Hope that your journey is a long one.
May there be many summer mornings when,
with what pleasure, what joy,
you come into harbors you’re seeing for the first time;
may you stop at Phoenician trading stations
to buy fine things,
mother of pearl and coral, amber and ebony,
sensual perfume of every kind-
as many sensual perfumes as you can;
and may you visit many Egyptian cities
to learn and learn again from those who know.
Keep Ithaka always in your mind.
Arriving there is what you’re destined for.
But don’t hurry the journey at all.
Better if it lasts for years,
so that you’re old by the time you reach the island,
wealthy with all you’ve gained on the way,
not expecting Ithaca to make you rich.
Ithaca gave you the marvelous journey.
Without her you would have not set out.
She has nothing left to give you now.
And if you find her poor, Ithaca won’t have fooled you.
Wise as you will have become, so full of experience,
you’ll have understood by then what these Ithacas mean.
Al final de l’onzè cant (dels dotze que componen el cant)hi han aquesta versos:
“França! Acompanya ta germana
i moriré de bona gana!”
digué son últim rei. “De dies i de nits,
compliu ensems la tasca honrosa,
que, essent tu forta, ella formosa,
veure fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units.”
Renat, bon rei, tot ho complia.
Un horabaixa, quan dormia,
l’endret li férem veure a on se’ns enterrà.
Amb dotze bisbe i sos patges
sa vella cort, sos equipatges,
el rei vingué en aquests ribatges
i sota els salicorns les fosses hi trobá.
Potser ni el rei Renat ni el mateix Mistral, varen preveure que passaria al llarg del segle XX amb la seva estimada llengua provençal. Aquesta “França germana” no ha tractat molt bé a les nacions germanes i a les llengües que es parlaven en elles. No sé que pensaria Mistral en veure en que ha quedat la feina que va desenvolupar fa un segle. Potser, soc jo molt pessimista?
La versió en castellà la té Bruno Lomas i aquest grup de Los Milos.
esto di Frederic Mistral dal poema “Miréio”
O, Magali, ma tant amado,
Mete la tèsto au fenestroun !
Escouto un pau aquesto aubado
De tambourin e de vióuloun.
Es plen d’estello aperamount !
L’auro es toumbado ;
Mai lis estello paliran,
Quand te veiran !
— Pas mai que dóu murmur di broundo
De toun aubado iéu fai cas !
Mai ièu m’envau dins la mar bloundo
Me faire anguielo de roucas.
— O, Magali ! se tu te fas
Lou pèis de l’oundo,
Ièu lou pescaire me farai,
Te pescarai !
Je te pêcherai !
— Oh ! mai, se tu te fas pescaire,
Ti vertoulet quant jitaras,
Ièu me farai l’aucèu voulaire,
M’envoularai dins li campas.
— O, Magali ! se tu te fas
L’aucèu de l’aire,
Ièu lou cassaire me farai,
Te cassarai…
I perdigau, i bouscarido,
Se vènes, tu, cala ti las,
Ièu me farai l’erbo flourido
E m’escoundrai dins li pradas.
— O, Magali ! se tu te fas
La margarido,
Ièu l’aigo lindo me farai,
T’arrousarai.
— Aro coumence enfin de creire
Que noun me parles en risènt.
Vaqui moun aneloun de vèire
Per souvenènço, o bèu jouvènt !
— O, Magali ! me fas de bèn !…
Mai, tre te vèire,
Ve lis estello, Magali,
Coume an pali !
Tant un com l’altre s’estremiren
sobtadament, i envermelliren,
que els dos, al mateix temps, d’un foc desconegut
sentiren viva flamarada.
i quan Mireia, retgirada,
treia la mà de la fullada,
ell, de la trebolina encara commogut.
……………………………………
-¿No ho veus, non ho veus, que ta abraçada
ha duit un foc dins de ma pensada?
Escolta, si ho vols sebre, encara que, al moment
en facis burla, oh encisera!
Jo vaig dir-t’ho sens espera:
Mireia, t’am de tal manera
que et devoraria, de tant amor que sent!
…………………………………………….
Aquestes tres estrofes corresponen al segon cant del poema Mireia (Mirèio), de Frederic Mistral. Potser la part més romàntica que he trobat fins ara. Potser serà una horterada, però vaig pensar amb la famossísima cançò de Serrat.
-I vet ací lo que es cantava
com, en temps vell, Marta filava…-
digué el vell:
les cançons eren belles de tot!
L’aire és antic, no en calen proves,
i ara es canten coses noves
amb mots fins, i belles trobes
compostes en
francès ¿mes, qui n’entén un brot?-
Aquesta estrofa
correspon al primer cant del poema èpic Mireia, del premi Nobel occità Frederic
Mistral, i son les paraules que diu el vell Ambròs, després de cantar unes
cançons al joves del mas dels lledons, entre ells la Mireia i el seu fill Vicent.
Mistral ja comença el seu poema avisant-nos de l’estat de la llengua occitana
al segle XIX. Que diria ara?. L’edició que tinc és de quaderns Crema de l’any
2004, recuperant la traducció al català que va fer l’escriptora mallorquina
Maria Antònia Salvà a principis de segle XX.
Una de les primeres
coses que he observat és la quantitat de paraules que em son molt familiars pel
meu poble: Vicent, cabàs, garba, sàrries, abeurar, poal,… i això amb un
traducció feta, en teoria, en català oriental. Potser els de l’AVL encara no
han llegit aquest poema i per això encara no s’han decidir a cercar paraules
estranyes per diferenciar-nos dels mallorquins i la resta de catalanoparlants?
Mistral va guanyar
el premi Nobel en de literatura en 1904 per escriure en occità, una llengua
sense estat. Des de llavors, només en 1978
s’ha donat un altre premi a un escriptor de llengua sense estat, el jiddisch.
Quan li tocarà a la nostra llengua? Que no hi ha hagut escriptors de categoria
suficient? O han hagut impediments politics com li va passar al Dr. Trueta amb
el Nobel de medicina?
Finalment acabe amb
un altra estrofa del primer cant:
Els altres dos, així com dansen
De cavallets, de front se llancen
plegats, sempre
plegats. El famós marsellès
creia guanyar, mes ningú diga
vendrà el gaudir o la fatiga
que el marsellès, ma bella amiga,
trobà la barra
de cap amb el Cri de Múriés.
A les notes es diu
que els cavallets és una tradició provençal en la que uns cavallers es posen a
la cintura uns cavallets de cartró i ballen a ritme d’un tamborí. A més diu que
a Mallorca també hi ha aquest costum. Doncs, al meu poble, a la processó de la Mare de Déu de Remei, també
ixen un cavallets portats per xiquets (cavallets de la degolla), que també
ballen entre els gegants i el cabuts (capgrossos). Cadascú que pense el que
vullga.
Ah! i un poc d’autocrítica de la ciutadania, ja que de seguida van les enveges entre pobles: “Si ells ho tenen, nosaltres tambè i més gran”