Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Spanish Summary, Francis Noel-Baker (1948)

Catalonia, on the other hand, is a country where oppression has provoked violent extremes. By language and culture she was originally an extension of southern France rather than part of Spain. In the 14th century she built up an extensive Mediterranean empire of her own, and her merchant seamen compiled Europe’s first code of maritime law. Prosperous as a trading nation, she had few contacts in mediaeval times with her semi-pastoral neighbours on the interior plateaux. But when she was united under the crown of Castile early in the 15th century her first decline began. The fall of Constantinople to the Turks in 1453 had made the Mediterranean unsafe for Christian ships, and wrecked her maritime trade. With the discovery of America the primacy of Spanish ports passed from Barcelona to Seville. Catalans were excluded from transatlantic commerce. At the same time extensive peasant troubles did temporary damage to her agriculture.

But it was not till the 17th century, when royal efforts at centralization became stronger, that the first big Catalan revolts began. In 1640, while Spain was in the middle of a war with France, the Catalans rebelled and placed themselves under the protection of the French king. This was the signal for a number of other provincial risings, in one of which Portugal won her final independence. Barcelona only submitted after 12 years to the King’s forces, and Catalan guerillas in the countryside kept up the fight for seven more. Forty years later—during the War of the Spanish Succession—the Catalans rebelled again. After a fearful siege of Barcelona the King regained control in 1714, abolished the remains of Catalonia’s political independence, closed the Catalan universities and started a new period of repression.

At the beginning of the 19th century the Peninsula War was the signal for a general disintegration of Spain. Until the arrival of British forces under Wellington, operations against the French invaders were carried out on a regional and local basis, and some 20 impromptu committees in various parts of the country declared their independence. Catalonia was occupied by French troops for five years.

There was another Catalan revolt in 1823, and then, under a “liberal” Government in Madrid, a further period of repression, in which Catalonia lost her few surviving local rights—her commercial and penal law, her special tribunals, the use of her language in schools, her coinage, and her local administration. But this was only the signal for a new revival: particularly a linguistic and cultural revival. The Catalan nationalist movement in its present form first began to organize itself about a hundred years ago.

At first it was not predominantly a movement of the left. The big Barcelona rising against the Central Government in 1842 was organized by a combination of factory owners and workers. As industrialization increased the Catalan industrialists and the prosperous bourgeoisie took the lead against the centralism of Madrid. Allied to them at first were the Carlists, who, though reactionary and pro-clerical, also stood for local liberties and interests. After the second Carlist war ended in 1876, the Church herself still supported the autonomists in both Catalonia and Euzkadi. But as the industrial proletariat grew stronger, and as wave after wave of terrorism and repression swept the country in the early 1900s, the leadership of the nationalist movements passed gradually to the people. In 1909 the oppressive policy of the Central Government provoked wild riots which were followed ten years later by the first big general strike. Well organized and relatively peaceful, it paralysed Barcelona and caused the fall of two successive governments in Madrid. This time Government repression was more ferocious than ever before. Upheavals, atrocities and assassinations continued without a pause until 1923, when Primo do Rivera, then Military Governor of Catalonia, made his successful coup d’état.

During his dictatorship, Catalan nationalism was driven deep underground. This, and the declared anti-Catalan sentiments of King Alfonso XIII, made it more than ever republican and left wing. Only after the coming to power of the Republic of 1931, which was actually preceded by the declaration of a Catalan Republic, did Catalonia regain her freedom of expression, her local autonomy, and the right to remember her individuality and her own traditions. The story of the Generalitat of Catalonia, of the autonomous government of Euzkadi, and of how, during the last civil war, the age-old Spanish regionalist tendencies came once again to life, belongs to recent history. But local nationalism and the problems of Catalonia and Euzkadi are not new. They have deep roots in the past. They can never be extinguished by passing wars or military dictators.

Darrera les barricades, de John Langdon-Davies

“En qui més confiava el govern era en la Guàrdia d’Assalt. Havia estat una gran idea, la d’organitzar un contrapès a la guàrdia civil. De fet, si la intenció real dels feixistes, com feien creure a l’estranger, era “salvar la República del marxisme”, el millor que podien haver fet seria esperar un altre any fins que la Guàrdia d’Assalt republicana hagués assolit la reputació i tradició de fidelitat a la república que la guàrdia civil havia tingut amb l’antic règim. Llavors, si hagués esclatat una rebel·lió il·legal, fins i tot d’esquerres, aquest cos s’hauria mantingut lleial a l’ordre democràtic. Però només un feixista o un idiota es pot creure l’excusa dels feixistes espanyols.”

Ja ho diu al pròleg (de Paul Preston), l’autor que no pot ser i creu que ningú pot ser imparcial en aquest assumpte de la guerra civil :

Sempre em va molestar la falsedat i la hipocresia d’aquells que afirmaven que eren imparcials, i l’estupidesa, si no repugnant, dels editors i lectors que demanaven objectivitat o imparcialitat als corresponsals de guerra”.

 Es clar, ja que el llibre sembla tenir la intenció de desmuntar aquesta No-intervenció dels aliats, que va ajudar a la victòria del feixistes, allunyant el temor  de que Espanya es convertira en un país satèl·lit de l’URSS. El llibre està escrit abans d’acabar l’any 1936, acabant el prefaci amb aquestes paraules:

“Recordeu que heu sentit a dir de les antigues tiranies espanyoles; no us adoneu que la victòria dels rebels significa la seva reinstauració sobre les últimes restes que quedin de vida?”

Tots ja sabem que va passar després, per desgràcia. 

El quadern gris, de Josep Pla. Versió teatral.

La veritat és que pensava que no el llegiria mai, però ho he fet. Havia llegit altres coses d’ell, més curtes, però aquest el deixava per més endavant. Jo el recomane, però supose que hom gaudeix d’aquest llibre si coneix l’Empordà, Girona i Barcelona. Si hom ha viscut i caminat per les terres de l’Empordanet i la ciutat de Girona, o coneix i ha trepitjat el centre de Barcelona. Potser si no t’has perdut per les terres de l’univers planià, llegir aquest diari no et suggerirà res, però en el meu cas sí, i més ara, que mire i recorde la zona des de la llunyania del Túria.

El quadern gris, de Josep Pla. Palamós 1855.

L’autor regirant uns papers troba un escrit d’un familiar seu. Un escrit sobre la vila de Palamós al 1855, que segons ell és “l’única cosa una mica delicada que ha trobat en la història externa del seus avantpassats”. Fa una descripció de com era la vila en aquella època, que ja era llunyana pel mateix Pla:

 

Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com un buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama. Hi passava moltes hores mortes, encantat. A l’horitzó de ponent, entre fums, es veia el cap de Tossa, d’un color vinagre, i dins de la badia, la platja d’Aro, que era com una pinzellada de color safrà sobre el verd espès i moll dels pins, un roquisser en el qual bullia l’escuma i la torre Valentina, antiga torre de senyals. Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat”

 

No cal que diga que actualment, de tot això res de res, no? Sembla que també en aquella època alguns grecs tenien mala fama, almenys dins de l’ambient mariner i un línies abans diu:

 

Del meu temps sortiren de Palamós dues o tres expedicions a pescar el coral de les Açores i de Cap Verd, i això donà molta vida. Aquesta indústria està avui en mans de bussos grecs que naveguen en xabecs engavellats, pirategen i fan el bandarra”

 

 

Memòries 1920-1936, de Josep Benet.

Aquest any el conseller, que tan pèssimament havia pilotat la redacció de i la informació  sobre el nou i desgraciant Estatut d’Autonomia de Catalunya, posà en marxa el que denominà Memària Històrica Democràtica, o simplement, Memorial Democràtic, que acabaria concretant-se  en la Direcció General de la Memòria Democràtica. Ho va fer menyspreant la tasca i àdhuc l’exitència de dues institucions oficials, que depenen d’altres conselleries: el Museu d’Història Contemporània de Catalunya i el en  Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Més encara: envaint o duplicant més d’una vegada la tasca que d’ambdues institucions estaven realitzant. Aquesta dita Direcció General de la Memòria Democràtica sorgí com una mena d’organisme orwellià, totalitari, però d’estar per cas, com se’n troba cap altre de semblant en els països democràtics.

Aquesta declaració es troba en el pròleg de les memòries de Josep Benet. En aquest primer volum de les seves memòries conta les seves experiències fins a la desfeta del 1939. M’ha agradat que a més de contar els fets que ell va viure, els anava relacionant amb fets més contemporanis.  Al morir a l’any 2008, no va poder continuar les seves memòries i aquest va ser el seu darrer llibre. 

“No vull subvalorar la severitat del càstig que cau sobre vosaltres, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona” (Winston Churchill, abans de la batalla d’Anglaterra).

Aquest és un exemple del que deia abans, l’autor utilitza el càpitol dedicat als bombardejos de Barcelona i les paraules de Churchill per comentar els fets més recents sobre la problemàtica del monument a les víctimes dels bombardejos que havia de fer l’Ajuntament de Barcelona; i que de la proposta inicial al que després es va fer,  varen haver massa canvis.

Begur- Sa Riera- Es Racó- Begur.(Camí de l’aigua)

El darrer dia vaig acabar la ruta que vaig acurtar pel mal temps. Des de Begur, a l’oest de la ciutat, ix un sender local que et porta a la platja de Sa Riera caminant al costat de la riera que baixa cap al mar. Una vegada allà es pot continuar pel camí de ronda, si vas cap al nord, vas cap a la platja d’Es Racó i la platja de Pals, i si vas cap al sud, cap al zona protegida de Ses Negres. 
Es pot tornar pel mateix camí, o fer alguna altra variant amb el senders locals per fer el recorregut més llarg.
 

Cala S’Alguer-La Fosca-Palamós.

Continuant amb les rutes curtes, aquesta vegada vaig anar des de Cala S’Alguer fins a Palamós, pel camí de ronda, passant per la platja de la Fosca, molt turística, i per Cala Margarida, ja tocant al poble de Palamós. Sempre m’ha agradat molt anar a Cala S’Alguer, però per la Fosca no passava des de la marxa Mar i Muntanya de fa uns 6  o 7 anys a Palamós. També és molt agradable la caleta de Santa Margarida, que poca gent coneix, ja que està un poc amagada, malgrat que és prop del poble.

Begur-Sa Tuna-Aiguafreda-Begur.

Una altra ruta senzilla per fer amb poc de temps, però la podeu allargar fent altres variants. Jo ho vaig haver d’acurtar pel perill de pluja. 
Eixim del poble de Begur pel pàrquing que hi ha a l’est del poble i agafem el GR-92 per baixar a la platja de Sa Tuna, on ja pots refrescar-te si et ve de gust. Després s’agafa el camí de ronda que et porta fins a la caleta d’Aiguafreda i després per un sender local es torna cap a Begur entrant pel Mas d’En Pinc i el mirador de Sant Ramon, a sota del castell. Al Mas, és on vaig haver d’aturar-me degut a l’amenaça de pluja, però la meva intenció era continuar pel sender local  per poder anar a Sa Riera, però ho vaig deixar per un altre dia.
Pel camí vaig trobar-me, penjats dels arbres, un nius de fusta que feia molt de temps que no veia. Pensava que jo no es penjaven i en posaven altres més moderns. 

Far de Sant Sebastià-Tamariu.

Una caminata curta per fer en un matí, és agafar el GR des del Far de Sant Sebasità i anar fins a Tamariu, passant per Cala Pedrosa, on es pot fer una cabussada si fa molta calor. Evidentment, jo vaig anar de cap.
Per mi el millor tros es en el camí de baixada a Cal Pedrosa, on pots anar en silenci, escoltant els ocells i no té res d’envejar a les “pelis” ambientades en selves tropicals.
Vaig recordar els dinars que varem fer a Tamariu, plats preparats pel 3r millor cuiner del món, darrere de Ferran Adrià i Joan Roca, el gran Xavier Vilaseca, filòsof i cuiner aficionat de Palafrugell. 

Targeta “Mi cuenta ambiental”. La gran presa de pèl del CVI

M’acaba d’arribar una carta, amb un targeta, del Consorci València interior (CVI). Evidentment està escrita en castellà i signada pel seu president. Primera relliscada, quina llengua es parla a Llíria?
La presa de pèl és que diu que amb aquesta targeta em premiaran per reciclar i m’avisen que la podré utilitzar a la deixalleria municipal. I és ací on veig la presa de pèl. Almenys en el meu cas, el 90% del que recicle ho llence als contenidors de prop de casa i aquesta opció no compta. Només quan tinc objectes grans o que es deixen al contenidor és quan he anat a fer ús de la deixalleria, per tant no veig on està el premi. I ara bé la segona, que encara és millor. Durant el primer any, el premi per reciclar seran xecs descompte per comprar al comerç local; i m’ho volen vendre com a que estarè ajudant als comerciants del meu poble. Mire, a mi, que em tornen els diners, que ja els utilitzaré com jo vulga, que potser tinc altres necessitats més importants que el consumir sense cap criteri, només per gastar els seus xecs.
Res, que ens  volen prendre per tontos o alguna cosa semblant. L’únic que aconsegueixen, és que els que reciclem ho enviem tot a pastar fang i deixem de fer-ho.

Far de Sant Sebastià (Palafrugell): poblat iber.

He tornat a passar pel far de Sant Sebastià i he vist que s’han fet obres i s’han millorat els accessos al poblat iber que hi ha darrere del restaurant i l’ermita. En un dels panells informatius, informaven que una part dels diners per les obres venien del famós “Plan E” de l’anterior govern espanyol. Almenys, hi ha llocs on saben aprofitar millor les subvencions i no com al meu poble on s’han llençat els diners fent i desfent carrers que ja havien estat arreglats feia anys o en obres, on jo no sé veure la utilitat. En el cas de Palafrugell, s’ha donat feina immediata a gent i s’ha invertit a mig termini de cara a atraure visites turístiques. Perquè no es fa el mateix amb el poblat iber d’Edeta? Com no és milloren els accessos des de Sant Miquel?

Homenatge a Catalunya, de George Orwell.

…..En conjunt, jo acceptava el punt de vista comunista, que es reduïa a dir: “No podrem parlar de revolució fins que no haguem guanyat la guerra”, i no el del POUM, que es reduïa a dir: “O avancem, o recularem”. Quant més tard, vaig decidir que el POUM tenia raó o, en tot cas, més raó que els comunistes, no fou pas recolzant-me en una base teòrica. Sobre el paper, la posició dels comunistes era bona; el mal era que llur comportament real feia difícil de creure que la  defensaven de bona fe. L’eslògan tan sovint repetit de: “Primer la guerra, i la revolució després”, tot i que el milicià corrent del PSUC se l’empassava, creient sincerament que la revolució continuaria un cop guanyada la guerra, era una entabanada. Pel que treballaven els comunistes no era per ajornar la revolució espanyola fins que fos el moment adequat, sinó per assegurar-se que no es produíria mai……..(apèndix 1, pàgina 287)

 Potser un poc tard, però ja he llegit el llibre d’Orwell que em faltava, després de 1984 i de La rebel·lió dels animals. I encara no entenc com encara hi ha gent que defense l’stalinisme i la URSS. Orwell els arriba a qualificar de més a la dreta que el PSOE, d’aquella època.  Ell, supose que esperava algun canvi a Europa, però no el que venia de Moscú, i no crec que confiara molt en Trotski, malgrat la seva participació a les milícies del POUM, al que qualifica per trotskista, més per la seva oposició al PSUC, que per la seva ideologia.