Entre el Túria i el Ridaura

M’agradaria viure en una societat en la que no feren falta aquests llibres. Una societat en que es respectaren a les persones pel seus mèrits i no pel seu sexe, ja que aquesta seria una societat molt millor. Desgraciadament, parle d’utopies i cal seguir endavant amb la lluita que és el mostrar el que moltes dones han fet malgrat els inconvenients de viure en una societat que les aparta o no els donar la importància que mereixen només pel fet de ser dona. Quants avanços o quantes millores o quantes altres coses ens hem perdut per culpa d’aquesta estúpida discriminació?
Personalment, malgrat que coneixia la majoria de casos, m’ha fet descobrir a algunes dones del meu país que durant molt de temps ens ha ocultat aquesta societat patriarcal en que vivim, en particular una, la Carmelina Sánchez-Cutillas a la que enguany l’AVL nomena “escriptora de l’any 2020”.

Un recull dels articles que l’autor va fer a la revista El temps durant els anys en que va col·laborar. En aquests articles l’autor relaciona la ciència, i especial al biologia, la seua especialitat, amb altres branques del coneixement humà, deixant normalment la seua opinió o expressant sentiments, que com diu ell, en un article a una revista científica serien impossible d’expressar, ja que ni té’l publicarien. Hi ah per a tots els gustos i opinions, potser alguns estan més aconseguits que altres, però segur que en trobareu del vostre gust.

Com qualificaríem aquest relat de Tobies Grimaltos? novel·la juvenil o relat per amants de la lògica? o potser una barreja d’ambdues coses. Me’l vaig trobar fa poc a la fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera i no vaig dubtar a comprar-lo per vore quines proves lògiques em trobaria i com estarien adaptades al relat, i el resultat crec que és idoni, sobretot pensant en la gent a la que està dirigit.Potser un lògic demanaria més proves, però això perjudicaria el relat, i com les proves no són fàcils (tret de la darrera, la més matemàtica, ha ha) farien que un aficionat novell a la lògica desistís de la lectura. Més endavant i amb una mica més d’entrenament, ja pot aprofundit amb el tema amb altres lectures.

Una gran novel·la sobre els maquis que varen intentar continuar la lluita antifranquista a la muntanya, confiant amb el que mai va passar, que els aliats decidiren treure Franco del mig i recuperar la República. Res d’això va passar, si a la traïció del aliats, ajuntem el cansament i la por del poble i la divisió dins de la resistència antifranquista, el moviment estava destinat al fracàs. I entremig dels maquis, i de la guàrdia incivil, els que més patiren els enfrontaments, els masovers de zona agafats entre dos focs. Aquest fet, sumat a la duresa de la vida a la muntanya, fa que molts abandonen el mas i emigren cap a la ciutat, lluny del conflicte i les seus conseqüències i poder començar una vida nova des de zero, moltes vegades.
A la novel·la no diu en quina zona està ambientada, però pels noms d’alguns llocs es fàcil deduir que es pels voltants del Penyagolosa, el gram cim dels valencians. Martí fa bones descripcions, com a científic que és, del paisatge i dels éssers que hi habiten. Com he pujat ja tres vegades al cim del Penyagolosa, he reconegut o això m’ha semblat, l’itinerari pel qual, el protagonista, guia a un pescador de paraules de nom Carles, fins al cim de la muntanya, així com el que es troben allà dalt. Per cert, una pregunta per l’autor, Carles? Carles Salvador?

Llegint aquest petits relats em venien al cap els capítols de la sèrie de televisió “Alfred Hitchcock presenta”, i és que el nivell televisiu no és el que era. Per cert, això de misògins és perquè les dones protagonistes d’aquests contes o acaben malament o són les malvades?

En realitat aquest llibret és una selecció d’un llibre més gran “Petits contes misògins”.

Potser és aquest el llibre que haurien de llegir molts per entendre el drama dels refugiats? Potser entendran així que la gent no se’n va del seu país per gust o per venir ací a furtar-nos res? Ningú empren el Viatge fins que se n’adona que al seu lloc d’origen no hi ha res a fer i cerca només on poder viure dignament. Potser així la gent deixaria d’ésser enganyada per l’extrema dreta i actue amb consciència? No tinc respostes, però si que recomane la lectura d’aquesta història per fer reflexionar sobre el drama que representa per a molta gent deixar al seus, i travessar deserts i mars, confiant la seua vida a uns traficants sense cap escrúpol moral, i sense cap garantia de que, al final, podran acabar el seu viatge. Anava a dir realitzar el seu somni, però crec que això no és realista, el seu somni seria viure tranquil·lament entre els seus i haver-ho mai d’haver emprés aquest Viatge.
La novel·la narra en particular el cas real de l’atleta somali Samia Yusuf Omar, que després de participar de miracle als Jocs Olímpics de Pequín, i malgrat les seues reticències inicials, empren el Viatge (com ells l’anomenen) fugint d’un país que l’ha decebut i marxa cap a Europa amb l’esperança de poder competir al Jocs de Londres. Un viatge que tindrà un tràgic final. Al mateix temps, l’autor ens descriu la vida a Mogadiscio en plena guerra de clans i l’ascens de l’integrisme islàmic a la zona; el xoc de la protagonista quan arriba a Pequín en observar coses que per nosaltres són quotidianes però que per ella són miracles; i finalment les penalitats del Viatge.
Personalment hi ha dues coses que poden sorprendre: el racisme dels militant integristes cap als individus més africans (més negres de pell) i l’ús de la tecnologia moderna en ple desert o ciutat que tots creiem incomunicades per obtenir els diners en efectiu dels parents de la gent que fa la travessia, un ús maquiavèl·lic dels modern mòbils.

Gràcies a Sembra llibres per descobrir-nos a altres autor italians com aquest. Hi ha més vida a part de Saviano.

Quan era petit i adolescent al al façana dels cinemes (sí cinemes, arribarem a tenir 4 cinemes en actiu durant molts anys) posaven, a més del pòster de les pel·lícules en projecció, una sèrie de fotogrames o fotografies d’aquesta amb les que tu et podies fer una idea de l’argument de la pel·lícula i t’ajudaven a triar quina aniries a veure aquell cap de setmana. Julio Llamazares fa això amb aquesta novel·la nostàlgica de la seua infància i adolescència en un poble miner lleonès. A partir d’una sèrie de fotografies o fotogrames de la seua vida ens conta la vida d’un nen en una petita vall minera als durs anys de la dictadura franquista, així com les seues impressions del que passava, tot comparant la realitat d’aquella època amb la que va descobrir viatjant o la que ell s’imaginava per culpa de la ficció cinematogràfica, una de les poques diversions de la gent en aquells temps. Potser és un “cinema paradiso” miner?

Crec que hi ha dues classes teatre llegit, el que no et cal veure’l escenificat per entendre el que estàs llegint i el que si que cal, com és aquest cas, sobretot la primera obra. He llegit Shakespeare, Lorca, Guimerà o el duet Hecht-MacArthur i amb ells, he pogut imaginar la història. Però en aquest cas, sobretot en Glengarry no. M’ha costat seguir la trama, pot ser per tantes interrupcions, repliques, contrarèpliques,….i sense l’ajuda visual dels Pacino, Lemmon, Baldwin, Spaceu, Harris,….costa d’entendre i visualitzar les situacions. A Casa de Juegos també em passa, però no tan exagerat, i vore a Mantegna o Crouse ajuda a entendre millor l’argument.
Potser sóc jo que no estic molt acostumat a llegir teatre? però en altres obres no m’havia passat. O potser és aquest estil americà que sembla ja fet aposta per portar-lo al cinema?

Umberto Eco ens parlava dels llibres perduts o prohibits i del mal del que són capaços de fer alguns hòmens per ocultar-los a la resta del mortals. En aquest cas no és un llibres, sinó tres. Potser no tant famós com el d’Aristòtil de la novel·la d’Eco, però potser igual o més perillosos a ulls de la Inquisició i els religiosos que volen controlar les nostres vides.
Amb aquest fil argumental i altres més Ivan ens conta una història de misteri protagonitzada per un jove pintor madrileny que va a la costa valenciana amb la intenció de pintar uns quadres per a una futura exposició i una altra missió més personal, esbrinar que va passar realment a dos oncles seus que també varen passar per aquelles terres en anys anteriors. Això embolicat amb una estranya “filà” de moros i un trio amorós, que per sort no acaba com la majoria d’ensucrades novel·les juvenils que es publicaven fa uns anys. I és això el que m’agrada d’Ivan, que escriu novel·la juvenil, fugint d’aquest tòpics que no m’han agradat mai i tractant al lector com una persona intel·ligent que pot seguir qualsevol trama i serà capaç d’aprendre i captar algunes de les referències sobre altres llibres o indrets per a visitar que va deixant al llarg de la narració: en quina interminable història ix un tal Bastian? on està l’illa de Portitxol? frares ocultant llibres en una biblioteca? sirenes homèriques?….

Aquest estiu vaig descobrir les aventures del detectiu alemany Bernie Gunther, creat per l’escriptor escocès Philip Kerr, a la seua novel·la Violetas de marzo, i em va agradar molt. Ara he trobat aquesta nova història (de les moltes que té) ambientada al Berlín preolímpic de 1936 i l’Havana prèvia a la revolució castrista. M’ha enganxat aquest personatge que em recorda els de les millors novel·les de Raymond Chandler o Dashiell Hammett, però amb menys autocensura (potser eren èpoques diferents), i en particular en aquesta novel·la,l’aparició de personatges reals com el malaguanyat boxejador sinti Johann Trollmann, l’escriptor Hemmingway, o el dictador Batista.Potser això és un dels factors que crec que poden enganxar a la lectura d’aquest llibre. La part que es desenvolupa a L’Havana, on es resoldran els afers que han començat a la primera part (trames corruptes de concessions d’obres públiques, mà d’obra semi esclava, ocultació de l’antisemitisme, …), m’ha recordat la pel·lícula El Padrí II. No sé si era aquesta la intenció de l’autor, però crec que queden reflectides algunes de les escenes de la pel·lícula de Coppola.

Que passa quan et creus que t’han amagat coses del teu passat o dels teus progenitors? Val la pena cercar aquesta informació o millor deixar-ho córrer? Aquests sembla el problema de la protagonista d’aquesta novel·la de Joanjo Garcia, que ens conta la cerca o fugida endavant d’una noia que després d’una decepció política ( i qui no n’ha tingut?) es trallada a Barcelona per fer un màster a la UB. En aquesta cerca la noia va voltant pels diferents llocs on s’havia desenvolupat la seua infància (barri de Gràcia, el Penedès i València) intentant contestar les preguntes que es va fent sobre el seu passat i el seu futur, algunes certes, altres ficció que ella imagina. Potser per això ella en un moment de la novel·la diu que la seua vida sembla una història on no hi ha introducció ni desenllaç, només nus, com una metàfora del que ella es pensa que és al seu existència?. Tota aquesta història personal corre paral·lela als fets que varen produir durant la celebració de la consulta independentista del 9-N (la de l’Artur Mas), intentant comparar les dues cerques, la de la protagonista i la del poble català (i/o valencià, depèn de cadascú) del seu futur.

Personalment, m’ha fet recordar l’any que vaig viure al Penedès, ja que a la novel·la l’autor menciona a més de l’Arboç i la seua Giralda, altres pobles de la zona. I també les meues tarde de cinema Verdi del barri de Gràcia, on feia moltes hores de diumenge a la tarda. També fa referència a un dels llibres que va escriure el meu professor de Geometria a la facultat, Josep Guia.

Havia llegit un llibre (que ara no trobe per casa! on deu de ser?) on l’escriptor mallorquí col·laborava: “De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans”. També mire de quan en quan el que publica al bloc de vilaweb i les seues notes al facebook, però mai havia llegit un llibre d’ell. He començat per aquesta replica o desmitificació d’un altre escriptor mallorquí molt més famós i conegut, Llorenç Villalonga l’autor de Bearn. Una resposta a llibre del darrer titulat “Falses memòries” on ell emmascara el seu passat de col·laboració amb el cop d’Estat i el regim franquista. López Crespí, dona un colp damunt la taula i contesta amb “les verdaderes memòries” per que quedi ben clar qui era aquest personatge a la vida real, sense desmerèixer les seues gran qualitats com a escriptor.

Nova entrega del petit gal i la veritat no entenc les crítiques dels puristes, a mi m’ha agradat. Els mateixos personatges però adaptant la narració als temps moderns: fills adolescents, ecologisme, escalada social,….. M’agrada que de manera subtil es parle de l’entrada dels bàrbars a formar part de l’imperi, de la Damnatio memoriae que s’utilitzava aleshores i encara s’utilitza actualment de manera més subtil. En fi, he gaudit llegint-lo mentre el meu fill entrenava al Lluís Puig.

Una incursió de l’escriptor de Begur al món de la ficció i escrita amb la seua peculiar manera que ja et no et deixa de sorprendre malgrat conèixer els seus llibres anteriors. Un Déu, que fa el que vol i narra com vol, ens conta una ficció a la postguerra barcelonina amb un protagonista gens afortunat en alguns aspectes que sembla predestinat a canviar el rumb de la història matant al dictador. Aquesta excusa del Déu que fa el que vol es aprofitada per l’autor per explicar altres fets paral·lels a la trama i per tornar a utilitzar el seu particular i vairat lèxic, que ja no sé si el treu de Begur o de quin altre lloc.

No vos deixeu enganyar per la portada. Malgrat els seus colors, la història,com l’època en que es desenvolupa, és molt grisa, amb tots els seus matisos.

“Un dona de sal, dotze escriptores, una pintora i una senyora asseguda a l’autobús”.
L’escriptora d’Almoines fa el seu pas a la literatura per adults (no acabaré mai d’entendre aquests adjectius) amb que aquest recull de contes que com bé descriu aquesta frase impresa al contraportada estan dedicats cadascun a una dona real (tret de potser la primera), dones que han hagut de lluitar per fer-se visibles en un món d’hòmens, algunes amb més èxit que altres. A partir d’un fet de la vida la protagonista, real o no, l’autora estira aquest per desenvolupar una narració que et manté l’atenció fins al final, i et fa venir ganes de començar el següent relat. Potser alguns del fets ja es coneixia, però d’altres no i això és sempre d’agrair a l’autora que ens trega de la nostra ignorància sobre la biografia d’aquestes dones valentes que varen viure perillosament.
Qui són aquestes dones? Llegiu-lo i ho sabreu.

Gemma ha escrit literatura de la que anomenen juvenil, i pel meu gust, la seua novel·la Marina és de les poques que m’han agradat d’aquest genere.