Entre el Túria i el Ridaura

Conta Pla l’història d’un tal Gervasi que tenia un taverna a la Plaça nova de Palafrugell, però en no adaptar-se al temps moderns decidí anar-se’n a viure a una barraca que la seva família tenia dalt de les crestes de la costa. Una de les seves dedicacions en la seva nova vida era fer sonar un cargol de mar enorme a les hores senyalades. Com no tenia rellotge, no sempre era exacte i un dia l’ermità de Sant Sebastià li ho va recrinimar:

-Dimecres et vares precipitar.

-No siguis tant llepafils -li contestà Gervasi- No es pot matat tot el que és gras. Quan es pon el sol i  jo ho assenyalo, ja hi pots pujar de peus, no tinguis pas por que torni a revinclar…

Un ermità a Sant Sebastià? Sí, hi ha una ermita, al costat del far, però en els temps actuals aquest fet és impossible, no es pot fer d’ermità amb un hotel i un restaurant al costat de l’ermita, a més del poblat ibèric en exposició oberta, i amb la quantitat de gent que passa cada dia per allà. Al restaurant vaig menjar una nit de Sant Joan un dels millors plats d’arrós negre de la meva vida i ben regat amb un Castell de Remei (no recorde si era l’Oda o el Gotim Bru, però són iguals de bons els dos)