La segona cosa que crida l’atenció aquí és el caràcter secular dels prejudicis imperants, la tirania dels estereotips. Aquí tot va quedar definit, fixat, sancionat en en temps que es perd a les albors de la Història. Ningú pot realment explicar per què els armenis i els azerbaidjanesos s’odien tant. S’odien i punt! Tothom ho sap, ho han mamat amb la llet de la mare. A aquest impertorbabilitat dels prejudicis l’ha afavorit tant l’aïllament reciproc (les muntanyes!) com el fet que tota la regió del Caucas s’hagi trobat encaixonada entre estats molts endarrerits: l’Iran, Rússia i Turquia. El contacte amb el pensament liberal i democràtic d’Occident no hi era possible i els veïns no fornien d’exemples edificants. No hi havia de qui aprendre.
Afrancesados! liberales! masones!…..
Les minories ètniques que habiten l’Imperi aprofitaran la més lleugera alenada de democràcia per deslliurar-se, independitzar-se, posar-se dempeus. Per a ells la consigna “democràcia” vol dir només una cosa: “llibertat”. Una llibertat entesa com a separació. I això evidentment desferma l’oposició de la nació dominant, la qual, per conservar la seva posició de privilegi, està disposada a utilitzar la força, les solucions autoritàries.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te, et mirava només
amb un amor tan gran com la seu de Mallorca,
Vicent Andrés Estellés (Pau Alabajos – Ciutat a cau d’orella)
La superfícies de l’imperi supera els 22 milions de kilòmetres quadrats i la seua frontera terrestre és més llarga que l’equador i s’estén al llarg de 42.000 kilòmetres.
Si tenim en compte que, allà on motius tècnics ho impedeixen, aquestes fronteres estan encerclades per denses tanques de filferro d’arç…..i que el filferro es fa malbé de seguida a causa de les terribles condicions climàtiques, i que, cal canviar-lo sovint a centenars, bé, a milers de kilòmetres, podem arribar a la conclusió que una part significativa de la indústria metal·lúrgica soviètica es dedica a produir ferro espinós.
Perquè és ben clar que la cosa no s’acaba amb enfilara les fronteres! Quants milers de kilòmetres de filferro es vant utilitzar per encerclar l’arxipèlag gular?….I quants milers de kilòmetres més s’han gastat en les tanques de polígons dedicats a l’artilleria, els tancs o l’energia atòmica?I a les filferrades de les casernes? …
Si tot si això ho multipliquem per anys d’existència del poder soviètic, resulta fàcil respondre a la pregunta de per què a les botigues de Smolensk o Omsk no es podia comprar una aixada ni un martell, per no parlar d’un ganivet o una cullera……..Però això o és tot! Després totes les tones d’aquest filferro les havien de fer arribar en vaixell, tren, helicòpter, en camell o en trineus estirats per gossos als racons més llunyans, més inaccessibles de l’Imperi…………..I així , la gent, en lloc de construir cases o hospitals, en lloc de reparat canalitzacions i fils d’electricitat …es passaven anys ocupats (per sort, no tothom) a cobrir l’Imperi de filferro, per dins i per fora, a escala local i nacional.
Tot un desgavell.
Durant els darrers anys Tbilisi ha canviat molt. Geòrgia, igual que la resta de regions meridionals de l’Imperi, ha adoptat un model de desenvolupament propi del tercer món. Consisteix en un creixement accelerat, antinatural, de la capital, a expenses de la descurança i el progressiu empobriment de les províncies. Entre la capital i la resta del país s’obren en tots els camps uns abismes monstruosos.
Madrid, Madrid, Madrid,…….
Tots els dictadors, independentment de l’època i del país, tenen un tret en comú: tot ho saben, de tot hi entenen.
Ryszard Kapuscinski
Un tret de somrient comprensió, per cert, em valgué una sentència condemnatòria, d’un jutjat de primera instància de Barcelona, pel mer fet d’emprar la paraula “fornicar”. Aquest és, com tot el món sap, un verb d’extracció eclesiàstica, i pertany, si no hi ha rectificacions postconciliars massa últimes, al mateix enunciat dels Deu Manaments de la Llei de Déu. Però la “jurisprudència” menor, pel que sembl, havia decidit ignorar aquests precedents augusts, i vaig carregar una multa -suau, ho reconec- que el Codi Penal tenia previst per a…Per a què? Per a l’ús -vel·leïtós- del verb “fornicar”? Un dia o altre, algú haurà de muntar una “sociologia de la magistratura”, que, si s’estipula com cal, prou que farà pensar…
Contra Unamuno i tots els altres.
Esta quintilla sols és
per a fer vore a vostés
la manera tan senzilla
com s’escriu una quintilla
sense dir en ella res.
Quintilla recollida per Joan Fuster d’un concurs de quintets convocat per l’Ajuntament de València
De com Isabel Clara Simó fa novel·la negra i tracta de ser Ferran Torrent, canviant els barris baixos de València pels de Barcelona, i a més el supera i de llar. Genial!
Novel·la curta, de serie negra i de gran intensitat, sobretot cap al final.
Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.
Per una història, una memòria, que molt sovint em fa recordar
unes paraules, una persona, que avui em fa sentir català.
Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.
No hi ha cadenes, ni murs de pedra capaços d’ocultar i silenciar
una riuada de veus i cares que sents que està a punt de desbordar
Ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir,
ja n’estem farts d’haver de demanar perdó per existir.
Cançó de Josep Romeu
Potser aquest és un títol menor dins la vasta producció de l’escriptor valencià, però val la pena recuperar-la i llegir-la que no ens defraudarà als seus lectors habituals. Mira en narra quatre històries basades en fets reals al llarg de la història sobre el tema de l’amor i en aquest fet de tractar diferents èpoques històriques en llocs diferents és on ens demostra els seus coneixements per poder ambientar aquestes.
La primera història transcorre a Castelló d’Empúries i ens descriu la vida conjugal de polèmic comte d’Empúries Ponç V i la seua muller, Marquesa de Cabrera tot això al mateix temps que descobrim les seus baralles amb els comtes de Barcelona i la posterior acusació contra ell de sodomia. La segona està ambientada a la València de les germanies i ens narra els amors de Rodrigo Hurtado de Mendoza i Maria de Fonseca, personatges que amb la seua fuga de Castella varen inspirar un llibre anomenat Questión de amor. La tercera ja passem a la Mallorca del segle XVIII on un militar fuig amb un monja per poder viure el seu amor a les colònies americanes. Ací l’autor, i no sé la raó, canvia el nom de la protagonista, Elisabet Font per Caterina Tarongí, un jueva ajusticiada per la inquisició al segle anterior. El protagonista, el tinent Bustillo inventa un artefacte precursor d’un altre que després triomfarà a París durant la revolució francesa: la guillotina. Finalment la quarta història té lloc a Lisboa durant els anys cinquanta del segle XX, però els protagonistes són dos joves catalans que fugen de la tenebror del franquisme per a poder casar-se i viure el seus amor lluny de la falsa moral del nacionalcatolicisme i les diferències entre les classes socials a les que pertanyen. Com la narració està estructurada a partir de les cròmiques que varen eixir a la premsa de l’època, l’autor també ens mostra els fets més destacables d’aquella: les dues dictadures a la península i les crisis a Hongria i Algèria.
De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Salvador Espriu (La pell de brau XLVI, al disc l’amor i la ferocitat de Pau Alabajos)
Dedicat a certs polítics messiànics.
“Tant lluny de l’heretgia com de la religió.”
Omar Khayyam (al disc de Tomàs de los Santos, Segona mà)
En tot cas, amb Américo Castro ha desaparegut un dels gran cultivadors, dels últims cultivadors d’aquest singular genere literari que anomenem “Història d’Espanya”.
