Emigdi Subirats i Sebastià

Arab Chest

By means of delicate fingers
that may have been a skilled craftsman’s,
I’m tracing ivory between wood,
the embedded shapes of dogs and hawks,
the winged symmetry of leaves,
the chest decorations.
Oh, God, what a lost beauty for good!
From what my Al-Andalus was like there is only a chest left
and a handful of thin silver coins, surely alloyed.
And Abu Bakr’s memory, who was a mufti and a philosopher
who’d been teaching in Damascus and passed away in Alexandria.
In the Wal’a churchyard, in front of the Green Gate, his offal are resting.
He wrote a book: Lamp of Kings.
Abu Bakr, also named Al-Turtusí, loved intensely
the same landscape I love:
the wide happy river
the deep valleys where pomegranates grow,
the rotary water of the ferris wheels.
Water, oh water in the desert!
The water sings nicely, Oh God, the water sings nicely in the marble pumps!
There is no sound in the world like water:
the water sings better than nightingales overnight,
better than the wind among the pink length of flowery tamarisk,
better than the dancers’ crotales.
I mean dancers. I mean movable belly like stars,
and I mean very sweet napes,
and I mean breasts like magnolias,
and I mean fragile waists,
and I mean lips like petals,
and I mean cheeks like peaches,
and I mean hips like amphorae,
and I mean feet like crystals,
and pubic like gardens,
and hair like waves.
And I also mean black eyes, brothers of dark water,
and I also mean clear eyes, brothers of blue water.
(Abu Bakr was smiling)
Do not get seduced
by the obscene lyrics of easy metaphors.
People are keen on fat,
but suckling goat brains are tastier delicacies:
there instinct inhabits and, maybe, thought.
The world’s beauty, Oh God, is fleeing and vain.
But you sing to your lips,
when there are mouths burning like a fox;
you sing to loops that are nest for nits;
and you sing to breasts that are such empty bags
like eunuchs’ scrotum in a gynaeceum.
(Abu Bakr was smiling.)
Give me unleavened bread,
a faithful woman – not too young -,
a tender mutton once and then,
low-alcohol wine, prophet’s readings
and the silence of fields.
(Abu Bakr knew the secret.)
Only once did he fall in love, if we are to believe his verses.
He didn’t with any Moorish boy with very white teeth,
with any dusky androgynous, with any teenager of the ones
that Cordoban poet named Ibn Quzman loved.
Abu Bakr al-Turtusí, the great mufti, the purest,
thinking of her,
apple in seasoning, honey heart, sweetest lemon,
observed the firmament and ventured to write:
“Relentlessly I am tracing the sky with my eyes
in case I am beholding the star that you’re staring. ”

Cofre àrab

Amb dits sensibles que podrien
haver estat els d’un hàbil artesà,
ressegueixo el marfil entre la fusta,
les formes incrustades dels gossos i els falcons,
l’alada simetria de les fulles,
els ornaments del cofre.
Oh Déu, quanta bellesa perduda per a sempre!
De tot el meu Al-Andalus queden tan sols un cofre
i un grapat de monedes de plata prima, més aviat bastarda.
I el record d’Abu Bakr, que era muftí i filòsof
i que ensenyà a Damasc i morí a Alexandria.
Al cementiri d’Uala, davant la Porta Verda, reposen els seus ossos.
Va deixar escrit un llibre: La llanterna dels Prínceps.
Abu Bakr, dit també Al-Turtusí, va amar moltíssim
aquest mateix paisatge que jo estimo:
el riu ample i feliç,
les fondes valls on creix el magraner,
i l’aigua rotatòria de les sínies.
L’aigua, ah l’aigua en el desert!
Com canta l’aigua, oh Déu, com canta l’aigua als brolladors de marbre!
No hi ha al món so com el de l’aigua:
l’aigua canta millor que el rossinyol en la nit alta,
millor que el vent entre el tul rosa dels tamarius florits,
millor que els cròtals de les ballarines.
Dic ballarines. Dic ventres mòbils com astres,
i dic nuques dolcíssimes,
i dic pits com magnòlies,
i dic cintures fràgils,
i dic llavis com pètals,
i dic galtes com préssecs,
i dic malucs com àmfores,
i dic peus com cristalls,
i pubis com jardins,
i cabells com onades.
I també dic ulls negres, germans de l’aigua obscura,
i també dic ulls clars, germans de l’aigua blava.
(Abu Bakr somreia).
No us deixeu emportar
per la lírica obscena de les fàcils metàfores.
La gent estima el greix,
però el cervell del cabritet és millor mos:
en ell rauen l’instint i, si de cas, la pensa.
La bellesa del món, oh Déu, és fugissera i vana.
Vosaltres canteu llavis,
quan hi ha boques que puden igual que una rabosa;
vosaltres canteu rulls que són un niu de llémenes;
i canteu pits que són bosses tan buides
com l’escrot dels eunucs del gineceu.
(Abu Bakr somreia).
Doneu-me pa sense llevat,
una dona fidel —no massa jove—,
de quan en quan un moltó tendre,
vi de poc grau, lectures del profeta
i el silenci del camp.
(Abu Bakr estava en el secret).
Tan sols un cop s’enamorà, si hem de creure els seus versos.
No fou de cap moret de dents blanquíssimes,
de cap andrògin bru, de cap adolescent dels que estimava
aquell poeta cordovès dit Ibn Quzmàn.
El Turtusí Abu Bakr, el gran muftí, el puríssim,
pensant en ella,
poma madura, cor de mel, llimona dolça,
va observar el firmament i gosà escriure:
«Sense parar recorro el cel amb els meus ulls,
per si de cas contemplo l’estrella que tu mires».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!