Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

La melancolia dels oficials, de Joan Daniel Bezsonoff.

El comandant Valls torna a Algèria en aquesta nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. Torna per participar en la guerra bruta contra el FLN, i aquesta guerra bruta el portarà a un periple per diferents ciutats europees i d’altres de nord-africanes. Valls sembla menys romàntic en aquesta entrega, potser ja està escarmentat dels fracassos amorosos de les entregues anteriors. Està més dedicat a la seva feina que no a anar darrere del faldilles (tret d’alguna excepció). Però ara, la sorpresa, almenys per mi, és el canvi d’aptitud del seu amic Leccia, que de dir:

-Els grecs i els romans tocaven de peus a terra. L’Enneas va deixar a Dido a Cartago sense fer romanços…Ja t’ho he dit sovint, Daniel…Si tenia el poder, enviaria els enamorats en un camp de reeducació a pagès.

..a enamorar-se i posar en perill la missió del seu company en que ell participava.

L’autor continua sense tenir pels a la llengua per parlar de les brutalitats de la guerra, tant d’un costat com de l’altre:

…Un jove pastor -dotze anys a tot estirar. passava. en Lécuyer va desenfundar la pistola i va apuntar, calmós, el minyó. No vaig tenir temps per intervenir. Ja l’havia mort. Li vaig posar el meu revòlver contra la templa.
– No ho tornis mai a fer això, em sents? Nosaltres fem la guerra. Fem la guerra als homes i no als nins i a les dones…Amb fills de puta com tu acabarem perdent Algèria….
Un vell moro venia d’apareixer. Plorava.
-La força és l’únic llenguatge que comprenen aqueixos salvatges…
-Ara són francesos, com tu i jo, Lécuyer.
-Propaganda d’en De Gaulle!

I de pas parla sobre la situació política que va desembocar en la independència d’Algèria i el adveniment de la cinquena república pel general De Gaulle.

L’última paraula, de Toni Cucarella.

L’editorial 3i4 ha reeditat, aquest més de setembre, una novel·la  del 1998 de l’escriptor de Xàtiva Toni Cucarella. La que porta el títol d’aquest post. Ja posats a reeditar, tambè ho podrien fer amb El camp del vençuts, no?.
Els protagonistes de la narració, són una parella molt pecúliar, un franquista convençut, que creu que ha fracassat en les seves ànsies de poder polític i per acabar amb la seva vida a “lo gran” vol assistir al seu soterrar per poder comprovar que no siga un fracàs com altres coses que ha intentat al llarg de la seva vida. Per axiò està l’altra part de la parella, el seu amic, metge, sense personalitat que fa tot el que els demès li manen, l’amic franquista, la mare, les autoritats,… Sembla que aquests personatges simbolitzen, al meu entendre, el caràcter de molta gent que va viure sota la dictadura, els que volien escalar a qualsevol preu i els que no feien res i obeien als altres, sense personalitat per protestar.
A la pàgina 124, Toni escriu:

 – Tu i jo, Maties, ens hem convertit en una recialla d’un temps passat que el destí es nega a fer desaparèixer definitivament de la faç de la història….Per què continuen encara ací, en este món? Quin sentit té allargar la nostra existència? Representem un passat que és una rèmora per al present, una llast per al futur…Quina missió ens reserva el destí, si és que en té reservada alguna?

Aquestes paraules són pronunciades pel franquista convençut protagonista de la novel·la, que més endavant, prop de la seua mort, comença a creure amb la reencarnaciò i acaba creient que es reencarnarà en alguna altra cosa….Potser en algun tertulià d’Intereconomia? (això Toni no ho podia saber, quan va escriure la novel·la no existien aquestes emissores de televisió).

El desgavell, de Ferran Planes

Aquesta novel·la publicada en 1969 (no entenc encara com va passar la censura), per Club Editor (editorial dirigida per Joan Sales, que abans havia publicat la seva novel·la Incerta glòria), narra l’exili, la participació en la guerra civil, i els anys republicans de l’autor, en Ferran Planes. I, sí, ho dic amb l’ordre correcte, que és com està a la novel·la. L’autor no segueix l’ordre cronològic normal, ja que així, segons ell, es poden arribar a entendre les causes del que va passant a la narració. L’exili, com a conseqüència de la guerra perduda, i aquesta guerra, com a conseqüència de la no acceptació de la República pels grups conservadors del país.
L’autor li volia posar un altre titol, La conya, però la veritat, no m’agrada aquest títol, massa morts des de llavors fa que no compartisca la seva opinió en aquest aspecte.
Respecte a la guerra escriu:

No espereu, doncs, que us l’expliqui íntegrament, Fou com la lluna, de la qual sempre nomès podem veure mitja part. Us contaré nomès el meu fragment, el meu tros de guerra. La visió general encara no ha estat escrita. Huhg Thomas, Gabriel Jackson i altres ho ha intentat. Però jo crec que s’han quedat a mig camí; car la guerra civil espanyola, que va esclatar el mes de juliol de 1936 encara no s’ha acabat. Els vencedors ha fet d’administradors de la seva victòria, però no han sabut escampar la pau convinent i interna; la sola que val.

Jo, a més, diria que no han volgut escampar la pau i a més una reflexiò, ha acabat ja aquesta guerra que sembla que continua per alguns mitjans de comunicació? però ara, per sort, sense armes de foc.

Castellet de Bernabé

De tornada cap a Llíria, cap al capvespre, entràrem al poblet ibèric del Castellet de Bernabé, una de les viles que depenia del poble principal d’Edeta. Aquest vilatge està abans d’arribar a la rotonda del Pi en un petit turonet de fàcil accès. Aquesta és la primera vegada que vaig amb el xiquet. La foto està feta en una de les cases on encara hi ha un pedra que supose que era per moldre el gra. Al fons es poden vore la muntanyes de La Concòrdia i els camps d’ametllers del pla.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Vinyes verdes…..en l’aeròdrom

Lluís Llach cantava, vinyes verdes vora el mar, musicant un poema de Sagarra. Ara les vinyes d’aquesta foto no estan vora el mar, estan damunt d’un antic aeròdrom de la guerra civil, que ara en lloc de portar la mort, dòna vi i ametlles, que segurament passaran per la cooperativa del poble d’Alcubles. Un canvi a millor, no?
Aquest és el resultat d’una petita eixida de tarda, amb el cotxe i caminant un poc, on visitàrem diversos llocs del poble serrà, el molins, l’aeròdrom i paràrem a beure aigua la font i l’ermita de Santa Barbara, a l’entrada del poble venint de Sogorb. I baixant cap a Llíria, entrarem a poblat ibèric del castellet de Bernabè, però això ja és un altra història.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Messi torna a Roma, passant per Llíria

Ho reconec, he utilitzat un titular per enganxar i fer-vos picar. De Messi nomès hi ha la samarreta del xiquet, però almenys si entreu podreu veure una part del patrimoni romà del meu poble. Aquesta foto correspon als mausoleus romans que hi han al costat de la Unió musical, un dels molts monuments que es poden trobar. A més de Roma, tambè hi tenim herència ibera, àrab i medieval, que potser vos agrade visitar.

La copa del món dels espanyols

Mira que arriben a ser pesats els espanyols amb la copa del món que guanyaren (això si, merescudament i cal felicitar el jugadors per l’èxit). Demà l’exhibeixen al meu poble, al pavellò d’esports, i es coneix que tenen por de que la gent no vaja. Avui m’he assabentat que al meu fill, que fa 1r de primària, demà, a l’escola el duran a veure la copa. El pas següent quin serà? restaurar l’assignatura de FEN? I això és una sortida extra-escolar relacionada amb la programació didàctica? O ho fan per quedar bé amb l’ajuntament?

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

Newell’s old boys, els “leprosos”

Els seguidors d’aquest club argentí són coneguts com els “leprosos” per un fet passat. A principis de segle XX, Newell’s (Nyuebels, pronunciat per allà al sud) acceptaren una invitació per jugar un partit benèfic a favor dels malalts de la lepra d’un hospital de la ciutat (Rosario), contra l’altre equip de la ciutat, el Rosario Central, que al no voler acceptar la invitació, passaren a ser coneguts com els “canalles”.
Per cert, qui és aquest supporter del Newell’s?
Font: revista Athletic club del setembre de 2011

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Les rambles de Saigon, de Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat

Primera novel·la en la que apareixen els personatges de coronel Daniel Valls i el que sembla ser el seu alter-ego canalla, el cors Maurice Leccia. Ambientada en la desfeta francesa a l’Indoxina, que després continuarà a Argèlia. Valls, a part de fer la guerra contra els Viets, tambè intenta fer l’amor (tant físic com espiritual), però no sempre amb èxit, cosa que el seu alter-ego li critica sempre, des d’un punt de vista molt masclista (un dels mots defectes d’en Leccia). A més, quan creu que una dòna li pot durar, la perd…..
A la novel·la La presonera d’Alger tornen a eixir el mateixos personatge, En Valls, ha madurat més, és més tranquil…sexualment. En Leccia, no, aquest continua igual.
Bé, no sé si Joan-Daniel compartirà la meva opinió sobre aquests personatges seus, però supose que em farà arribar les seves discrepàncies.
A la novel·la tambè es veu la diversitat nacional francesa, catalans, corsos, provençals, bretons i alsacians, a més de les colònies. Pocs francesos estrictes hi surten.

– Ésa es natural condición de mujeres desdeñar a quien las quiere y amar a quien las aborrece.
– Que dius?
– Res..Una citació de Don Quixot…Saps aquesta llibre de Cervantes.
-El paio que atacava molins als temps dels romans?
– Exacte…
Se’n va anar per fi. Vaig poder continuar el meu estudi. En Dean Martin tenia una veu més bonica però li mancava el talent d’en Sinatra, el seu poder d’emocionar…Ràpid! Apuntem-ho al diari íntim perquè la humanitat beneficiï d’aquest descobriment

Volta ciclista a Llíria. Segona etapa.

Avui, unes quantes pedalades més pel terme. Des de Turbanyes cap a la carretera d’Alcubles i pel camí de Caicons, tot recte cap amunt fins arribar a les Bodegues de Torres. La veritat és que m’han faltat uns quants metres, però la falta de pràctica es nota quan els camins s’empinen. Es nota que tot el camí era de pujada, una hora i dos quarts per pujar i mig hora per baixar. He estrenat els pantalons de ciclista, per tant, les parts íntimes no s’han adormit, hehehehe, i he recuperat la bossa de plàstic que poses plena d’aigua a la motxilla i vas fent traguets. Ara em falta trobar les ulleres de sol, que no sé on paren.
Pel camí, la gent sulfatant tarongers, plegant ametlles, o netejant el bosc a la part més alta.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Geografia d’Homer, de Josep Cullell i Ramis

Com deu de ser Vati a l’hivern?, una tomba o un paradís?, amb la badia buida de iots forasters, amb gairebé tots els establiments abocats al turisme reclosos en la letargia hivernal, amb els carrerons buits de taules i cadires, sense ferris que esquerdin la fragilitat de la cristal·litzada atmosfera de la badia..El refrescant oreig del nord que baixa del Nèrit (la muntanya que tanca la rada per la banda de tramuntana) s’entaula a la badia al capvespre. Deu bufar-hi només per als quatre pescadors mal comptats, els noms dels quals ha de conèixer per força. L’hivern deu retornar la vestimenta atàvica del llogaret deu se quan Homer hi és més palpable!

Estic fent propaganda, però si no la fan el coneguts, qui la farà? Si, aquest llibre és del meu ex-company de còrrer a Sant Feliu de Guíxols i professor de filosofia, Josep Cullell. En Josep ha escrit alguns llibres de viatges. Jo tinc dos, aquest i Viatge a la Mediterrània interior, i són molt agradables de llegir, al igual que era anar a còrrer amb ell per la Vall d’Aro. Malgrat les nostres diferències sobre la figura de Gaziel, recomane la lectura dels seus llibres si és vol fer algun viatge cap a Grècia, o després de tornar-hi. A la llibreia Roldòs, de Sant Feliu es poden trobar.
Per cert, Vati, és la capital d’Itaca, el lloc on tots volem fer un viatge.

The man who shot Liberty Valance

Avui l’he tornat a veure. No sé quantes vegades l’he vist. A la tele, al cinema Verdi,…. No em cansa mai. La mala sort és que no he trobat al youtube l’escena final, on la dona deixa la flor del cactus damunt del taüt de Tom Doniphon (John Wayne, en un dels millors papers de la seva carrera, un perdedor, davant la modernitat que representa James Stewart). I confesse el pecat, la estaven fent a una emissora gens simpàtica amb el nostre país i la nostra llengua.
You pick i up, Valence.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari