Entre el Túria i el Ridaura

Amb el magre desdejuni que absorbim, arribem a les dotze o la una de la tarda -depén de la feina i dels hàbits personals- desinflats i defallits cosa que per necessitat ens obliga a examinar les condicions del dinar, que, atés el nostre estat, ha d’ésser gros, variat, suculent……..
……
La concepció que hem implantat ací respon a l’època de les idees i de la vida burgesa més senzilla i esquemàtica, agreujada pes la vida burocràtica de Madrid, que ha tingut tanta importància en els espais que semblaven més refractaris després de la darrera guerra civil ………..
…….
Utilitzant aquest horari, hom podria arribar a casa a les cinc, quarts de sis; sopar tranquil·lament sota la llum familiar a les set o quarts de vuit; assistir en un espectacle -que valgués la pena- a partir de les vuit, quarts de nou, o quedar-se a casa llegint o fent una mica de repós, que és el que sempre va millor; a les deu, o quarts d’onze, anar al llit i reposar les hores indispensables. Dormir és importantíssim……….
…………..
S’ha de tractar de canviar més o menys aquesta concepció de la vida, modificant alguns horaris, que la gent coneix més jo. ¿S’ha aconseguit res? El treball intensiu portat a cap sobre la base d’un bon esmorzar de forquilla es deu poder resistir. Am els magres esmorzars generals del país, ha d’ésser un esgotament.

Un capítol dedicat només la gastronomia, per completar el que havia dit al primer capítol del llibre, que encapçala amb una llarga cita de H. Heine que acaba amb un somni:

L’altre nit vaig somniar encara que m’hi trobava i que era un arlequí mig ajagut sota un salze ploraner. Les branques del salze ploraner resultaren, però, ésser macarrons qe, llargs i amables, m’arribaven fins a la boca; a través dels dens fullatge dels macarrons fluïen, en lloc de raig de sol, flamisells de mantega groga; a la fi, caigué de dalt una blanca pluja de formatge de Parma ratllat.

No calen més comentaris, no?

Es pot descriure millor? cap algun comentari? Jo crec que no. Ara per aconseguir això no compreu la marca blanca del súper, ho sé per experiència.
La resta de descripcions sobre la gastronomia italiana són  semblant, però no són sempre bones, també parla d’excepcions que ja descobrireu si llegiu aquest llibre.

Llegint aquest consell de Pla als lectors del seus llibre, he recordat el que ens deia l’encarregat i bon cuiner de l’alberg de Sant Martí d’Albera, en un parada noctura fent un travessa a la serra de les Alberes: els francesos quan viatgen volen que França viatge amb ells, volen que el menjar siga com a França, i això no pot ser. Potser exagerava aquest home, però hi ha gent que és així, i com diu Pla, o t’adaptes o tornes a casa. L’únic lloc on m’ha costat adaptar-me a la cuina va ser a Londres, vaig perdre 8 kg. en un mes. Ara potser vaig agafar una mala cuinera.

Amb aquesta proposta gastronòmica, i amb altres més, Pla ens intenta explicar la diversitat italiana. Itàlia no és un país uniforme, com tampoc ho és l’estat espanyol, per tant potser aquest que parlen tant de la marca “España” (i que ells mateixos s’empenyen en desprestigiar) s’ho haurien de mirar. O potser altres que perden el temps i els diners dels ciutadans, discutint a les Corts que ha de portar una paella valenciana també podrien llegir un poc més de Pla i acceptar que cada poble valencià la fa d’una manera. No veig al Parlament italià discutint sobre com s’han de fer els macarrons.
Per cert, quan Pla diu macarrons, vol dir els que ara anomenem espagueti (com es pot veure més endavant en la lectura del llibre). Al sud del Brasil, potser per influència italiana, també utilitzaven el nom de macarrons per anomenar a qualsevol tipus de pasta.

No he estat mai, en aquesta zona de la costa que descriu Pla. El meu territori era el que ara, turísticament, es conegut com Costa Brava centre o nord. La zona sud de Lloret i Blanes, no la vaig tocar molt, potser fugint del turisme massiu que semblen representar. Ara, al contrari de Pla, llocs com el que descriu, els he trobat en altres llocs de la costa. Potser jo no soc tan exigent com ell a l’hora de parar taula i em conforme amb menys. 
Per altra banda, continue amb el redescobriment de Pla des de la distància, lluny de l’Empordà, i al costat del Túria. 

Mes o menys, això és el que diuen a la web de Ca l’Arenys. No sé si passarà tot això en obrir una ampolla d’aquesta cervesa, però si que puc assegurar que és bona i m’agrada 

 Sembla que a Melville no li queien molt bé els epicuris i els seus deixables.

“Si algun amic em preguntava en temps de maig quina alimentació podria emprendre’s, jo contestaria sense dubtar un moment: trenta sardines per barba, acabades de pescar, grosses, regalimants de greix, fetes a la brasa, i quatre costelles de xai tendre del país amb una enciamada primaveral amanida amb oli, vinagre, sal i mostassa. Això fa, sumant, trenta-quatre peces. És un bon nombre. Hi posem un claret blanc, sec, un vi de macabeus de L’Escala amb els sardines i un vi negre d’una certa pastositat per les costelles. I ja em donaran notícies…….”

Rellegint llibres vells que tinc per casa, ara li ha tocat a aquest recull, que va ser el primer llibre de Josep Pla que vaig llegir. Ara, és diferent, quan el vaig comprar a “El cau ple de lletres”, a Terrassa, i llavors el meu coneixement de la geografia planiana no era el mateix que després de deu anys a L’Empordà.

Rellegint a Plató, després de la lectura d’En Bezsonoff i els seus llibres a Les meues universitats, trobe aquest fragment sobre l’abús del vi en la Grècia clàssica. Sembla que això d’aixecar el braç massa ja ve de lluny i que no estava tan mal vist, i que ja hi havien els superhomes que ho aguantaven tot; en aquest cas, i com no podia ser d’altra manera, Sòcrates. 
Més endavant ja venen les opinions sobre la pederàstia, que no s’adiuen gens amb la moral actual. 

Nota posterior: sembla ser que el Sòcrates brasiler també tenia prou aguant per la beguda.

L’autor, referint-se al seu pare:

Durant aquest interval, ha viscut una curiosa, lamentable experiència: el gran afer de l’arrós de Pals, o sigui la conversió d’una quantitat d’hectàrees de terrenys erms i improductius en magnifiques terres de rendiment. En aquesta magna operació -la més important d’aquesta comarca realitzada en segles, en el terreny agrari-, el meu pare hi ha jugat un gran paper. En aquesta aventura, hi ha deixat la fortuna, les il·lusions, i si no hi ha deixat la carcanada ha estat per un voler de Déu. És a dir: ara sap el que és la política, la força enorme de la influència política en aquestes latituds. Un simple caprici del marquès de Robert, recolzat en els seus ignorants i energumènics amics de Torroella del Montgrí, fou suficient per haver d’entaular una lluita idiota, incomprensible i inútil que convertí una iniciativa excel·lent, positivament favorable als interessos generals, en un desastre complet. En definitiva, el cultiu de l’arrós fou un fet, però els danys que ocasionà la iniciativa de fer un bé al país foren irreparables, decisius.

De vegades, parlem de tot això i jo li dic:

-La vostra lluita fou contra els carques i la gent de dreta…

– És clar -em respon- Són els qui tenen la terra. Però tinc la impressió que, si la lluita s’haguès entaulat contra la gent d’esquerra, al situació haguera estat igual.

…………………………….

Les consequències de l’aventura de l’arrós de Pals consistiren en una enorme, angoixant, complicada bola de lletres que enmetzinà la nostra vida de família durant anys i anys.

No sabia que la família Pla haguera estat lligada al món de l’arrós de Pals. Tinc un amiga que té tota la família dedicada al negoci de l’arrós a Pals, i a més l’avi matern de la mare del meu fill també feia de treballador per aquesta família en l’epoca de la collita de l’arrós. Sempre que puc, compre un parell de quilos per emportar-me’n cap a Llíria.

Actualment, a la ciutat de Pals, es fan activitats turístiques relacionades amb el món de l’arrós, com un caminada popular pels arrossars i altres activitats gastronòmiques, i a moltes bòtigues de la ciutat pots trobar arrós dels diferents molins de la vila empordanesa. Per cert, al Pedrò de Pals i ha el mirador Josep Pla, des d’on es té una bona vista de la plana arrossaire, amb el Montgrí i les Medes al fons.

Conta Pla l’història d’un tal Gervasi que tenia un taverna a la Plaça nova de Palafrugell, però en no adaptar-se al temps moderns decidí anar-se’n a viure a una barraca que la seva família tenia dalt de les crestes de la costa. Una de les seves dedicacions en la seva nova vida era fer sonar un cargol de mar enorme a les hores senyalades. Com no tenia rellotge, no sempre era exacte i un dia l’ermità de Sant Sebastià li ho va recrinimar:

-Dimecres et vares precipitar.

-No siguis tant llepafils -li contestà Gervasi- No es pot matat tot el que és gras. Quan es pon el sol i  jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…

Un ermità a Sant Sebastià? Sí, hi ha una ermita, al costat del far, però en els temps actuals aquest fet és impossible, no es pot fer d’ermità amb un hotel i un restaurant al costat de l’ermita, a més del poblat ibèric en exposició oberta, i amb la quantitat de gent que passa cada dia per allà. Al restaurant vaig menjar una nit de Sant Joan un dels millors plats d’arrós negre de la meva vida i ben regat amb un Castell de Remei (no recorde si era l’Oda o el Gotim Bru, però són iguals de bons els dos)