Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Els ocells amics, de Josep Maria de Segarra.

Fa molts anys, vaig tenir un parell de còpies d’un llibre-CD que varen donar a la revista El temps titulat “Que diuen els ocells” inspirat en l’obra de Jacint Verdaguer. En aquest llibre es feia incís en el cant de diferents pardals que volen pel nostre país. Ara em sap un poc de greu haver-les regalades.Acabe de llegir un llibre de Josep Maria de Segarra, que també parla dels ocells però en aquest cas fent una defensa de la seua utilitat per a les persones que treballen al camp i per la conservació del boscos i altres ecosistemes; ara diríem un conte ecologista o verd. Els ocells amb la seua gana es mengen insectes i altres animalets que perjudiquen a les collites o la integritat dels boscos, com fa per exemple el cucut amb la processionària. I així van passant al llarg de la narració ocells, com l’oreneta (xirivita al meu poble), el falciot, la puput, el cucut, el picot (o preferiu pica-soques? o pica-pins?), el raspinell, el rossinyol, l’ull-de-bou, la cuereta, la mallerenga, l’òliba, el mussol i el gamarús, que segons l’autor tots són molt útils per la pagès i l’equilibre ecològic (no sé quines paraules utilitzaria l’autor per referir-se a aquest concepte modern).
Bàsicament hi estic d’acord, però potser l’autor oblidava que a d’alguns d’ells també els agrada picar la fruita, o menjar-se les llavors, o potser no recordava haver vist mai espantaocells? Una visió massa romàntica del món dels ocells.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.