et perds un poc, però de seguida enganxa i s’anima la lectura i si no et desanimen aquestes primeres pàgines val la pena. Novel·la històrica que val la pena llegir i no com molt del que s’edita actualment.

Quan era xicotet i passava hores amb els meues àvies i ma mare mentre cosien o feien altres feines, elles solien escoltar en un petit transistor el programa “Cada canción un recuerdo” a la cadena COPE. La lectura d’aquest llibre m’ha portat aquests records d’infantessa, ara que no es poden comparar una amb l’altre, per començar per la qualitat de les cançons escollides i evidentment perquè en aquest cas, a cada cançó l’autora associa un relat inspirat per ella d’una qualitat infinitament més gran que els ingenus records dels oients (o dels guionistes?) d’aquest programa de ràdio. A més en aquella època escoltar cançons en valencià a la radio era un fenomen paranormal. Només alguns cantants o grups,normalment estrangers, es salvarien de crema.
El llibre és un recull prou variat de històries en cançons de cantants i grups valencians actuals, que no decepcionen, i que a mi, particularment, em fan cercar de seguida la cançó per poder escoltar-la seguidament i comparar-la amb el relat que acabe de llegir. Molt recomanable. Felicitar a l’autora per la idea i a Sembra Llibres per la valentia d’editar aquesta novel·la i altres més que he llegit del seu catàleg.