Literatura catalana moderna - Illes

La novel•la històrica a les Illes – Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) – (vet aquí un petit tast de l’ obra La Conspiració) –

JOANA MARIA

Ara que han passat tants d’anys, em deman sovint de qui va ser la idea d’obligar-me a casar amb Joana Maria, d’empresonar un home de vint-i-dos anys en el cercle de ferro que significa l’absurda responsabilitat matrimonial. Reflexionant en tot el que s’esdevengué només hi puc veure la mà de l’oncle Josep Antoni, el cardenal, o del capità Bartomeu Sureda. Ambdós, com els pares, volien protegir-me a la seva manera sense pensar en quina era la meva voluntat. Inútils provatures de fer-me un home de profit, un respectable noble illenc que actuàs conforme als deures i obligacions de tan antiga nissaga.

El pare, d’acord amb la meva mare, Maria Antònia de la Garriga i Blanc, decidiren casar-me de ben jove, just acabats els estudis a Madrid. Ambdós ja sabien de les meves aventures per la capital d’Espanya i sospitaven, sense anar gens errats, que aquells viatges a Roma per anar a veure el Papa i per a “aprofundir en la Fe catòlica”, com els explicava en les meves cartes d’estudiant, eren una faula, una rondalla com les que em contava la senyora àvia quan jo era petit.

En volien a prop seu, a Palma. Mai no he dubtat que m’estimaven a la seva manera, i, tot i ser perfectament conscients que m’agradaven més les cases de malviure que no pas els indrets d’oració, sempre m’havien enviat els diners necessaris per als estudis i per als viatges. Però devien pensar que no era qüestió de deixar-me seguir in aeternum les meves sospitoses inclinacions. Els informadors pagats per la família, enviats secretament a Madrid per a saber quina mena de vida portava, els havien explicat amb pèls i senyals per on capllevaven els meus interessos. Sempre he pensat que la cambra de l’hotelet on vivia, prop de la plaça Major, era visitada sovint quan jo no hi era. Més d’una vegada vaig trobar els meus papers i llibres capgirats, la roba dels armaris penjada com jo mai no ho feia. Eren uns vigilants descurats. Com si no els importàs gaire fer les coses bé. Qualsevol persona amb dos dits de seny s’hauria adonat que era espiat. Per això no vaig deixar mai cap paper comprometedor. Així i tot, no podia portar-me tots els llibres de viatge i, pels llibres que adquiria, podien anar copsant de quin peu calçava jo.

Els espies enviats pels pares devien viure ben a la vora. Amb el temps he arribat a esbrinar que devien romandre ocupats en qualque tipus de treball temporal a la capital d’Espanya per tal de tenir-me més vigilat. Puc imaginar-me la desesperació del pare, les llàgrimes de la mare, en llegir els reports dels criats. Per a una nissaga, com la nostra, fidel servidora del rei i de l’Església, per a una família tan antiga, sempre lligada als interessos de les grans fortunes de l’Illa, amb un banc endomassat a l’església de Sant Francesc, les aventures del fill podien significar un mal final i contribuir a agreujar encara més la decadència familiar. Si continuava lluny de Mallorca, envoltat d’aquelles amistats sospitoses… què podia ser del fill estimat? Tot era possible si els amics em continuaven arrossegant vers el món del pecat i de la disbauxa on, en la seva opinió, perdia els millors anys de la joventut. I si la Inquisició em trobava els llibres que comprava d’amagat de les autoritats? Quin escàndol no podia esdevenir-se? La Inquisició, els tribunals del rei, eren prou implacables amb les persones a les quals havien trobat qualque obra de l´índex de llibres prohibits. Se sabia de gent condemnada a perpetuïtat, enviada sense consideració als penals d’Àfrica, el Perú o Mèxic, les presons de la monarquia de les quals ningú no sobrevivia. Tètrics indrets on se sabia que els presos morien de fam o eren emportats per malalties desconegudes que ningú no sabia guarir. Les teves propietats passaven a mans de les autoritats si els tribunals et condemnaven per heretge i enemic de la corona.

Ho sabíem ben bé, però la inconsciència de la joventut ens feia afrontar el perill com si les lleis no s’haguessin fet per a nosaltres. La joventut et dóna aquest aire de folla suficiència, una sensació d’immortalitat que tan sols desapareix amb els anys.

Veig els pares fent voltes, desesperats, sense saber què fer, nerviosos en l’ample menjador del casal de davant l’església de Santa Eulàlia, prop de Cort.

Podien arruïnar-se amb les donacions a convents, amb dispendis extraordinaris enviats al rei per a cada una de cada de les guerres absurdes que feia el tirànic poder imperial que ens oprimia. Una cosa era que tothom sapigués que ens anàvem empobrint any rere any per les follies de la mare, consentides pel pare i una altra de ben diferent és ser blasmat per heretges per part de la Inquisició. Un cercle infernal que, segurament, no sabien com rompre.

Ara que han passat tants d’anys, em deman sovint de qui va ser la idea d’obligar-me a casar amb Joana Maria, d’empresonar un home de vint-i-dos anys en el cercle de ferro que significa l’absurda responsabilitat matrimonial. Reflexionant en tot el que s’esdevengué només hi puc veure la mà de l’oncle Josep Antoni, el cardenal, o del capità Bartomeu Sureda. Ambdós, com els pares, volien protegir-me a la seva manera sense pensar en quina era la meva voluntat. Inútils provatures de fer-me un home de profit, un respectable noble illenc que actuàs conforme als deures i obligacions de tan antiga nissaga.

Quan pens en aquells anys tot es torna confús. Com m’hi vaig avenir, per quines estranyes circumstàncies de la meva existència devia passar per acceptar el que em proposaven?

Els records resten encerclats per una boirina que entela lentament els pensaments.

Talment un malson que, quan menys ho esperes, torna i torna a la memòria palesant, de forma evident, els errors juvenils, la inutilitat de tants juraments i promeses que han fugit emportades pel vent.

Un dia em digueren que per al bé de la família el meu deure era casar-me amb una rica hereva, filla dels Sales i Gaieta. Joana Maria! Aquella llunyana amiga de l’adolescència, companya dels primers jocs amorosos d’iniciació, de recerques prohibides, d’experiments perillosos en els quals no teníem por de deixar-hi la salut.

Joana Maria! Com havien passat els anys!

Què sabia de la vida i interessos actuals de Joana Maria Sales i Gaieta? D’ella em quedaven llunyans records dels estius a la possessió de Santa Margalida. Nosaltres encara no havíem venut el casal de sa Pobla, les finques de Son Fornari… Els criats ens portaven a les cases d’estiueig de la família Sales. Record llunyanament una Joana Maria estranya, gens interessada en els jocs amb les pepones que els pares portaven de Gènova i Marsella. Les més cares d’aquella època, fetes amb cura, talment es tractàs d’una joia de preu. Joana Maria no jugava amb les pepes.

Més tard, en l’adolescència, algunes filles dels comtes i marquesos que tenien possessions a la comarca començaren a estudiar música. Professors venguts de Roma i Venècia provaven d’ensenyar algunes partitures de clavicordi a aquelles aviciades al•lotes de casa bona. La música tampoc la seduí gaire. Ans al contrari, sorneguera, en veure la desesperació dels mestres per aconseguir que les alumnes tocassin algun compàs de Monteverdi o Scarlati, se’n reia dels inútils esforços de les amigues.

Què era el que de veritat entretenia Joana Maria en aquells llargs estius de mitjans dels anys setanta?

Desapareixia per les golfes de la possessió amb un grupet d’amics i amigues que, pel que vaig poder comprovar en carn pròpia, tenien uns altres entreteniments.

Res de música de clavicordi. Res d’horabaixes a la porxada, sota els ulls vigilants de la família, resant el rosari o pintant fulls amb roses, mares de déu, sants i santes de totes les contrades.

Aleshores teníem setze anys. Un temps en el qual molts joves amics ja feien de senyors anant amb espasa penjada a la cintura dalt d’un cavall de raça al costat dels pares, vigilant els missatges que conreaven les seves terres. Altres els veies caminant vora la mare, vestits de pinyol vermell o dins carrosses de dos cavalls, amb el criat menant els animals, anant a l’ofici a la Seu de Palma o a sentir la sibil•la a Lluc.

Aquell estiu Joana Maria m’acceptà en el seu grup d’amics íntims. M’havia triat de company de jocs. Jo no sabia encara en què s’entretenia. Mai no la veies amb les dones de casa seva, amb la cara tapada pel vel, anant a missa, asseient-se al banc que, com la meva família, tenien reservat just davant l’altar major. Aquella va ser la primera vegada, molts d’anys abans del nostre matrimoni, que vaig notar el rampell elèctric de la seva pell, l’excitació que em produïa el contacte amb el seu cos. Talment una enrampada que et sacsejava de dalt a baix. La seva mà m’agafà ben fort, com les urpes d’un voltor prement la presa que ha escollit.

Vaig tenir la impressió que una serp s’enrevoltillava al meu cos i que m’anava estrenyent a poc a poc. Els seus ulls eren com trets de bala avançant per dins del meu cervell. Caminàvem pels amples passadissos polsosos de les golfes de la possessió de Can Sales, a Santa Margalida. Havíem deixat els altres amics de la colla a les lluminoses sales de la primera planta. Al•lotes que encara s’entretenien amb les pepones genoveses, fent vestits per a endiumenjar-les. Al•lots tan sols preocupats per la brillantor dels botons de llurs casaques, les altes botes amb sivelles de plata. Com si encara jugassin a conillons o a dames sota la mirada dels criats encarregats de la vigilància. Joves sense pensament propi, ensinistrats solament a manar, a fer treballar els criats i criades, la gernació de servents que treballaven per a ells a les possessions.

Mai no em seduí la companyia dels parents i amics de la meva edat. No hi havia res de què parlar. Cap qüestió que poguéssim discutir. Cap espurna d’interrogació en llurs eixutes mirades. Per això mateix, a Madrid, m’agradava més la companyia de la gent provinent del poble, aquells estudiants fills de comerciants o botiguers que, amb moltes dificultats, es podien pagar els estudis de mestre o d’advocat però que sempre eren amb un llibre obert a les mans, amb una pregunta als llavis, disposats, en tot moment, a arriscar-se anant a la recerca d’una resposta, marxar a descobrir alguns dels misteris ocults de la naturalesa o la societat.

Joana Maria somreia misteriosament caminant davant meu. Arribàrem a un indret fosc, il•luminat tan sols per les retxilleres de les cortines per on penetraven els darrers raigs d’un tènue sol minvat d’horabaixa.

A les golfes, dins aquella gran cambra plena de baguls, mobles antics, els quadres que ningú ja no volia penjar a les cambres de baix, els retrats de marquesos i militars, de frares i monges el nom dels quals no recordava ja ningú, cada jove de la colla s’anà s’anà agombolant com pogué, en un indret o un altre. Ara podia veure amb els meus ulls en què s’entretenien. Vet aquí, a l’abast de la meva mirada, els indrets ocults, el lloc dels jocs secrets de Joana Maria. Una reina dels misteris amb la seva cort de dames i servidors.

Tot era vertaderament estrany.

Na Joana Maria tancà les cortines perquè no penetràs gens de llum a les grans sales que amagaven bona part de la història de la seva nissaga, la qual, tanmateix, era la nissaga de tots. Després s’encengueren espelmes que anàrem situant, com si d’una cerimònia ritual es tractàs, damunt els vells canteranos polsosos, pel terra, sobre les tauletes plenes de sants de guix, crists amb el braç penjant, rosaris de plata ennegrits pel temps, antiquíssimes escriptures de propietat arnades pel pas dels segles, llibres descosits, amb les pàgines fetes malbé… Alguns dels amics es disfressaren amb vells vestits trobats als baguls de la cambra.

De cop i volta, sorgien, com per art d’encanteri, capells amb plomes de difuminades coloraines, grans botes de cuiro emprades per un llunyà oncle comandant que va arribar a fer una gran fortuna perseguint i capturant els vaixells que passaven prop de Mallorca, velles perruques que conegueren festes i balls quan l’emperador guanyava una batalla o quan arribaven les noves del naixement de l’hereu reial. I, el que feia més por, les màscares de déus ignots tallades pels esclaus africans i que, portades de les costes de Guinea o Madagascar, atemorien les beates. Escultures protectores de la tribu que havien estat robades pels nostres familiars dedicats a la compra i venda de carn humana, el negoci més lucratiu d’aleshores.

Mentre els altres es desfressaven de grans-capitans, de mariners o pirates, de dona de mala vida o monja de clausura, Joana Maria m’agafà de la mà i em portà a un racó on ningú ens podia veure.

-Ara jugarem a un joc especial, un joc en què només poden participar els valents.

La vaig mirar estranyat, sense saber encara en què consistia el joc que em proposava amb tant de misteri.

-T’ho explicaré. Apropa’t al meu costat. No sé si saps que en els pergamins trobats a la casa dels xuetes portats a la foguera per la Inquisició s’hi trobaven indicacions, receptes amb fórmules diabòliques, escrites en una llengua que ningú no coneixia, fórmules, deien els entesos, que et permetien trobar la porta per a sortir d’aquest món i viatjar al país on volguessin sense necessitat d’embarcar o trepitjar la terra dels camins.

De cop i volta, m’oferí una agulla de cosir, llarga, una agulla que no era de les petites. M’impactà el seu fulgor sota la llum grogosa de les espelmes.

Vora nostre s’esdevenien fets que mai no havia vist en gent de la nostra edat i posició. Les al•lotes, dones de setze i disset anys, es pintaven els llavis talment fossin meretrius i, amb unes estisores, tallaven la roba dels desfrèç a l’alçada del seu pit deixant a la vista uns mugrons erectes, ferms, durs, que s’emportaven la mirada dels seus acompanyants.

N’Antònia, l’amiga íntima de na Joana Maria, posà espelmes perfumades ben a prop nostre, la flaire de les quals em va fer un efecte enervant, com si de sobte hagués begut un fort licor, qualque cosa que aconseguia adormir el control de la consciència damunt les meves accions. -Volem saber si ets capaç de resistir el dolor. En cas contrari no podràs viatjar envers altres planetes, conèixer les constel•lacions prohibides als covards, a aquells que naixeren sense ànima i no tenen prou força d’esperit per a enfrontar-se amb la realitat, amb el món tal com és de veritat, no com ens han ensenyat els pares.

La vaig mirar amb un signe d’interrogació als ulls. Encara no sabia què volia dir amb aquelles paraules.

-La sang és l’elixir màgic que ens pot transportar a aquest món de somni al qual només poden anar els elegits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!