Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Homenatge a Catalunya, de George Orwell.

…..En conjunt, jo acceptava el punt de vista comunista, que es reduïa a dir: “No podrem parlar de revolució fins que no haguem guanyat la guerra”, i no el del POUM, que es reduïa a dir: “O avancem, o recularem”. Quant més tard, vaig decidir que el POUM tenia raó o, en tot cas, més raó que els comunistes, no fou pas recolzant-me en una base teòrica. Sobre el paper, la posició dels comunistes era bona; el mal era que llur comportament real feia difícil de creure que la  defensaven de bona fe. L’eslògan tan sovint repetit de: “Primer la guerra, i la revolució després”, tot i que el milicià corrent del PSUC se l’empassava, creient sincerament que la revolució continuaria un cop guanyada la guerra, era una entabanada. Pel que treballaven els comunistes no era per ajornar la revolució espanyola fins que fos el moment adequat, sinó per assegurar-se que no es produíria mai……..(apèndix 1, pàgina 287)

 Potser un poc tard, però ja he llegit el llibre d’Orwell que em faltava, després de 1984 i de La rebel·lió dels animals. I encara no entenc com encara hi ha gent que defense l’stalinisme i la URSS. Orwell els arriba a qualificar de més a la dreta que el PSOE, d’aquella època.  Ell, supose que esperava algun canvi a Europa, però no el que venia de Moscú, i no crec que confiara molt en Trotski, malgrat la seva participació a les milícies del POUM, al que qualifica per trotskista, més per la seva oposició al PSUC, que per la seva ideologia.

El cotxe oficial del Sr. Camps, com seria? com el del Sr. Benach?

M’acabe d’asabentar que el Sr. Francisco Camps, acaba de llegir al tesi doctoral a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Aquest home cada vegada em sorprèn més. Ara ha fet una tesi doctoral en sis mesos. Un geni? un superdotat? No crec. Jo, l’única explicació raonable que trobe a aquest fet és que la tesi l’ha fet mentre exercia el càrrec de president, aprofitant els trajectes entre inauguracions i altres actes que eixien al NODO9. I és que aquests temps morts poden donar per molt, si tens un cotxe oficial ben preparat amb connexiò a internet, ordinador portàtil, una bona llibreria, un reposa-peus còmode i altres accessoris que deixarien el cotxe del Sr. Benach amb un cotxe normalet. Per tant la meva hipòtesi és aquesta, que elsSr. Camps disposava de totes les comoditats i coses necesàries per fer la tesi durant els trajectes amb el cotxe oficial, i que la seva tesi ja estava enllestida al moment de la seva dimissiò, i que en aquests darrers mesos ha acabat de perfilar-la i polir el petits defectes que podria tenir.
Si algú té alguna altra explicació, és lliure d’opinar i deixar-la per escrit. 

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada.

La quarta narració d’aquest recull de l’escriptor de Mequinensa es titula  “Nit d’amor del coix Silveri”, i narra l’efecte que produeix en algunes persones el fet que els donaran cinquanta  mil pessetes per cada persona que forme la unitat familiar en el moment del trasllat del poble vell al nou. En el cas del coix Silveri acaba la narració amb aquests paraules:

 Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va començar a plorar silenciosament.
– Seran cinquanta mil pessetes més, Joana…. Cinquanta mil pessetes… – li repetia Siveri a l’orella.

Quedaven dos anys, temps de sobra per ser dos més a la família, 100 mil pessetes més……. No vos recorda certa política populista de fa pocs anys, quan nuaven els gossos amb llonganisses?

 

How can i be scottish?

Hark when the night is falling
Hear! Hear the pipes are calling,
Loudly and proudly calling,
Down thro’ the glen.
There where the hills are sleeping,
Now feel the blood a-leaping,
High as the spirits of the old Highland men.

Towering in gallant fame,
Scotland my mountain hame,
High may your proud standards gloriously wave,
Land of my high endeavour,
Land of the shining river,
Land of my heart for ever,
Scotland the brave.

High in the misty Highlands,
Out by the purple islands,
Brave are the hearts that beat
Beneath Scottish skies.
Wild are the winds to meet you,
Staunch are the friends that greet you,
Kind as the love that shines from fair maiden’s eyes.

Towering in gallant fame,
Scotland my mountain hame,
High may your proud standards gloriously wave,
Land of my high endeavour,
Land of the shining river,
Land of my heart for ever,
Scotland the brave.

Far off in sunlit places,
Sad are the Scottish faces,
Yearning to feel the kiss
Of sweet Scottish rain.
Where tropic skies are beaming,
Love sets the heart a-dreaming,
Longing and dreaming for the homeland again.

Towering in gallant fame,
Scotland my mountain hame,
High may your proud standards gloriously wave,
Land of my high endeavour,
Land of the shining river,
Land of my heart for ever,
Scotland the brave.

Autòlic, fill d’Hermes.

Autòlic, fill d’Hermes i Quíone, fou un destacat lladre que tenia l’habilitat especial de transformar el botí per fer-lo irreconeixible i no ser enxampat. Nomès Sissif el va poder enxampar. (Font: Diccionari de la mitologia grega i romana de Jordi Parramon).
Potser si molts dels que surten aquests dies a les notícies, hagueren fet sacrificis i ofrenes a aquest heroi grec, ara no haurien de donar explicacions del que han fet presumptament. 

A Cremallengua, de Joan-Lluís Lluís.

L’autor, imitant a Marius Serra, acaba el darrer article d’aquest recull amb un enigmarius:

 …l’única via a seguir per a la supervivència del català és una paraula de tretze lletres -la primera de les quals és la i- i sis sil·labes, i vet aquí com la defineix Marius Serra: “La proclama qui vol ser sobirà sense ser monàrquic”. No sempre és fàcil d’aconseguir però si fàcil d’endevinar.

Des de que l’editora de El Punt va decidir no enviar el diari Avui a València, trobava a faltar els articles de Joan-Lluís. Nomès els puc llegir quan vaig a Sant Feliu de Guíxols de quan en quan. Ara he tingut una sobredosi agradable amb aquest recull d’articles dedicats a la diversitat lingüística que recomane llegir. Sobretot a mols catalans, que es pensen que el seu país s’acaba als Pirineus o la Sènia.
Per cert, ja heu encertat l’enigmariu?

Cotlliure. Antonio Machado i altres cosetes.

A finals del mes d’octubre vaig tornar a visitar el nord del meu país i vaig tornar a passar per Cotlliure. Aquesta vegada vaig tornar a visitar la tomba d’Antonio Machado., la que encara no he trobat (he de buscar millor) és la de l’escriptor anglès Pat O’Brian.
És curiós, ja que la petjada del poeta espanyol la pots trobar pel poble en postals o en llibres i la tomba està a l’entrada del cementiri. Contrasta amb la poca informació que he trobat de l’escriptor anglès. Machado va viure poc a Cotlliure, la mort li va venir als pocs dies d’estar allà; i si hauguès sobreviscut, tenia un oferta per treballar a Cambridge que li va arribar un dia després del seu enterrament. Per altre costat, Pat O’Brian va viure mols anys allà, i a més va escriure la novel·la “The Catalans”, ambientada al poble i recentment traduïda a la nostra llengua.
Curiós també que al voltant de la tomba de Machado, tots els soterrats tenen noms o cognoms catalans. No sé que pensaran de la situació actual de la llengua catalana a la ciutat, sobretot els caps de setmana que s’emplena de turistes de ciutat. A la novel·la d’O’Brian, la majoria dels personatges s’expressaven en aquesta llengua.
Moltes botigues turístiques i restaurants (vaig dinar a la Crêperie Bretonne Annaick, que té delegacions en Girona i València) i vaig tornar-me’n per la costa fins a Port-bou, on vaig trobar el primer “basar oriental” (això demostra que hi ha gent que sap donar bona imatge turística als pobles i alguns que no). Evidentment vaig tornar carregat amb la cervesa Cap d’Ona i alguna cosa de menjar més.
Per acabar, recomane la biografia d’Antonio Machado, escrita per Ian Gibson, “Ligero de equipaje”. També es pot escoltar el disc de Serrat.

Les vaques del Faraó.

Faraó explica els seus somnis a Josep: «Vaig veure set vaques grasses i que feien goig. Després vaig veure set vaques molt primes i esquifides. I les vaques primes es van menjar les grasses.

»En el meu segon somni vaig veure set espigues plenes de gra madur que creixien en una sola tija. Aleshores vaig veure set espigues primes i resseques. I les espigues primes es van empassar les set espigues bones».

Josep li va dir a Faraó: «Els dos somnis signifiquen el mateix. Les set vaques grasses i les set espigues plenes de gra signifiquen set anys, i les set vaques esquifides i les set espigues primes signifiquen set anys més. Hi haurà set anys en què creixerà molt aliment a Egipte. I després vindran set anys amb molt poc menjar».

Donat el que han fet molts dels que havien d’aministrar els nostres impostos sembla ser que molts no varen anar a missa de xicotets, o si ho varen fer no varen treure gaire profit.


Pujar impostos? donar serveis?

Resum del ple de l’ajuntament d’un poble de Costa Brava a la televisió local TVCB. L’oposició tota en contra de la pujada del IBI i altres impostos, es veu un resum de les intervencions dels portaveus de cada partit argumentant les seves raons. Despés la resposta de l’alcalde: sinò es pugen els impostos no podrem donar els serveis que dona l’ajuntament.
Potser siga ahí on estiga la clau del problema, cal que els ajuntaments donen tots els serveis que volen donar actualment? suplint moltes vegades mancances d’altres administracions? o nomès són serveis que fan guanyar vots? tots els pobles han de tenir de tot? piscina coberta (a 500 m del mar), camps per fer tota mena d’esports, no se quantes associacions de jubilats, ….? tots ben subvencionats?
Potser en anys de bonança han ingressat tants diners que no sabien que fer amb ells? que no varen preveure que les instal·lacions tenen costos de manteniment? i un sense fí més de preguntes que s’haurien d’haver fet abans.
Potser molts, ja sabeu de quins pobles parle, però és pot generalitzar a la majoria de pobles dels Països catalans.

Ah! i un poc d’autocrítica de la ciutadania, ja que de seguida van les enveges entre pobles: “Si ells ho tenen, nosaltres tambè i més gran”

Lluís Companys, el 6 d’octubre i jo.

El 6 d’octubre de 1934 el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar  l’Estat català, dins de la República Federal Espanyola. I em direu, això a que ve ara?, dons jo vaig nèixer un 6 d’octubre de fa uns quants anys. El problema és que la independència que va proclamar Companys va durar poques ara, i en canvi ja porte 43 donant voltes pel món i encara esperant aquesta indepedència que va durar poques hores.
Aquestes coincidències (que matemàticament són molt normals, malgrat que hi haja gent que busque explicacions estranyes*) són curioses. En les primeres visites al ginecòleg, el doctor ens va dir que el xiquet naixeria un 20 de novembre. Tindrà collons la cosa! Jo li vaig dir al metge que s’ho fera com volguera, que s’avançara o es retardara, però que no anava a cel·lebrar els aniversaris del meu fill un 20N. Que pensarien el meus veïns? que tenien un fatxa per veí?

*Un any nomès té 365 dies i ja portem molts anys d’història, per tant és normal que hi haja coincidències de dates en fets diversos.

El desgavell, de Ferran Planes

Aquesta novel·la publicada en 1969 (no entenc encara com va passar la censura), per Club Editor (editorial dirigida per Joan Sales, que abans havia publicat la seva novel·la Incerta glòria), narra l’exili, la participació en la guerra civil, i els anys republicans de l’autor, en Ferran Planes. I, sí, ho dic amb l’ordre correcte, que és com està a la novel·la. L’autor no segueix l’ordre cronològic normal, ja que així, segons ell, es poden arribar a entendre les causes del que va passant a la narració. L’exili, com a conseqüència de la guerra perduda, i aquesta guerra, com a conseqüència de la no acceptació de la República pels grups conservadors del país.
L’autor li volia posar un altre titol, La conya, però la veritat, no m’agrada aquest títol, massa morts des de llavors fa que no compartisca la seva opinió en aquest aspecte.
Respecte a la guerra escriu:

No espereu, doncs, que us l’expliqui íntegrament, Fou com la lluna, de la qual sempre nomès podem veure mitja part. Us contaré nomès el meu fragment, el meu tros de guerra. La visió general encara no ha estat escrita. Huhg Thomas, Gabriel Jackson i altres ho ha intentat. Però jo crec que s’han quedat a mig camí; car la guerra civil espanyola, que va esclatar el mes de juliol de 1936 encara no s’ha acabat. Els vencedors ha fet d’administradors de la seva victòria, però no han sabut escampar la pau convinent i interna; la sola que val.

Jo, a més, diria que no han volgut escampar la pau i a més una reflexiò, ha acabat ja aquesta guerra que sembla que continua per alguns mitjans de comunicació? però ara, per sort, sense armes de foc.