Entre el Túria i el Ridaura

Fa unes setmanes vaig fer caminant un recorregut que abans feia corrent. El meu estat de forma actual és el que és i has de saber que pots fer en cada moment. Vaig eixir de casa cap al port i vaig començar el camí que et porta per la costa cap a la platja de Sant Pol i S’Agaró. El primer tram està totalment reformat (segons m’informaren al Corsari, una llevantada l’havia desfet completament), el que no m’agradà és que ara hi han massa esglaons pel meu gust, i abans era més natural, sobretot per còrrer. Vaig recordar la via ferrata de la cala de l’ametller (foto) i quan la vàrem fer amb cascs per evitar les possibles picades de les gavines (no sé si la varen treure o encara continua). Després de travessar la platja de Sant Pol, ve el troç més conegut i accessible, el que va de S’Agaró a Sa Conca, un bonica cala a la que nomès es pot arribar a peu, ja que no es pot passar en cotxe privat per l’urbanització de S’Agaró.
La tornada la vaig fer per l’interior i vaig passar enfront de l’hostal La Gavina on s’allotjava fa molts anys Ava Gardner i, on fa un poc menys, el grup El Tricicle va fer la famosa sèria de tv3: Tres estrelles. Un any, en un curs de cinema al monestir de Sant Feliu, vaig conèixer un dona major que havia treballat tocant al piano en aquest hotel, potser podria haver coincidit amb Ava Gadner i Frank Sinatra?

El cant més conegut és el de l’illa dels cíclops. Ací la versió de Joan Francesc Mira:

“Tu, Posidó, cabells blaus, que rodegen la terra, escolta’m:
si realment soc fill teu, i si afirmes que ets el meu pare,
fes que no torne a casa Ulisses, el fill de Laertes,
el destructor de ciutats, el que a Ítaca té l’habitatge.
Si és destí seu, tanmateix, que reveja els amics i que torne
al seu casal ben alçat i a la pròpia terra paterna,
fes-lo tornar tard i mal, sense cap dels seus camarades,
en un vaixell estranger, i que trobe més penes a casa”

Quan anava a l’institut vaig llegir l’Odissea en una versió en prosa castellana, editada a Mèxic, amb una lletra d’aquestes que semblen “pataetes de mosca” (metàfora d’un professor meu d’EDO del Palmar). Ara la torne a llegir en la versió que ha fet recentment Joan Francesc Mira. Jo la recomane i li demanaria a Sr. Mira, que continuara amb l’Ilíada, si li ve de gust.
Vos deixe ara amb la versió fílmica protagonitzada per Kirk Douglas:
http://www.youtube.com/watch?v=l294WUdhb6Y&feature=related
O una més “moderna i juvenil”

La setmana passada a la revista El temps  va eixir un reportatge sobre la família de Jordi Savall i Montserrat Figueres (recentment traspassada). Li vaig comentar el reportatge, on hi havien fotos de tota la família, al professor de música americà que tenim enguany al centre. Aleshores varem començar a parlar de la “peli” Tout les matins de monde” i del curs de música antiga que feia Jordi Savall a Sant Feliu de Guíxols, quan el festival de  la Porta-ferrada era accessible i no comercial, com ara. Vaig recordar els concerts al monestir, la Missa en si bemoll de Bach o les variacions Goldberg, amb Pierre Hantai al clavicèmbal. També vàrem parlar de la música de la filla, Arianna.
Al dia següent, Frank (el professor de música) em va regalar el llibre “Tots els matins del mon”, en el qual es va inspirar la pel·lícula de d’Alain Corneau, amb Gérard Depardieu i música a càrrec de Jordi Savall. Llibre molt amè de llegir i recomanable. Nomès un petit problema, es troba a faltar la banda sonora que a la “peli” si que es pot gaudir.

El senyor de Sainte-Colombe va comptar els compassos de silenci i van col·locar els dits. Va ser així com van tocar Els plors. En un instant en què el cant de les dues violes puja, es van mirar. Ploraven. La lluna que penetrava dins de la cabana per la lluerna que hi havia estat perforada s’havia tornat groga. Mentre les llàgrimes els lliscaven lentament damunt del nas, damunt les galtes, damunt els llavis, es van adreçar alhora un somriure. Nomès a l’alba els senyor Marais va tornar-se’n a Versalles.

Sembla que aquest noi no encaixa gens en el Reial Madrid.

O Barcelona é imbatível, melhor do mundo. Hoje aqui aprendemos a jogar futebol. O Barcelona foi muito superior”.

…….

Eu vi uma entrevista do próprio Guardiola. Ele disse: ‘Perdemos muito para começar a ganhar. Quem sabe daqui a um ano a gente possa estar gritando'”, disse Neymar.
……….
“Perder é horrível, mas não perdemos para qualquer um, e sim o melhor time do mundo! Rapaziada, vamos levantar a cabeça, somos mais que vencedores”, escreveu o jogador.

Aquests de la casa Keks cada dia em sorprenen per a bé. Aquesta vegada ha estat la cervesa torrada Tramuntana, feta amb un toc de figues en almívar i cafè aràbiga. Casualitat o no, l’he tastada avui, un dia després del temporal de vent que tingueren ahir per València. Un vent que ací espanta a molta gent, però que a mi no em diu res després dels anys viscuts a l’Empordà, on la tramuntana si que bufa a plaer.
Vos deixe amb els Sopa de Cabra i la seva tramuntanada.

Aquesta tarda hem anat a caminar una estona per la muntanya. Hem anat per la senda que puja dalt de la penya Alí-Maimó i cap a la cova del cavall (no hem arribat, un altre dia). Des de dalt es pot veure tota la plana de Llíria i Marines i cap a llevant, el mar. A sota dels cingles es pot veure el poble d’Olocau. Al tornar hem anat a beure aigua a la Font de la Salut. He trobat a faltar una mica més de senyalització al camí.
Són les primeres fotos que he fet amb el telèfon mòbil i he pogut passar a l’ordinador.

 
Amb el pas del temps, he acabat preferint a Jane Russell.

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continu foc
e la calor no en surt a part defora.
Socorreu-me dins los térmens d’una hora,
car mos senyals demostren viure poc.

I ara la versió moderna del poeta de Beniopa:

Plaer i amor, que engendren el desig,
i esperança, que puja aquests graons,
m’alegren molt, tot i la por del mal
que em fa patir, i m’enflaqueix la carn;
porter al cor continu foc sense fum,
i la calor no em surt de dins a fora.
Socorreu-me en el terme d’una hora
Els símptomes demostren poca vida.

Crec que l’editorial Barcino l’ha encertada amb aquesta iniciativa d’acostar els clàssics al públic en general, fent aquesta petita tria de poemes d’Ausiàs March, actualitzats per Josep Piera. Gràcies a aquesta petita edició i al llibre “Ausiàs March. Per haver d’amor vida”, tambè de Barcino, on la tria de poemes la fan Francesc J. Gómez i Josep Pujol, he acabat entenent millor els poemes del poeta de Gandia. Sense oblidar les cançons de Raimon.
Per cert, la persona a qui vaig deixar el llibre “El jardí llunyà” de Josep Piera, ja tarda massa anys a tornar-me’l.

En homenatge a la seva mare, que va morir fa poc. Que la puga escoltar allà on siga.

Quan vaig cap a Terol, sempre pare a La Venta del Aire, i compre en el supermercat del restaurant, patès de productes de caça (Montes Universales). Molt recomanables. Però tambè hi ha altres patès de verdures o llegums molt bons, fets per  la Conservera del Prepirineo d’Uncastillo. Uns patès molts semblants a aquests són els que he pogut comprar a Cotlliure, d’origen provençal (Les delices de Lubaron). Totes aquestes marques tenen una gran varietat de patès, per tant pot ser una manera agradable de menjar més verdures i llegums, sobretot pels nens.
Supose que hi hauran més marques comercials, però jo parle de les que he pogut comprar i provar en els meus viatges.

Amb l’excusa de trobar unes pinyes per l’escola vàrem fer una petita excursió pels voltants del poble. Pujàrem a l’ermita abandonada de Santa Barbara pel camí del calvari i després baixàrem pel sender local que et porta al camí de les travesses. D’allà anàrem a veure la “gran via verda” que havia de comunicar la costa de Sant Miquel amb el carrer de la Puríssima. Jo no vaig veure gaire via, nomès uns metres de passeig al costat del parc infantil del final del carrer de la Puríssima i un poc arreglat els finals dels carrers del barranquet, Jerusalem i Sant Jordi. Del que hi ha fet, al projecte que hi havia a la web de l’ajuntament hi ha un bon camí a recòrrer. Que ha passat?

Una ruta una mica més llarga que les anteriors. Aquesta vegada eixim d’Olocau pel mateix camí de sempre, però en arribar al collet continuem recte i seguint sempre el camí ens dirigim cap l’aldea morisca abandonada de l’Olla. Pel camí ens trobem gent replegant olives. Arribem a l’aldea de l’Olla pel camí que passa pel costat d’un dipòsit d’aigua pels incendis, i allà esmorzem. Després tornem per una senda que travessa el barranquet de davant del poble i abans de tornar a agafar el camí pel que hem vingut agafem la senda marcada que ens portarà a sota de Castell de Reial, on ja ens queda poc per acabar la ruta al poble d’Olocau. Abans d’agafar la senda del PRV-8 (crec?), vàrem pujar a un turò des d’on es veia el camp de Llíria.
Trobe que hi ha gent molt incívica. Els pocs cartells que hi han estan trencats. Que passa amb l’educació del molts dels que íxen a muntanya? o és que jo estic massa ben acostumat al camins ben marcats de l’Empordà i el Pirineu de Girona? I per ací prop, a la comarca del Serrans, la gent tracta millor les senyalitzacions, que no pas per la serra Calderona. Està massa prop  i a l’abast de certs salvatges de la capital o dels pobles de la vall del Túria? Caldria que alguns reflexionaren sobre totes aquestes qüestions abans d’exir de casa.

Després d’un temps en obres, l’aqüeducte de les Ferreres ja torna a estar obert al públic i d’una manera més segura per poder travessar-lo les persones que patisquen de vertígen (no és el meu cas, ja l’havia travessat abans, quan les parets de la sèquia no eren tan altes). Una foto és des de l’altre costat i l’altra a l’interior de la sèquia que travessa per dalt el monument. Com en tot, supose que hi haurà gent en contra d’aquesta restauració i gent a favor. Jo l’únic que puc dir és que ara és més segur pel turistes.