Aquestes paraules les va escriure al segle XVI, Michel de Montaigne a l’assaig “Sobre uns versos de Virgili” (Assaigs, volum III, traduït per Vicent Alonso per l’editorial Proa) i sembla que al segle XXI continuem igual. En alguns diaris m’han censurat comentaris per l’ús del verb follar, i això que eren diaris on t’has d’identificar. Al facebook, tambè la vaig armar un dia que vaig utilitzar aquesta paraula. Que volen que diga? fer l’amor? fer l’acte? ho sent, però m’agrada més el llenguatge directe i clar. Potser els que s’escandalitzen d’aquest ús, ho fan perquè no ho practiquen prou? i com estan amargats per aquesta causa, volen que els altres també visquin amargats i pensant-se més de dues vegades que dir a cada moment?
*Un any nomès té 365 dies i ja portem molts anys d’història, per tant és normal que hi haja coincidències de dates en fets diversos.
-Els grecs i els romans tocaven de peus a terra. L’Enneas va deixar a Dido a Cartago sense fer romanços…Ja t’ho he dit sovint, Daniel…Si tenia el poder, enviaria els enamorats en un camp de reeducació a pagès.
..a enamorar-se i posar en perill la missió del seu company en que ell participava.
L’autor continua sense tenir pels a la llengua per parlar de les brutalitats de la guerra, tant d’un costat com de l’altre:
…Un jove pastor -dotze anys a tot estirar. passava. en Lécuyer va desenfundar la pistola i va apuntar, calmós, el minyó. No vaig tenir temps per intervenir. Ja l’havia mort. Li vaig posar el meu revòlver contra la templa.
– No ho tornis mai a fer això, em sents? Nosaltres fem la guerra. Fem la guerra als homes i no als nins i a les dones…Amb fills de puta com tu acabarem perdent Algèria….
Un vell moro venia d’apareixer. Plorava.
-La força és l’únic llenguatge que comprenen aqueixos salvatges…
-Ara són francesos, com tu i jo, Lécuyer.
-Propaganda d’en De Gaulle!
I de pas parla sobre la situació política que va desembocar en la independència d’Algèria i el adveniment de la cinquena república pel general De Gaulle.
– Tu i jo, Maties, ens hem convertit en una recialla d’un temps passat que el destí es nega a fer desaparèixer definitivament de la faç de la història….Per què continuen encara ací, en este món? Quin sentit té allargar la nostra existència? Representem un passat que és una rèmora per al present, una llast per al futur…Quina missió ens reserva el destí, si és que en té reservada alguna?
Aquestes paraules són pronunciades pel franquista convençut protagonista de la novel·la, que més endavant, prop de la seua mort, comença a creure amb la reencarnaciò i acaba creient que es reencarnarà en alguna altra cosa….Potser en algun tertulià d’Intereconomia? (això Toni no ho podia saber, quan va escriure la novel·la no existien aquestes emissores de televisió).
No espereu, doncs, que us l’expliqui íntegrament, Fou com la lluna, de la qual sempre nomès podem veure mitja part. Us contaré nomès el meu fragment, el meu tros de guerra. La visió general encara no ha estat escrita. Huhg Thomas, Gabriel Jackson i altres ho ha intentat. Però jo crec que s’han quedat a mig camí; car la guerra civil espanyola, que va esclatar el mes de juliol de 1936 encara no s’ha acabat. Els vencedors ha fet d’administradors de la seva victòria, però no han sabut escampar la pau convinent i interna; la sola que val.
Jo, a més, diria que no han volgut escampar la pau i a més una reflexiò, ha acabat ja aquesta guerra que sembla que continua per alguns mitjans de comunicació? però ara, per sort, sense armes de foc.
– Ésa es natural condición de mujeres desdeñar a quien las quiere y amar a quien las aborrece.
– Que dius?
– Res..Una citació de Don Quixot…Saps aquesta llibre de Cervantes.
-El paio que atacava molins als temps dels romans?
– Exacte…
Se’n va anar per fi. Vaig poder continuar el meu estudi. En Dean Martin tenia una veu més bonica però li mancava el talent d’en Sinatra, el seu poder d’emocionar…Ràpid! Apuntem-ho al diari íntim perquè la humanitat beneficiï d’aquest descobriment