Entre el Túria i el Ridaura

Una de dels sorpreses d’aquest cap de setmana a l’Empordà és descobrir que la Creperie Bretonne Annaíck té un delegació a València i just davant de la Catedral i el Miquelet. Jo només coneixia la de Girona i la que tenen a Cotlliure, però sembla que el negoci ha prosperat els darrers anys i ara té delegacions a Figueres, Barcelona i València. O siga, que tots el països catalans podem gaudir de les creps, galettes, sidra i altres delícies bretones. Sembla que els bretons tenen un idea més clara del país que els propis catalans.

Al llibre de Paul Preston, “La guerra civil espanyola” (Editorial Base-2006), a la pàgina 242, al final del capítol VII hi diu el següent:
 Quina diferència amb les racions diàries de “píndoles del doctor Negrín”, les llenties a base de les quals subsistia el gruix de la població de Madrid”
Aixó em recorda que el meu avi no volia llentilles, ja que deia que al front de Terol i durant la guerra ja se n’havia fartat. Quan li les posaven a taula feia mala cara, ja es va saturar d’elles durant els anys de la guerra. Ara, encara era afortunat, podia menjar llentilles, altres ni aixó, i tot gràcies a Franco i als altres que li donaren suport en el colp d’estat.

Pujant a vore el castell d’Edimburg vaig canviar d’objectiu. Vaig canviar la visita al castell per la visita al museu del whisky. La visita va ser entretinguda (obviously in english) i ens ensenyaren com es feia l’aigua de foc que deien els indis del cinema. Allà vaig descobrir l’origen irlandès de la beguda i la diferent manera de fer-lo en les dues illes. Al llarg del temps he acabat preferint l’irlandès, segurament degut a la triple destilació que fan en Irlanda. Ara és un beguda que s’ha d’aprendre a beure, amb moderació i no barrejada amb coses rares. Almenys aquesta és la meva opinió, però cadascú pot fer el que vulga, no?
Per cert no vaig comprar cap ampolla, era caríssim, i llavors vaig entendre el perquè de les cues a la tenda Duty-free del ferry Calais-Dover.

PROFESSIÓ DEL VELL RODER 

A mi m’agrada el vi 

de les tavernes, el 

vi potent del camí. 

Ai de mi! 

A mi m’agrada el vi 

que em tomba d’una empenta 

a meitat del camí. 

Ai de mi! 

A mi m’agrada el vi 

de les tavernes, que 

m’és un vi i un camí. 

Ai de mi! 

Un arròs que val la pena provar és el de Pals. És una producció molt xicoteta, però de bona qualitat. Entre Pals i Torroella es poden vore els bancals on es produeix i des de la carretera que uneix les dues ciutats es veu el molí on es fa aquest arròs que es pot trobar al mercat sota la marca Molí de Pal (abans era Arròs Parals).
Aquest post està dedicat a una amiga de Pal: Sumpci Parals.

Continuant amb el mateix tema, el passat diumenge el diari Levante-emv va publicar un reportatge sobre les cerveses artesanals valencianes i va parlar sobre les marques següents: Tyris, de Riba-roja, Maltamons, de Massalavés, Montmira, de l’Alcora, Altura de vuelo, de Venta del Moro i Lluna, de Agullent.
A part d’aquestes he descobert, al Carrefour de L’Eliana, la Rosita d’Alcover (Baix Camp) i la Santa Margarida, de Sant Esteve d’en Bas (La Garrotxa).
Totes tenen produccions reduïdes, però val la pena provar-les, Sembla que s’acostem a Europa en aquest tema

Els amants de la cervesa tenim raons per estar contents. Darrerament han eixit al mercat moltes marques artesanes. A la Cap d’ona d’Argelers i la CCM (Companyia cervesera del Montseny), ara cal afegir la marca Keks de Fontanilles, que ens ofereix moltes varietats (entre elles una cervesa d’arròs de Pals). Cada vegada que torne cap Sant Feliu i Palafrugell en compre alguna caixa per portame’n a Llíria. També, la casa Moritz ha tret al mercat noves varietats.
Una autocrítica: encara no he pogut provar la Tyris de València.
Es pot comprar per internet a:

http://www.labotigadelacervesa.cat/